Tongario National Park

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Pareu màquines. Aixequeu-vos i aneu a buscar un cafè abans de posar-vos a mirar les fotos. Això serà… Sublim! Per passar-hi una bona estona. Ja sé que hauria de contenir les paraules, l’emoció, per no generar una expectació que potser no es complirà als vostres ulls. Hauria de contenir l’emoció perquè, si no, tot el que vingui després semblarà irrisori. Però no puc. Juntament amb la Cordillera Negra (Perú), Torres del Paine – Fitz Roy (a cavall de Xile i Argentina) i el nostre estimat Pirineu, aquest ha estat un dels paisatges de muntanya més espectaculars que he vist mai. I és que el Tongariro National Park té de tot! Volcans, boscos, estepa, desert, llacs sulforosos, fumeroles… I els colors vius, i l’aire net i clar… Tres dies per no oblidar mai més.

La volta, que segons la guia són cinc dies i segons els mapes (amb indicacions de temps punt a punt) són quatre, finalment es fa en tres ben tranquils. Tres dies per disfrutar i aturar-se a gaudir del lloc tants cops com faci falta. Des de Whakapapa Village (Whakapapa és el nom que rep la genealogia dels Déus), nom d’un complex hoteler per accedir a unes pistes d’esquí més enllà, el camí comença planer cap al nord fent la volta a un vessant ben obert que mira a l’oest. No hi ha arbres, només plantes baixes i espigades que no aixequen un pam. El camí, per tant, està exposat al vent i als elements oferint una basta visió. Allà, ben lluny, el volcà Taranaki; preciós, llàstima que a aquestes alçades estigui ben nevat i glaçat. Girant el vessant es va deixant a l’esquena el Ruapehu amb les seves pistes d’esquí i comença a aparèixer al davant el Ngauruhoe, conegut per interpretar Mordor a El senyor dels anells. Cap allà s’ha d’anar. Un cop arribats al primer refugi del camí, breu parada per menjar abans de seguir. Molta gent comença aquí per fer una excursió d’un dia; realment aquesta que ve ara és la part més espectacular, però només reduiria l’excursió a un dia en cas molt extrem, no se m’acut un lloc millor on anar que aquí.
Amb la panxa plena i seguint amb una poma a la mà, gir brusc cap a l’est i comencem a pujada, ben dreta, cap al volcà. Al principi de la pujada, molts rètols aconsellant-vos pensar-vos-ho bé i assegurar-vos que aneu ben preparats. Com deia, el camí comença a ser dur però res de l’altre món, uns dos-cents cinquanta o tres-cents metres fins al primer descans, i el mateix fins al punt més alt. A tot això la vegetació, escassa al principi, ara comença a desaparèixer. La terra, que apareix on abans hi havia verd, té un color entre negre i vermellós. Graons i més graons pretenen fer més senzill l’ascens fins al primer descans. A mitja pujada, entre el Ngauruhoe i el Cràter Vermell, s’hi troba un petit pla encaixat entre els dos cims. Hom hi arriba de cop, sobtadament, amb el Ngauruhoe a la dreta (sud) i el Cràter Vermell al davant-esquerra (nord-est). El simple fet d’atravessar el pla ja permet descansar els pulmons. A l’altre costat, el camí s’enfila cap al Cràter Vermell. Abans però, qui vulgui pot intentar pujar el Ngauruhoe, una pujada d’aquelles que es coneixen com a desagraïdes, de les que fas una passa endavant i dues endarrere. Seguim! El cim del Cràter Vermell és el punt més alt de l’excursió, o sigui que val la pena aturar-se un moment a gaudir de les vistes.
Baixant per l’altra banda, uns quants estanys d’un color blau blanquinós que fan molta olor d’ous podrits ens indiquen que realment som en terra volcànica (el Cràter Vermell és un volcà actiu). Vorejant els petits llacs, alguna fumerola. Seguint el camí, més avall s’arriba a una plana presidida pel Llac Blau. El llac, d’un color que no us diré, és preciós. Parada obligada. Cap al nord, un refugi i, més enllà, final de l’excursió pels que només facin un dia. Cap al sud, un altre refugi pels que vulguin continuar. Per fer-ho bé, amb calma, vaig seguir fins al refugi més al nord amb la idea de desfer camí l’endemà. Vegeu les fotos de la posta de sol amb les fumaroles al costat, fetes en solitud des del refugi, i digueu-me si em vaig equivocar. Aquest capvespre… el més bonic dels viscuts a Nova Zelanda.
El segon dia, seguint cap al sud, sud-est, comença amb ell llac de nou a primera hora del matí i una baixada cap a una vall que fa pensar més en la superfície lunar el que propi Valle de la Luna d’Atacama. Les meves xiruques comencen a estar gastades i es fa difícil evitar les relliscades. Cap planta, només pedra volcànica, porosa i afilada. Absolutament desèrtic. I és que els vents humits descarreguen a l’altre costat de la muntanya (del que venim) i, fent un canvi de clima brusc, el vessant sud és sorprenentment un petit desert. El dia continua vorejant el Ngauruhoe pel sud superant, pujant i baixant, el què en el seu moment van ser llengües de lava que regalimaven del cim. Cap al final del dia, però, quelcom sorprenent, de cop es baixa a una vall que no queda arrecerada dels vents i és completament verda amb un riu al fons. De cop, després de caminar per estepa i desert, un bosc ben tupit.
El tercer dia va passar, ventós i plujós, sortint de la vall i seguint-ne una altra cap al punt de partida. Quatre hores d’estepa hinòspita per la falta de referències; la boira va amagar el món més enllà de cent metres. Un final en solitari, com si més enllà no hi hagués d’haver res, ni tansols muntanyes.

Ostres, doneu-me dos minuts més i quatre ratlles, aquest final de dia s’ho mereix! Resulta que, un cop arribat al peu de la muntanya, vaig decidir anar fins a Taumaranui a intentar fer kayak. Com? Fent dit. Una parella que havia deixat la mainada amb els avis em van recollir amb la idea d’acostar-me fins a mig camí. Un cop a lloc, però, em van dir que si volia em portaven fins al poble (no tenien pressa per tornar) però que abans volien parar a fer un mos (el què deia, no tenien pressa per tornar). Vam dinar junts i vam seguir. Taumaranui ni tansols hauria aparegut al blog (al final ni kayak ni res) si no fos per com va anar i va acabar tot. Després que a l’oficina de turisme em diguessin que totes les empreses de kayaks ja havien tancat perquè havia pujat el riu, arribar a l’hostal per dormir va ser un despropòsit. Hora i mitja, que havien de ser vint minuts, carregat amb tot (el què duia a la muntanya i el què havia deixat al peu d’ella; uns vint-i-cinc quilos en total) per la carretera sense saber quan em quedava. Al arribar, un home amb pinta de malhumorat al que amb prou feines li veia la cara (ja era fosc) i un hostal que, de fet, era una casa amb un cobert al pati que feia d’habitació d’hostes i un altre que feia de lavabo. Tot era molt precari i la caminada per la carretera m’havia esgotat, semblava un mal final de dia després de tres dies fantàstics. Però després va venir l’hora de sopar i, a falta d’una cuina per hostes, l’amo (molt trempat, res a veure amb la impressió inicial) em va oferir la seva cuina-menjador. Mentre cuinava… una música collonuda! Música dels setanta i jo amb la meva pasta al pesto i una poma assegut al menjador de casa!

A vegades es té sort. A vegades no. I a vegades altra volta sí.

Salut i a cuidar-se!

Taupo

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Després de més d’una setmana de viatge per aquestes terres dels kiwis (els ocells), els kiwis (les persones) i els kiwi-fruits (els kiwis; tot es diu kiwi menys el kiwi, aquí!!!), ha arribat el moment d’anar cap al sud i més ràpid del què pensava. A l’horitzó hi ha tramitar el visat per Xina a Wellington i no em puc entretenir tant com voldria. Qüestions de logística, doncs, em porten a saltar-me Rotorua (ja m’explicareu què tal) i anar directament a la següent destinació, Taupo, un poble que rep el nom del llac al costat del qual reposa.

De tot el què us he de dir, però, bona part no és el lloc sinó l’experiència per arribar-hi (encara bo, perquè ja he dit bonic i preciós massa vegades i no m’agrada repetir-me). I és que, si bé Nova Zelanda és coneguda per la seva natura, la seva gent també és remarcable. Potser no és com a Argentina (allà tinc amics, realment amics) però sí que és molt oberta i agradable. Durant el viatge pel país no vaig compartir sopars ni cerveses amb ningú, però sí que la gent es va oferir en tot moment a donar-me un cop de mà. Tothom camina tranquil, en aquest lloc, de manera despreocupada i confiada. Sembla que tot els vagi bé, a aquesta colla.

El camí a Taupo va començar un bon dia al matí tot fent dit a la sortida sud del poble. El rètol, el mateix de Thames però girat i amb la nova destinació, òbviament. No més de vint minuts més tard em va pujar un home de trenta-i-tants que anava amb un munt d’estris de veterinari. Resulta que és veterinari de bovins. Bona ocasió, doncs, per preguntar per la base del país: la ramaderia. Aquest és un país amb molts caps de bestiar, bàsicament ovelles, que donen feina a bona part de la població. Es veu que una granja només dóna feina per tres o quatre però en un país tan petit amb això ja n’hi ha prou. Se’l veia tranquil, despreocupat: no es queixava de l’economia, ni de la classe política, ni de la feina. No es queixava perquè senzillament tot va bé (tan bé com pot anar tot). Vint minuts més tard tard em deixava a Pareroa (així ho havíem pactat), poble conegut per ser l’inventor del L&P, Lemon and Pareroa, la beguda per excel•lència a Nova Zelanda. El lema és “la beguda mundialment famosa a Nova Zelanda”. Tenen sentit de l’humor aquesta gent, fins i tot en els negocis. Aquí res és tan dramàtic.
A la sortida de Pareroa va ser un xic llarg i dur esperar que em pugés algú... i la gana apretava. Un McDonalds que tenia al davant en aquell moment va semblar un paradís. A dins, mentre intentava repassar les lletres del meu rètol amb bolígraf, una treballadora se’m va acostar amb uns rotuladors sense que jo li demanés res. Ja us dic, aquí la gent és amable, tranquil•la, despreocupada. Hauríem d’aprendre molt d’aquesta actitud. Amb la panxa plena i un bon rètol vaig trobar una parella jove que anava cap a Hamilton. Ell, molt xerraire i rialler, és estudiant de cuina. Un noi alt, amb pantalons surfers i les cames plenes de tatuatges tribals. Conduia descalç. Aquí tot té una actitud desenfadada. Més tard van voler parar a fer un cafè i em van convidar. Aquí tot té un ritme tranquil (continuava caminant descalç pel carrer). I un cop a Hamilton, es van desviar fins a la terminal d’autobusos i em van dir com arribar a Taupo. Aquí tot és... Bé, així, plàcid.
Malauradament, però, no tot en el viatge surt rodó. Comprar un bitllet d’autobús pel mateix dia (o el següent) és caríssim i, després d’un dia sencer a la carretera, vaig pagar un dineral per acabar d’arribar a Taupo i em vaig posar de mal humor. Després de nou dies per Nova Zelanda, quatre havien passat a la carretera i no hi havia manera de mantenir-se dins el pressupost (ni intentant esquivar els transports): ni un cafè, ni dos minuts de kayak, ni una magdalena, només pasta per tot menjar... A vegades tenim sort. A vegades no. Forma part del viatge. El proper cop (ja arribarà, no patiu, camí de Wellington) arribaré com sigui sense agafar cap autobús. Com sigui!

Taupo, gairebé me’n descuido, és un lloc agradable davant ell llac. A l’altra banda, el què fa dies que és al meu cap. Des d’aquí es veu. El volcà Ngauruhoe. Que bé ens ho passarem allà! Al voltant del poble, si us agraden les activitats tranquil•les, podeu anar a veure coves, guèisers o a disfrutar d’aigües termals. I si us agraden les emocions fortes, a Taupo també n’hi ha. Aquí hi ve la gent a saltar en paracaigudes, a saltar d’un pont o a fer ‘trompos’ amb llanxes motores pel riu. Jo senzillament vaig dedicar-me a comprar el necessari per passar uns dies de muntanya, fer alguna excursioneta remuntant riu amunt i alguna passejada al voltant del llac. La vida contemplativa i la visió de les muntanyes allà, esperant, em van fer passar qualsevol mal humor passat. Aquests moments tornaran, i tornaran a passar... és així i així serà. Saber-ho ajuda a afrontar-los. Just take it easy.

Salut i a cuidar-se!

Thames - The Pinnacles

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Avui us escric per parlar-vos d’un lloc que, si bé sé com s’escriu, encara no sé ben bé com es pronuncia. Un lloc on encara no està clar com s’hi arriba. Un lloc on s’hi va en vaixell però que no té port. Un lloc on, malgrat tot i vaig arribar. Pels meus… que hi vaig arribar! Però sóc tan ximple que no en vaig fer fotos. És un poble però té nom de riu. Parlo de Thames, que, ara que ho penso, ni tansols era la meva primera opció. Inicialment pretenia anar, dins la península de Coromandel, a Coromandel, però ja se sap que la voluntat és voluble… i res millor que deixar-se portar.

Des de Paihia, al nord-oest, fins a la península de Coromandel ja és complicat anar-hi per la manca de transports adients i, segons vaig llegir, l’extrem de la península (el punt més bonic, diuen) no té transports que hi arribin (ni adients ni no adients), de manera que quedava fora de les meves possibilitats anar tan enllà. Em quedaven dues opcions, o Coromandel (poble), la meva elecció inicial quan encara era camí de Nova Zelanda, o Thames, un lloc que m’oferia la possibilitat d’enfilar-me un xic a muntanya. Com que ja tornava a tenir ganes de pujar una mica… Canvi de plans!

Des de Paihia cal sortir a migdia cap a Auckland (4h), passar el vespre, fer nit i l’endemà anar a Thames, o bé per terra o bé per mar. Vaig optar per l’opció marítima. El fet d’anar amb ferry em permetia viatjar d’una forma diferent, unes hores veient el mar a banda i banda, sentint el vent i assaborint el sol del matí. A partir de mitja travessia se’ns van unir uns quants dofins, tot i que no ho puc mostrar perquè no vaig fer fotos, simplement vaig gaudir el moment. Un xic més enllà, ja arribant a port, érem dos i el capità mirant endavant quan de cop vam començar a veure una esquena que inicialment vam atribuir a un dofí. Un o dos segons més tard ens vam adonar que aquella esquena s’allargava i s’allargava… una balena! El patró va frenar els motors (tot i que la balena se’ns creuava força més endavant) i així vam seguir fins a port, pràcticament a la deriva. Però ja us he dit que el poble no té port. Al mig del no res, entre Coromandel i Thames (fins al moment, per mi, amb la pronúncia anglesa ‘Temz’), hi ha un moll on, suposadament, esperen dos autobusos, un per cada poble. Però a algú se li va acudir que en dissabte ningú deu voler anar a Thames (What the Hell…?!) i em vaig trobar, sense temps a reaccionar, a Coromandel. Però no havíem dit canvi de plans? Doncs canvi de plans! Coromandel, si bé és bonic, m’oferia caminades a peu de platja i jo volia pujar i suar! I per què tanta història amb el viatge, pensareu? Doncs perquè, a part dels dofins i les balenes, tanta odissea per fer uns pocs quilòmetres em van fer dir prou i passar a una nova modalitat de transport que m’acompanyaria la resta de l’estada al país: Fer dit. A l’entrada del poble, amb un cartró pidolat i el nom de Thames (encara ‘Temz’) escrit amb bolígraf (mai més bolígraf, sempre rotulador), em vaig posar a aixecar el dit polze tot murmurant “Va, què et costa?” a cada cotxe que passava. I el cert és que no va ser tan difícil que algú em pugés; una dona molt simpàtica i xerraire em va portar fins a lloc mentre m’explicava que només pujava viatgers, motxillers; un cop va pujar uns novazelandesos i li van robar la cartera. Tant i com he arribat a necessitar la caritat dels conductors no puc entendre que algú pugui trair aquesta confiança que demostren al desconegut. Bé, ho entenc perquè conec que la condició humana és molt diversa, però a un no deixa de caure-li l’ànima als peus en saber que a la persona que l’està ajudant li van robar mentre feia el mateix favor a un altre desconegut.
I, no obstant l’experiència, em va ajudar. Serà que a la vida passen coses, sempre passen coses, i no totes són bones, però ben poques són dolentes i ens toca a nosaltres sospesar. Si no vols pols no vagis a l’era… però et perdràs tot el què hi passa. Hi ha molt per fer, a l’era!
Per cert, amb ella vaig descobrir que es diu ‘Timz’ (o ‘Tims’), a Nova Zelanda. Com deia la Trinca, coses de l’idioma…

Sobre el lloc quatre ratlles, només quatre perquè ja m’he allargat massa. Thames en sí és petit i no té molts racons per oferir, però té un passeig davant del mar on hi podeu perdre un munt d’hores escodrinyant l’horitzó fins a la posta de sol. Simplement seure en un banc dels que miren al mar (la de postes que han vist!) i veure caure el sol, els ocells que aprofiten la marea baixa per fer un plat variat d’insectes i les famílies que passegen. La canalla és igual a tot arreu, passen de somiquejar i dir que estan cansats a saltar i córrer amb qüestió de segons. Aquests sí que són volubles! No tenen trajectòria definida, només un munt de moments inconnexos que viuen com si no hi hagués altra cosa, sense solució de continuïtat amb l’anterior o el que vindrà. Em fa gràcia, m’agrada.

I no puc tancar aquest escrit sense quatre línies més dedicades a la muntanya! Parafrasejant la Trinca (avui m’ha picat per aquí): tanta propaganda amb la muntanya... Darrera de Thames, mirant a mar, hi teniu una muntanya frondosa i dreta que us portarà ben amunt amb qüestió d’hora i mitja. Pel camí, algun rierol, algun pont penjat i molt de verd. Al capdamunt, la carena és ben oberta i molt aèria, o sigui que sentireu com us traspassa l’aire tot gaudint de les vistes a banda i banda. Per fer millor el dia, l’amo de l’hostal em va deixar una bicicleta per fer l’aproximació fins al peu i la tornada tot pedalant. Dues hores per una carretereta de muntanya (penseu en les que tenim en les valls del pirineu) que avança fent esses amb una granja aquí i un prat allà. Ideal per pedalar sense presses.

Salut i a cuidar-se!

Bay of Islands - Paihia, Russel

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Després de la primera presa de contacte amb el país i tastar-ne un petit pessic de les delícies naturals que té per oferir, el següent pas era anar a buscar racons i més racons, tranquils i bonics, on gaudir del fet d’estar. Per recomenació d’un noi americà amb el que vaig coincidir uns minutets a San Pedro d’Atacama vaig decidir que, abans d’anar cap al sud, feia falta anar cap al nord d’Auckland, a la Bay of Islands, un paratge de platja on relaxar-se i gaudir del mar tranquil de la badia.

Per ser justos, però, i abans de continuar amb el relat, he de dir que Nova Zelanda va començar a presentar aquí alguns problemes que em van acompanyar més tard.  I és que la qüestió del transport en aquest país no està tan ben resolta com a d’altres parts del món. Els transports són escassos, cars i a deshora. Per fer quatre hores de viatge es perd un dia sencer (així és com anar i tornar del nord em va costar 3 dies de viatge!). I a més, el preu del transport s’encareix conforme s’acosta el dia de sortida de l’autocar, fet que fa que calgui o bé comprar amb antel•lació o bé pagar un dineral. No hi ha res que suporti menys que comprar el bitllet de sortida d’un lloc abans d’anar-hi! Hi estaré dos dies o tres? Si en faig dos i em vull quedar més… Si en faig tres i en vull marxar als cinc minuts… Òbviament, però, pagar un dineral no era una opció.

Després de quatre hores d’autocar, més una hora per dinar, arribava a Paihia, el poble principal de la badia, amb la idea de gaudir de la platja, fer alguna excursió i potser, depenent del preu, fer un xic de kayak. Per aprofitar les poques hores que em quedaven el mateix dia d’arribar, vaig pensar en fer una petita excursió que segueix el curs d’un riu aigües amunt fins a un saltant d’aigua. L’excursió en sí era tranquil•la i relaxada… fins al moment en què el sol va decidir donar-li emoció i va decidir marxar abans d’hora. Ràpidament la llum va començar a minvar i em vaig trobar fent el camí de tornada corrent per dins el bosc. Els últims metres van ser absolutament a les fosques, gairebé a quatre grapes. Si ho voleu provar té la seva gràcia endevinar per on anar sense fotre’s de cap al riu. És una manera diferent de veure la muntanya; senzillament no veure-la.

L’endemà, amb més temps, vaig optar per fer una volta ben llarga que durés tot el dia. Sortint de Paihia es pot fer una excursió que va fins a Opua (un poblet més al sud) i d’allí es pot enllaçar amb una altra passejada que va fins a Russel. El camí inicialment passa per franges de diferents tipus de bosc fins a sortir a vora al mar. Allí, canyissars i manglars se succeeixen en la segona part del camí. Si sou amants dels ocells aquí hi teniu un paradís. I si sou afortunats Russel us pot acollir amb una posta de sol espectacular. Va ser un dels millors moments del dia, diria, però no em puc oblidar de l’hora de dinar; la fresca, el sol radiant… Nova Zelanda escanya amb preus i logística, però el lloc continua essent preciós. I que duri!

Salut i a cuidar-se!

Auckland - Rangitoto

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Avui no sé per on començar. Tot és nou, avui, tot és diferent. Això és Nova Zelanda. Després de més de dos mesos trepitjant les faldilles dels Andes, de cop i volta em trobo en la terra dels kiwis. N’he sentit a dir tant, d’aquesta terra, del seu verd, del seu blau i de les seves muntanyes! Però ja hi arribarem, de moment en tindrem prou si som capaços d’anar de l’aeroport a Auckland.

De moment del cel i sol poca cosa. Ben d’hora de matinada arribava a la terra del kiwi i el L&P, sense cap sol que em saludés i amb un xic de son pel viatge. Primer objectiu, instal•lar-se i descansar una mica. “A saber com serà, Auckland. Una gran ciutat, la més gran del país, segur que hi haurà activitat a tota hora”. Amb aquesta idea agafava un autobús camí del centre. El conductor, molt amable, saludava els passatgers un per un (mitja dotzena llarga) i els preguntava on anaven per tal d’indicar-los la parada més adient. Molta educació i amabilitat, això sí que ho tenen.
Auckland, sis del matí d’un diumenge… Ningú al carrer. Tot absolutament tancat i barrat. Semblava una ciutat fantasma (on els fantasmes són uns maniàtics de la neteja; tot està sempre impecable).

Deprés de dormir tres horetes em vaig despertar i em vaig calçar per anar a veure la ciutat. El primer a notar de Nova Zelanda: el cel. El cel és espectacular. Si mai heu cregut veure un aire clar i net penseu que ni s’acosta al de Nova Zelanda. Aquí el blau sí que és blau! Després de passar per l’oficina d’informació turística, un camí anomenat Coast to Coast em menava d’un costat a l’altre de la ciutat passant per diferents parcs i jardins. El segon a notar de Nova Zelanda: les plantes. Aquí el verd sí que és verd! Aquest lloc té els colors més espectaculars que he vist mai. I l’espai… no s’acaba. Tot són cases amb el seu jardí (ple de mil plantes esplendoroses). I l’urbanisme… irregular, cap carrer és recte ni cap carrer és pla. Feia falta consultar el mapa constantment. I, com que aquesta és la terra dels volcans, em vaig enfilar al Mount Eden, un antic volcà envoltat per la ciutat des d’on es té una vista fantàstica per observar-la.
Després d’unes quantes fotos des del cim i un parell d’entrepans vaig considerar que fins aquí ja va ser suficient per un primer dia. La tarda… un cafè i llegir la guia amb calma en una terrassa semblava una bona opció. Un cappucino (no es coneix el simple cafè amb llet), 4$... i no vaig trobar ningú amb qui mantenir conversa. Sí, aquest lloc és molt diferent.

El segon dia vaig decidir agafar un ferry i anar fins a una illa que hi ha prop de la ciutat anomenada Rangitoto. De fet més que una illa és una illeta que, de fet, és la capçada d’un antic volcà. Rangitoto és… Preciosa! Em vaig passar el dia caminant sol, gaudint del cel i el verd, gaudint dels núvols de formes estèticament perfectes per a les fotos, gaudint de l’aire net i la brisa suau. Senzillament gaudint de cada instant, de cada moment i de cada detall. El camí cap al cim del volcà… Una delícia. I a dalt, uns ocells van decidir parar-se davant meu per tal que els fés fotos. El lloc… Realment no hi ha paraules per explicar com n’és de bonic.

Al cap, però, ja hi tinc una altra destinació. Nova Zelanda promet paisatges i paisatges i no me’n vull perdre cap. Abans d’anar cap al sud anirem cap nord.

Salut i a cuidar-se!

Santiago - Valparaíso

Bon dia, bona hora i sol!!!

Poc, ben poc, res n'esperava de Santiago. En part perquè m'havien dit que no té res, en part perquè sentia que només era una llarga espera per deixar el continent. Ho entomava amb la resignació del sentenciat que espera l'execució. Segurament serà per això que Santiago em va sorprendre. Els records, però, els portaré dins, només; cap foto d'aquesta gran ciutat. I ben poques, només algunes, de l'escapada a Valparaíso.

I és que Santiago en sí no té cap gran atracció per atraure el viatger, però cal recordar que l'atractiu dels llocs és sovint el què us passa més que cap altra cosa. O la mirada que hi poseu. Per mi Santiago van ser dies de jugar a billar i passejar amb les mans a la butxaca sense rumb fix, deixant que el vent i la corrent m'arrosseguessin. Així és com vaig arribar al barri de la Recoleta sense gaire esforç, a cinc o deu minuts del meu hostal. Un barri molt bonic ple de bars que no eren per la meva butxaca. Així també és com vaig arribar al centre, on els carrers tallats al trànsit es presten a vagarejar. Aquests són carrers plens de llibreriries de vell, on hi podeu trobar de tot. O gairebé; jo volia la guia de Nova Zelanda (ai, que ja hi som!) i em va costar tant com si hagués buscat el manuscrit original de La divina comèdia.
Un bon dia, tot tornant a passar les meves hores posant lentament un peu davant de l'altre, vaig arribar de nou a la plaça del centre. Al racó nord-est, sota uns grans arbres (que dónen l'ombra adequada només unes hores al dia; coi de sol que s'entossudeix a perseguir-nos sota els plataners), uns taulells d'escacs serveixen de punt de trobada per gent de totes les edats. Potser una hora i mitja vaig estar mirant partides entre dos homes, un de mitjana edat, l'altre ja un senyor venerable, que movien les peces amb convicció. El vell venerable sempre duia avantatge; ja se sap, el dimoni és més savi per vell que per dimoni. Com trobo a faltar les partides a la botiga amb el Teti els dissabtes i diumenges! Tot sovint ens quedàvem fins ben bé les tres o quarts de quatre tot i que la gana apretava... Algun dia guanyaré una partida.
Per acabar de gaudir del bullici, de la contemplació de la vida aquí i allà, aneu al mercat. El mercat, també al centre, no és com us penseu, poques parades venen verdures, ous o carn. Bàsicament és ple de restaurants senzills que tenen tots les taules en l'espai comú central. Al centre una font. Aquí o allà, com sempre, canalla corrent i fent xivarri. Unes taules més enllà un trio de músics ambientant el moment. Al plat, en el meu cas, un quart de pollastre, unes patates fregides, unes quantes llesques de pa i una salseta per acompanyar. La música, el transcórrer lent del moment, un plat saborós... El moment està aquí gravat.
Per acabar d'arrodonir Santiago, passegeu per la zona verda al costat del riu i desvieu-vos una mica fins al cerro Santa Lucía. Molts pugen al cerro San Cristóbal, gran, imponent, però el cerro Santa Lucía, molt més petit i accessible, és un racó fantàstic. És tot ple d'espais, de petits camins que el pugen i baixen per tots costats. Gireu aquí i fa una petita placeta, gireu allà i hi ha un espai esquifit amb només un banc perquè contempleu, apartats de la resta, la ciutat. Un cop dalt, mirant la baixada, descobrireu que us heu perdut pujant un mínúscul, molt petit, estany, un altre banc, un altre racó. Ja us dic, el lloc és petit però atapeït.

Per acabar de gaudir els últims dies a Sud-amèrica encara vaig tenir temps de veure Valparaíso. Estic convençut que no el vaig assaborir completament, o sigui que aneu-hi, exploreu-lo i doneu-me idees per la propera ocasió. Valparaíso és construït arran de mar, amb uns carrers costeruts i molts colors per tot costat. En la meva memòria hi és tot gravat però poques imatges en queden. Compte amb enfilar-se i ficar-se cap dins als barris! Un cop dalt, després d'haver fet unes quantes fotos, se'm va acostar un policia i em va dir "Sabe dónde va?" Que si sé què? Fa dos mesos que camino i no m'ho havia ni plantejat, això. Resulta que els barris que tinc al davant no són com per anar amb la càmera a la mà. Com em va recordar una escena similar amb un policia de Pisco (Perú)!: "Amigo, vas a ir andando? Con cuidado" (per fer 3 cantonades), o la mateixa escena en una terminal d'autobusos de Lima (Perú) "Van a ir con los bolsos? Tomen un taxi, no van a llegar" (per fer la volta a la cantonada).

I aquí s'acaba Sud-amèrica, amb les mans a la butxaca, caminant lentament i contemplant la vida al meu voltant. Al davant, molt neguit. No sé què tal sobreviuré amb el meu anglès. No sé què tal serà Nova Zelanda (potser que obri la guia); com em mouré, què faré, com serà la gent... Tornem a començar. O simplement continuem, mireu-vos-ho com vulgueu. Amb il·lusió pel què ve de cara, em recança pel què es queda enrera, aquí acaba un capitol d'aquest viatge. Gran capitol. Molta gent coneguda, molts quilòmetres viatjats, molts vins beguts, molts asados mastegats, moltes muntanyes trepitjades, molts llits desfets... Gran capítol, Sud-amèrica.

Salut i a cuidar-se!

San Pedro de Atacama

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Vuit de maig. Ja fa gairebé dos mesos que va començar aquesta aventura, si se'n pot dir així. Inicialment, al mapa, quatre idees. Alguns continents... algun punt a cadascun d'ells... Poca cosa. Però hi havia una cosa que era clara, d'alguna manera o altra havia d'arribar a aquí. Un punt que no em volia perdre. Un lloc ben diferent, únic. El lloc més sec del planeta, Atacama.

No us imagineu les famoses dunes del Sàhara. Penseu simplement en una terra erma, seca. Absolutament seca. Això defineix aquesta terra. Seca. Aquí podeu trobar, sí, alguna duna. Aqui podeu trobar una gran plana. Aquí podeu trobar valls i congostos. L'element comú però és la falta d'humitat. I és que aquesta no només és una de les regions on menys plou del planeta, sinó que la quantitat de sal acumulada aquí converteix aquest desert en el més àrid del món.

Pensareu, "i per això cal venir?" Cert, les singularitats, si bé són remarcables, no justifiquen posar aquest lloc en el mapa d'un viatger, potser en el d'un estadista o el d'un geògraf, però no en el de la resta. I aleshores, per què venir a Atacama? Mireu les fotos. No sóc un gran fotògraf, les imatges no us podran transportar tota la bellesa del lloc i, amb tot, crec que seran suficients per convèncer-vos que aquest lloc s'ha de veure. Aquí el desert pot ser de dunes, el desert pot ser pla, el desert pot ser un congost revirat. Per això s'ha de venir! Per les formes i els colors. Aquí el desert està custodiat per volcans, alguns amb un con gairebé perfecte com el Licancabur, amb neus perpètues (mentre a baix l'aigua costa de trobar). Per això també s'ha de venir, la vista és fantàstica. Aquí hi ha llacs (malgrat ser el desert més sec del món) d'aigua insalubre per a nosaltres però que nodreix una bona colla de flamencs. El desert, els volcans i els reflexos. Per això també s'ha de venir. Aquí hi ha guèisers que a primera hora del matí, a deu graus sota zero, aixequen unes columnes impressionantment altes. Per això també s'ha de venir.

Dies molt intensos, els d'Atacama. El mateix dia d'arribar (amb el Xavi i la Mariona), un cop instal·lats, vam fer una volta per San Pedro. No podia ser d'altra manera; vam trobar un català! El Sergi. Porta anys, segons em va explicar més tard, voltant i vivint per centre i sud-amèrica. Ara viu a San Pedro i ens va donar quatre consells a l'hora de triar un tour per veure el desert (l'única manera de veure'l). L'endemà a la tarda (el matí cadascú va fer les seves coses) ja érem en un tour camí del Valle de la Luna. El nom li ve de la similitud amb la superfície lunar. Tots els que hi hagueu anat de seguida hi trobareu les semblances. Habitualment, pel que fa a muntanya/natura, no sóc persona de tours en els que no paren de dir-te minerals sense deixar-te gaudir del lloc i el moment, però reconec que va estar molt bé, hi va haver temps per tot.
El mateix dia vaig conèixer a l'hostal en Mauricio. Al cap hi té anar cap a Cuzco a treballar de cambrer però pel camí va fent algunes parades. A llarg termini: un "xiringuito" en una platja brasilera. No sembla que li agradi l'estrés. És molt trempat i de seguida ens vam unir per anar junts a la Laguna Chaxa, dins el Salar de Atacama, l'endemà. La idea era anar fins a Toconao, allà llogar unes bicicletes i apa, a pedalar. Malauradament, però, a Toconao no lloguen ni bicicletes ni patinets ni una roda de carro. Solució? Caminar. Caminar pel desert i a veure què passa... I passa que els xilens de la zona, pocs, gairebé només treballadors del parc, no et pugen. Afortunadament però, quan ja ens vèiem fent tota la anada (en dúiem més de la meitat) i la tornada a peu pel mig del desert ens van pujar uns brasilers que estaven de vacances. El lloc, poc freqüentat, és al mig d'una enorme plana feta de sal. Realment val la pena. Al mig del no res un llac d'aigua ben salada i sulforosa amb mitja dotzena de flamencs. I a la llunyania, els volcans. La tornada, sense els brasilers perquè ja havien marxat, es preveia complicada. Difícil. Vaja, que havíem de morir en l'intent. Però afortunadament l'únic tour que havia anat cap allà aquell dia era ple de xilenes que podrien haver estat les nostres mares i es van compadir de nosaltres. Que divertits són els dies en què res és com esperaves!

El tercer dia a San Pedro va començar ben d'hora. A quarts de cinc del matí, l'autobús d'un tour ens recollia a la Mariona, al Xavi i a mi per anar als guèisers del Tatio. Un altre lloc que us aconsello. No us espereu veure grans sortidors d'aigua que brollen fins a alçades espectaculars. Ni molt menys. Els guèisers pròpiament (dels que surt aigua) no aixequen més d'un metre o metre i mig. Però com a espectacle visual potser són més imponents les fumaroles. A primera hora del matí, amb l'aire ben fred (fins a deu sota zero), les columnes de vapor s'eleven aquí i allà convertint el paratge en un lloc com pocs en el món. Veure llevar-se el sol aquí és preciós. I l'esmorzar que es fa a posteriori... encara més! Quina gana! I sempre quedarà un budell buit per omplir-lo amb unes crestes que es poden comprar de camí de tornada al poble.
Per tal d'arrodonir el dia, a la tarda, amb el Mauricio, vam llogar unes bicicletes (aquest cop sí, a San Pedro hi ha de tot... bé, deixem-ho en què hi ha bicicletes) i vam anar fins al Valle de la Muerte. Curiosament el nom li ve d'un malentès. Un capellà d'orígen francès el va voler anomenar el Valle de Marte, pel seu color vermell, però per culpa de seu mal accent va quedar transcrit com Valle de la Muerte. Serà perquè és revirat i sembla més isolat, serà perquè hi vam arribar després d'una bona estona pedalant, serà perquè era el meu últim dia allà... no sé perquè serà, però em vaig emocionar veient la posta de sol enmig d'aquesta vall. En acabat, de tornada, amb les últimes llums del dia, vaig veure una pel·lícula casolana projectada a les roques al bell mig del desert (el món pot ser sorprenent!). I en plena nit vaig pedalar fins al poble sota les estrelles... No tinc paraules.

Aix... I un altre comiat. El del Xavi i la Mariona, que marxaven cap a Bolívia. Bona sort! A saber on sou ara... Per part meva, sempre hi ha temps per fer una cervesa amb el Sergi al poble abans d'agafar l'autobús cap a Santiago. Un litre de cervesa en quinze minuts... estem fatal, però com ens ho passem de bé!

Salut i a cuidar-se!

Tucumán - Salta - Jujuy

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

I vet aquí el nord d'Argentina. A l'esquena, més de cinc mil quilòmetres recorreguts, al davant, molts encara per recórrer. Ja són els últims dies per les terres del Che, Maradona i Messi, per les terres de l'asado, la cervesa artesanal, el Fernet amb coca i el mate. Finals d'abril i menys de dues setmanes per visitar aquestes terres on les cultures pre-colombines i pre-incàiques es mantenen vives en la seva gent.

Malauradament toca córrer, a mitjan de maig surt el vol cap a Nova Zelanda i abans vull veure el desert d'Atacama. Amb molta recança queda enrera l'Hernán i la seva família, però el viatge empeny i, com que tempus fugit, veig d'una revolada Tucumán, Tafí del Valle - Quilmes, Cafayate, Salta, Tilcara, Iruya i Purmamarca - Salinas Grandes. I això sí, com que els viatges són sobretot la gent, aquests són els dies de compartir vivències amb el Marc, la Mariona i el Xavi.

Tot sortint de (San Miguel de) Tucumán, ciutat que té a oferir el parc 9 de Julio, una plaça de la independència molt animada, carrers peatonals amb molts bars agradables i les millors crestes del país (a més de les catedrals, esglésies i museus per visitar -aquí es va signar la independència argentina i d'aquí era Juan Bautista Alberdi, "pare" de la constitució Argentina-), vaig pujar a un autobús camí de Tafí del Valle. Ben escarxofat al seient estava pensant que ja s'havien acabat els dies de viatjar acompanyat, de compartir el camí, quan de cop una veu em diu "tu ets de Sabadell, oi?" Collons, el Xavi!! Havíem coincidit mil cops jugant a futbol al Club Natació Sabadell, havíem jugat a la mateixa lliga de fulbet i resulta que també és amic del Teti... Juntament amb la Mariona estan fent una bona volta per tota sud-amèrica durant set mesos (si voleu, els podeu seguir aquí). Doncs bé, que el viatge no continua en solitari, ni molt menys, encara falta el Marc.
Anar a Tafí ja és recomanable només pel camí, una carretera que serpenteja per una vall estreta i humida (la vegetació comença a ser abundant, ens acostem al tròpic) i s'enfila seguint un riu fins a sortir a una vall absolutament diferent. De cop s'acaba la boira baixa (que queda atrapada dins el congost), s'acaba la vegetació (qui deia que ens acostàvem al tròpic?) i l'espai s'aixampla a dreta i esquerra. Al mig de la vall seca, amb plantes baixes i alguns cactus aquí i allà, Tafí. La tarda de Tafí va servir per explicar-nos com havíem arribat fins allà tot fent un caminet que s'enfila a un turó des d'on es pot veure bé la vall mentre es pon el sol. Què fem? Dormim aquí o seguim? Va, seguim fins a Amaicha.
Si li dedico una línia a Amaicha ja serà molt, només hi vam parar de nit a dormir per seguir l'endemà. Per tant, seguim!
De bon matí... autobús cap a les ruines de Quilmes. A tots, o gairebé, us sonarà el nom de Quilmes per la marca de cervesa que, a més, haureu vist estampada mil cops en les samarretes del Boca Juniors (entre altres clubs). Doncs bé, Quilmes era un poble indígena que, un cop derrotats pels espanyols, va ser deportat a peu (com a càstig per la seva agressiva oposició a l'arribada estrangera) fins a una regió a prop de Buenos Aires. Un cop d'ull al mapa i queda palesa la tragèdia que va suposar tal represàlia. Fet el petit parèntesi històric, pel camí vam trobar el Marc, que venia viatjant per tota sudamèrica. Doncs va, quatre catalans acabats d'ajuntar caminant per les ruines d'un poble oprimit. Ja sigui per la història o pel lloc (una terra àrida on gairebé només hi trobareu cactus), atureu-vos-hi. Fer un entrepà al capdamunt gaudint del moment i la companyia és el record que me'n vaig endur jo.
Com ja us he dit altres cops, els viatges són més la gent i les experiències que els llocs en sí... i aquí arriba el Walter. Un personatge, el Walter! Resulta que després de visitar les ruines ens vam proposar fer autostop per intentar arribar a Cafayate (total, si t'has d'estar a la carretera esperant que passi un autobús, per què no intentar que et pugi algú, mentrestant?). I aquí apareix el Walter amb la seva Berlingo. Primer intercanvi de paraules "Tenés hierba?". Repeteixo, un personatge, el Walter. I el què són les coses, després d'hora i mitja a la carretera, o més, sense que s'aturi ningú, de cop et trobes amb algú que et puja, et porta fins a la porta de l'hostal i ja t'organitza un bon asado. Tot tancat a Cafayate però l'home va trobar una carníceria oberta i un súper amb vi!
I Cafayate. Possiblement el lloc que més vaig gaudir dels que us parlo avui. Bon vi, bon formatge, bones vistes... El primer dia vam voltar pels cellers i les fàbriques de producció de formatges de cabra. Olé formatges! El segon, visita a la Quebrada de las Conchas o Quebrada de Cafayate. Queda al nord del poble, de camí a Salta i té alguns punts preciosos (les fotos no li fan justícia). Grans concentracions de zinc, sofre, òxid de ferro... o el què és el mateix, blau, groc, vermell... Una terra de tots els colors. I formes! Molts en parlen com un punt secundari de la Quebrada, però a mi l'Amfiteatro em va agradar molt. Encara em sorprèn el pensar com  la natura ha escolpit una forma geològica en forma d'amfiteatre i d'aquella magnitud. I el tercer dia excursió a la Garganta del diablo, la enèssima que podeu trobar a Argentina. Una excursió per un congost estret on, suposadament, l'al·licient és arribar a uns saltants d'aigua. Els saltants en sí... l'aixeta de casa vostra raja més, ja us ho dic ara. Però això no fa que l'excursió no valgui la pena, altra cop el camí val molt més que el què hi ha al final. El congost és estret i revirat, un lloc recòndit, rocós, desèrtic, adornat amb cactus i poques plantes més.
Cafayate també són els dies del Maxi, amb l'estadi de Vélez ocupant-li tota l'esquena, de l'Alex (mai he conegut ningú tan feliç i que rigués tan a cada moment) i la Daniela. Cada dia xerrant fins a les tres o quarts de quatre de la matinada amb la Daniela! Em dec estar tornant argentí, tan xerrar...
I més temps que m'hi hauria quedat, en aquest poble, però el vol a Nova Zelanda marcava el calendari i tocava seguir i fer una visita ràpida a Salta. El poble mereix més temps. En el meu cap només hi queda el record fugaç d'una tarda en una plaça i un parc, el record de veure caure el dia a poc a poc mentre la lluna i els llums del carrer van prenent possessions ràpidament, sense donar temps al sol a marxar.
L'endemà, a primera hora del matí, altre cop motxilla a l'esquena i cap a Tilcara, més enllà de Jujuy. Tilcara, com la resta de pobles al nord de Jujuy que vaig conèixer, és un poble petit i polsegós que subsisteix aparentment d'una manera inexplicable. La terra és erma, seca, àrida i allunyada de tot (em va fer pensar en Santiago del Estero, d'on recordo una nit caminant sota la lluna enfonsant-me a la sorra fins als genolls). És per això que té un caràcter especial, un lloc diferent de la resta d'Argentina, res a veure. Tilcara té una altra Garganta del diablo (aquesta amb un saltant d'aigua digne d'aquest nom), un Pukara, un jardí botànic i un hostal amb reagge tot el dia! I per variar... Un altre asado per sopar!
I d'aquí cap a Iruya. Si hi ha algun lloc remot a Jujuy és Iruya. Hores de camí per arribar-hi un diumenge al migdia i trobar-se el poble preparant-se pels partits del cap de setmana. Equips de grans, de petits, de nois, de noies... Tothom juga en aquest poble. Després d'una milanesa ràpida vam pujar a una muntanya pròxima a veure el poble des de dalt en companyia dels cóndors. Ens hi vam estar una bona estona i primer ens acompanyaven des de lluny, però vam tenir sort i just abans de baixar ens en van passar uns quants ben a prop. El soroll que fan les ales sense ni tansols moure-les és impressionant.
I amb presses, moltes presses, massa presses, tornada el dilluns a Tilcara a dormir per anar l'endemà a Purmamarca. Purmamarca és més llarg de dir que de visitar. En el seu haver, punt de sortida cap a les Salinas Grandes i el Cerro de los Siete Colores. Com que el Xavi i la Mariona tenien altres plans (el Marc l'hem deixat gaudint de Iruya amb calma), vaig anar a veure les Salinas amb la María Terrabusi i el seu marit. Una parella molt maca que vaig conèixer tot fent cua per un taxi al salar. Ell, molt més gran que nosaltres dos, tenia un bon passat per explicar tot dinant. La vida dóna moltes voltes, sabeu? I de tots els pous se'n pot sortir, amb ajuda. Una parella realment molt maca, aquesta. Després de l'excursió em van convidar a dinar (dividir el taxi entre tres enlloc de quatre, perquè no va aparèixer un quart, havia destrossat el meu pressupost) i en acabat vam anar a veure el Cerro, just darrera el poble. Els colors havent dinat, tirant al tard, són més intensos.

I aquí acaba Argentina. I aviat sudamèrica. Com trobaré a faltar l'asado, el malbec, el torrontés, el Fernet amb coca...! Com trobaré a faltar l'Hernán (i tota la família), l'Ani, el Mauro, la Iara, el Fran...! Com trobaré a faltar la pols del nord i les muntanyes del sud! Com trobaré a faltar el mate! Com trobaré a faltar menjar, beure i riure amb aquesta colla!
I dic amb aquesta colla perquè de menjar bé, beure i riure a casa nostra no en falta. Argentins i mediterranis... portem les nits a la fresca molt endins. Tant que, arran del nostre mar petitet, he compartit festa i m'he fet farts de riure amb uns croats, als que no entenia de res, que feien dos per dos metres i anaven beguts fins a les orelles. Tant que he començat un sopar amb dues quebequeses i he acabat amb elles i una parella italiana, una noia francesa, un noi de Cádiz, un altre de Málaga, una argetina i no sé quants més. És ben cert, vivim en el millor dels mons. No obstant, com trobaré a faltar Argentina!

Salut i a cuidar-se!

Ítaca

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Mireu, he intentat escriure una introducció a aquesta pausa que faig ara en el relat del viatge mil cops, però no trobo les paraules adients per expressar com sento que aquest poema s'ajusta a aquest tomb que estic fent per la terra. D'altra banda, no ho poso per explicar què em mou sinó per compartir una reflexió que està bé fer de tant en tant.

Em fa por que el misticisme del poema em faci semblar un il·luminat. Crec que darrera les paraules hi ha un fons molt cert i vàlid, aplicable tan als que cerquen del significat de la vida com als que s'esforcen per un objectiu més pragmàtic.

Deuen ser milers les vegades que aquest poema s'ha citat. És bonic, parla de viatges, de la mística de la vida, de la cerca contínua, de l'anhel de la felicitat, dels camins fets i per fer... Segur que de tan citat s'ha convertit en una icona, una imatge ràpida d'un sentiment o pensament que més o menys intuïm però al que poca atenció li prestem. Segur que de tan repetit el seu significat s'ha diluït i poc ens n'arriba. Tan de bo us enganxi l'ànim i el temps per captar-lo (de ben segur les vostres vides estan tan atrafegades com sempre).

Com diu el poema "Ítaca t'ha donat el bell viatge"; sigui quina sigui la Ítaca que ens mogui, mística o terrenal, cal assaborir el viatge (el que sigui), que és el que finalment ens ha d'omplir.

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Kostantin Kavafis

(Traducció de Carles Riba)

Salut i a cuidar-se!

Córdoba - (Jesús María, La Cumbre, La Cumbrecita, Villa General Belgrano, Carlos Paz i Alta Gracia!)

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Quants llocs vistos en el primer cap de setmana en la que va ser la tercera d'abril! Poc abans de Sant Jordi.

El disset de d'abril pujava a un autobús a Ancud cap Santiago de Chile, Mendoza, Córdoba i Jesús María. Quaranta hores d'autobús gairebé ininterrompudes per retrobar-me amb l'Hernán a casa seva i passar una setmana per la província de Córdoba.

Així és com un bon matí de divendres arribava a Jesús María, conegut per acollir el festival nacional de doma, un orgull per la seva gent, i l'única escola de gendarmeria del país, un orgull per... Bé, seguim. Abans de res, però, un bon esmorzar amb l'Hernán. I ara sí, una volta ràpida per la ciutat per veure'n el recinte del festival, la plaça, el carrer principal, la missió jesuïta... i tornada a casa per conèixer a la família i preparar-se pel cap de setmana. Objectiu: veure la regió en dos dies -o el què seria equivalent, veure cinc cops Catalunya en dos dies-.

I quin fart de voltar... Ep, espereu! Primer un asado per sopar, el millor que vaig fer en tot el viatge. Ara sí, quin fart de voltar per la regió! De Jesús María a La Cumbre per una carretera que creua les Sierras Chicas (fantàstiques), amb parada al capdamunt per visitar una reserva de recuperació de monos oduladors, propis de les regions del nord est, on predomina el clima tropical i la selva. De La Cumbre, després de veure perdre al Barça davant el Madrid (adéu lliga) a... no ho sabem encara (merda de mapa!) i d'allà, com vam poder, a Villa General Belgrano, poble amb orígens germànics que conserva un cert aire alpí per la vegetació, l'arquitectura i la decoració. Òbviament no hi falta la festa de la cervesa un cop l'any i la presència intemporal de cerveses artesanals. Com tampoc hi falten les flors a les finestres, ni els rètols en taulons de fusta i lletra "Dampfplatz" o similar, ni res del que us vingui a la memòria tot pensant en una postal alpina... Incís abans de continuar el periple per la província: sapigueu que si us planteu al poble i us trobeu el càmping tancat no heu de patir, malgrat que els seients dels cotxes no són completament abatibles, el pendent dels carrers del poble són els adequats per contrarrestar la inclinació dels respatllers, de manera que si aparqueu cara amunt dormireu ben plans. Doncs apa, contiuem diumenge per Alta Gracia, on va viure el Che, i Carlos Paz fins a La Cumbrecita, un poble també amb aire alpí molt més petit que Belgrano, situat al vell mig de les muntanyes i on, per cert, no entren els cotxes.

I ara sí, a jaure o jeure o com més us plagui escriure-ho, que fins i tot el verb és tan mandrós que accepta qualsevol forma per no haver-se d'escarrassar. La qüestió és descansar i no fer res de bo. Llevar-se tranquil·lament quan el cos ho demani, anar a comprar quelcom per esmorzar i buscar amb calma un dia per voltar Córdoba capital. La ciutat té el seu encant, com sempre una plaça i una catedral molt maques, però també l'església dels caputxins i un canal flanquejat per arbres gegants que em va fer pensar en Toulousse.

I poc més a dir-vos. Menjar bé, fer conya amb l'Hernán, fer mates (molts mates) amb ell, la mare i la germana, veure Fernet amb coca-cola i escoltar música.

Salut i a cuidar-se!

Chiloé

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Després de tants dies d'Argentina, de muntanya i d'activitat, avui toca una parada en el camí, un canvi de rumb i d'aires. Ara toca uns dies tranquils, de passejades amb les mans a la butxaca i la contemplació del Pacífic a l'illa de Chiloé (Xile).

Com us vaig explicar l'últim dia, l'excursió pels afores de Bolsón va acabar de destrossar els meus peus ja cansats de Torres del Paine, Chaltén i Esquel, o sigui que em vaig buscar un destí més tranquil. A l'horitzó, a poc més d'una setmana vista, el retrobament amb l'Hernán a Córdoba; ell en sí ja és la meitat dels records que acumulo fins al moment d'aquest viatge. Però a Córdoba ja hi arribarem.

Chiloé era un punt en el mapa des de temps enrera (de fet, la idea inicial era anar-hi abans d'Esquel, Bolsón, etc., però, com us deia tot parlant de la Ruta 40, a última hora va quedar en el calaix de sastre). Ja me n'havien parlat però van ser la necessitat d'una pausa i les referències de la Sandra i la Tamara les que van acabar de desviar-me fins a aquest racó de món.

L'illa, la versió que n'he conegut, és un lloc tranquil, enboirat, plujós, fred; un punt melancòlic. Una illa amb pobles senzills, sense més a oferir que la seva gent, les seves esglésies fetes de fusta (patrimoni de la humanitat totes elles) i el simple fet de ser com són, llogarrets arran de mar on menjar salmó, paila marina i crestes de carn, formatge o peix. Llogarrets on passejar i contemplar el cel gris, sentir la pluja i olorar el vent que bufa de mar. Tot amb les mans a la butxaca. L'activitat del dia a Chonchi: fer fotos a les barques amarrades al port. L'activitat a Achao: gronxar-me tota la tarda mirant com el món es balancejava davant meu. L'activitat a Dalcahue: refugiar-me de la pluja en un menjador, sobre el mar, ple de parades i de gent omplint el pap. Dues crestes de carn, una coca-cola, un tall de pastís, un cafè, una conversa amb els del costat, un munt de xivarri de fons i uns músics ambulant arrodonint el moment. Un bon tiberi i molt d'ambient tot veient caure la pluja sobre les barques a través d'un dels molts ulls de bou que il·luminen el local.

N'hi ha que vénen aquí a veure passar pingüins (quan n'és temporada, que no és el mes d'abril). Jo hi vaig venir a entomar la pluja, ensumar el mar i veure passar les hores.

I a tot això em deixo el més important. L'hostal. A Ancud em vaig instal·lar a l'hospedaje Austral, on la Mirta, el Pedro i el Lorenzo (el gos) em van acollir com si fós de la família. Era l'únic hoste (és el què té viatjar fora de temporada) i en arribar vaig preguntar per on era la cuina per fer-me el sopar. No n'hi havia però podia utilitzar la seva; abans però "seu, que et prepararé un te". L'endemà em van convidar a dinar tot dient-me que m'esperaven per sopar. I així cada dia em llevava, em donaven esmorzar i em deien què visitar fins al tard, quan m'esperaven per fer "las once" (per què li diuen així a l'hora del berenar?) i posar-me un bon plat calent al davant per sopar. Una llàstima marxar, però el viatge m'empenyia i a Córdoba havia quedat amb l'Hernán.

Vocabulari xilè:
- Cachai (o "Cachai, cachai" millor encara)
- Hue'ón (per "huevón")
- Hue'á (per "huevá")
- puta (o puuuta)
- cuento corto
- entendís tu?
- ya mi niño

Salut i a cuidar-se!

... comentaris ...

Per cert, varis de vosaltres m'heu dit que havíeu volgut deixar algun comentari però no havíeu pogut. No obstant, n'hi ha d'altres que sí que ho han pogut fer...
Com que vaig viatjant no he tingut gaire temps per mirar-m'ho amb calma (tot just sé com introduir els escrits que faig), o sigui que si algú dels que ho ha pogut fer sap el procediment i/o intueix on pot ser que tinguin problemes els altres, sisplau que m'ho faci saber.

Si té a veure amb alguna opció de configuració del blog ja ho canviaré.

Salut i a cuidar-se!

PS: Moltes mercès per tots els comentaris que m'aneu enviant! Em sembla que no n'he respost gaires... Perdoneu. No dono abast ni tansols amb escriure al blog (ja veieu el retard que porto).

Bolsón - Puelo - Bariloche

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

En primer lloc confessar-vos una cosa... tinc un negre que m'escriu el blog. Bé, un negre no, un gat. I vet aquí un gos (servidor, mandrós per escriure-us), i vet aquí un gat... a Bolsón hem arribat!

Però no només d'aquest poble us parlaré aquesta vegada, farem un petit compendi dels que vaig veure a l'extrem sud de la província de Río Negro, a tocar de Chubut. Ara ja sí que som a la part a la part més septentrional de la patagònia; Bolsón - Puelo - Bariloche marquen pels argentins l'inici del sud. Per mi, però, durant tres setmanes (ja hem arribat a la primera setmana d'abril) aquest va ser el meu nord, el final de la patagònia. Més enllà... qui sap.

D'entrada dir-vos que la regió dóna per molt més del què he vist i us puc explicar, Bariloche va passar massa ràpid i llocs com San Martín de los Andes o Villa la Angostura ni els vaig poder veure, o sigui que teniu més al·licients per anar-hi dels que us comento aquí.

Per començar em vaig instal·lar a Bolsón, un poble en altre temps referent dels hippies i que ara és un referent dels turistes, tant d'argentins com de fora (de fet, tota aquesta regió és un gran destí turístic). I per què? Doncs perquè l'entorn realment s'ho val. Els llacs i el verd d'aquesta zona del país bé es valen una parada. Bolsón és un poble abocat als visitants intentant mantenir un cert aire hippie, representat dia sí dia no per les parades d'artesans que es concentren a la plaça central. Un altre emblema del poble? La cervesa artesanal. A Argentina la cervesa és més suau que a Catalunya, tant que fins i tot un servidor en veu -això ja ho diu tot-. A Bolsón fins i tot es pot prendre cervesa artesanal de gerds, apta només per a paladars capaços de suportar les dolçors més extremes i embafadores. Bé, a Bolsón i a molts altres llocs, perquè la marca "Bolsón" es comercialitza per tot el país, però a on millor que aquí per provar-la? En molts llocs d'Argentina es fa cervesa artesanal, fins al punt que un viatge es pot traçar unint les de cada regió. A Bolsón doncs, mireu paradetes i bebeu cervesa. Jo, a més, vaig quedar amb un català, també de Sabadell, que ara viu allà. El vaig trobar gràcies a la Laura, una amiga comuna, però va resultar, xerrant, xerrant, que jo ja havia sopat en el pis que ell havia compartit amb uns amics. Curiosament cap dels dos no ens recordàvem d'haver coincidit en aquella casa, però ja us puc assegurar que no hi ha dues cases com aquella a Sabadell, o sigui que sí, ja havíem compartit taula temps enrera. I per més casualitats en el restaurant on treballa hi ha un altre català: hi ha un restaurant a Bolsón on els dos cambrers parlen català! "A punto", segons l'Oski el millor del poble.

De Bolsón vaig fer una escapada a Puelo, lloc que m'havia recomanat el conductor de l'autobús que us vaig comentar el dia que us parlava de la ruta 40 (el que surt a les fotos d'aquell dia). El llac és molt bonic però és una llàstima que només es pugui vorejar un trosset petitet. En plena temporada d'estiu es pot atrevessar en barca, però no en vaig tenir ocasió. No obstant la curta passejada, les vistes des del mirador estan molt bé. Del dia em quedo amb la conversa a l'autobús de tornada, xerrant amb la guarda del parc i una senyora molt preocupada per com tractarien la seva filla a Espanya (es veu que al cap de poc hi anava i volia fer el camí de Santiago). Entranyable, la dona.

I el camí al llac encara va ser més profitós. A l'anada vaig retrobar una noia que havia conegut a Esquel, una mossa de Buenos Aires que buscava algú per anar a la muntanya. Vinga va! Motxilla a l'esquena i a caminar per quarta vegada. Finalment vam trobar un altre noi, el Fran, i ens en vam anar els tres junts. Massa anècdotes en tres dies per resumir aquí ràpidament, ja us les explicaré en persona. Pel què fa al paratge... impressionant! Boscos humits plens de sotabosc a la part de baix. Boscos més oberts i d'aspecte fantàstic (en el sentit màgic, d'aparença mística si se'm permet l'expressió) a la part intermitja i paisatge d'alta muntanya al capdamunt, on els arbres s'acaben en una vall preciosa i només les pedres remunten una tartera fins al cim.

Moltes hores de caminar, molts paisatges, moltes anècdotes i una bona colla de gent coneguda allà dalt! Al arribar a baix, però, una cosa que no m'havia passat mai: no tenia llagues sinó que tenia els peus en carn viva i sagnant per quatre o cinc llocs cadascun! Ja fa uns anys que camino per muntanya més o menys sovint (no presumiré de ser un gran caminador però tampoc em ve de nou) i us asseguro que feia cosa de veure. Total, que Bariloche va haver de ser una visita descafeinada. Pels que hi vulgueu anar m'han aconsellat el Cerro Catedral per veure tota la regió dels llacs. Jo vaig canviar la natura per un parell de dies a casa el Fran, que compartia casa amb uns amics a Bariloche. El què vam riure tot sopant aquells dos dies! I quantes hores parlant de futbol! Messi, Bielsa, Maradona, Tévez,... selecció argentina, anglesa, espanyola, italiana,... Barça, Boca, River, Belgrano, Independiente, Instituto, Talleres, Vélez, Lanús, Newell's, Avellaneda... Vam repassar fins i tot la història de la llga argentina! Quan van instaurar els promitjos que regulen els descensos, els sistemes de promoció d'ascens... i quan Belgrano va enviar a River a segona!!!! Pregunta: per què tots els argentins, siguin de l'equip que siguin, són anti-River? Tots, excepte els de River, és clar, són d'un equip... i anti-River!

Salut i a cuidar-se!

Esquel - Los Alerces

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Com us deia en l'últim escrit no hi ha res com no saber què passarà i com anirà cada dia. I, malgrat que ja començo a semblar un il·luminat d'aquests que sempre expliquen que tots els surt perfectament, el cert és que o tinc molta sort o el món és així i jo no ho sabia! Tot el meu viatge és un gran descobriment i una gran improvisació. El màxim que tinc és una idea vaga, un punt en el mapa, sense ressenyes, sense logística, sense referències, res. Així, cada lloc és una sorpresa i de moment, per sort, sempre bona.

Després de 24h en un autocar cap al nord, ara és el torn d'Esquel, la població més propera al parc de Los Alerces. Amb les poques fotos que vaig fer aquests dies (llàstima) veureu que aquesta és una regió d'uns boscos frondosos i verds. Aquí els andes ja són una altra cosa.

Si voleu que us posi alguna cosa negativa... Bé, em va costar més d'una hora trobar un hostal on descarregar. Una hora sencera voltant carregat amb tot perquè volia pagar el mínim, menys de cinquanta miserables pesos! Això és el pitjor que puc arribar a imaginar d'aquests dies a Esquel. I mira per on, regatejant, regatejant, en un hostal em van fer preu si m'apuntava a l'asado que feien aquell vespre. Em van apuntar com a "descuento buena onda" i em van regalar un xupa-xups! Com voleu que li trobi pegues a la volta que vaig fer fins aquí? Bon preu, asado i xupa-xups! I la cosa no acaba aquí... Al vespre, tot fent l'asado amb gairebé tots els hostes (ningú s'ho va voler pedre) vaig fer amistat amb una parella de Québec que tenien un cotxe llogat per anar l'endemà al parc de Los Alerces i es van oferir a acompanyar-me fins allà. Olééé!

Així doncs, ja em teniu l'endemà al matí llogant una tenda i a punt per anar al parc. El parc pot ser un xic incòmode per als excursionistes, una pista forestal l'atrevessa de sud a nord (o de nord a sud) i d'ella en surten diferents camins que cap d'ells supera les tres o quatre hores, o sigui que el caminant es troba havent de fer quilòmetres per la pista per enllaçar una passejada amb una altra. Autobusos o cotxes per fer els enllaços... pocs. Amb aquesta perspectiva, per tant, imagineu què va significar que aquesta parella no només m'acompanyessin fins allà sinó que m'oferissin acampar amb ells i anar junts amunt i avall amb el cotxe a fer totes les excursions que vulguéssim! I no només això, sinó que, amb un maleter a disposició, anaven carregats amb ous, pebrots, vi, tomàquets, mermelada, mostassa, xocolata, nous, cacauets.... Quin luxe! Plantar la tenda en un sol lloc, caminar descarregat, menjar de gourmets, poder anar amunt i avall...

Pels que vulgueu visitar el parc penseu que val molt la pena (però això sí, si voleu veure els làrixs milenaris, haureu de pagar la barca que us porti a l'altre costat del llac més gran; jo vaig disfrutar igual, però els meus companys es van quedar un xic decebuts de no veure'ls). Al llarg de la pista forestal hi ha mil càmpings i també zones d'acampada lliure. El meu consell és buscar la zona d'acampada lliure més tranquil·la i bonica i pagar en un càmping per l'ús de dutxa, si és que us voleu dutxar algun dia... Una manera molt millor de sentir-se al mig de la natura. Nosaltres ens vam instal·lar a la Playa del francés, una àrea d'acampada que fa una platgeta de pedres al costat del llac. Cada dia fèiem llenya al capvespre i passàvem hores i hores amb un foc de camp espectacular que il·luminava tota la platja. Ens hauríeu d'haver vist fent llenya, vaig serrar un arbre mort en mil bocins amb només una navalla suïssa i aprofitant l'efecte palanca. Quina foguera!

I pensar que hauria passat els tres dies sol menjant només pasta i fent salsa amb una sopa de sobre... Us he explicat la meva gran recepta basada en el concepte que una sopa de sobre amb poca aigua és una salsa? El secret és fer la pasta amb poca aigua i, enlloc de colar-la en acabada de coure, simplement afegir-hi la sopa... Aprofitament al màxim de recursos; a muntanya no es pot deixar perdre un xic d'aigua calenta!

Salut i a cuidar-se!

Ruta 40

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Gent, la Ruta 40 és en sí un motiu suficient perquè us escrigui ni que sigui breument, no ho puc passar per alt. Moure's per la ruta 40 ja és en sí una experiència per la immensitat, pel no res, pel cel, pels colors, pel silenci...

La ruta 40 transcorre, en el seu extrem sud, pel mig de la pampa, una carretera sense asfaltar difusa en mig de la plana. Només l'absència d'herbes fa intuir que allò és una carretera. Els guanacos corren tranquil·lament només molestos per algun camió o autobús. I l'espai... és enorme. El cel és pràcticament infinit. Només algun turó o alguna petita depressió fan que la plana no ho sigui literalment, però com si ho fos. La paraula és immensitat.

Les fotos que podeu veure les vaig fer durant una parada feta expressament per gaudir de la posta de sol. Molt trempats els conductors, que em van veure amb la càmera i no van dubtar a frenar perquè tots gaudíssim del lloc i el moment. Us prometo que els colors eren aquests si no més espectaculars. L'instant no us el puc transmetre...

De fet aquest escrit s'hauria d'haver titulat "Ruta 40 i carretera Austral" o alguna cosa similar. La idea inicial era anar cap al nord per la ruta 40 fins a Los Antiguos, allí passar a Xile i seguir per la carretera Austral fins a l'illa de Chiloé (i d'allí a Bariloche, Bolsón, etc.), però, coses de la vida, quan ja tenia els següents quinze dies planificats vaig arribar a Los Antiguos el 30 de març a les sis del matí. La frontera a quatre quilòmetres, negra nit (impossible moure's, ni nord, ni sud, ni res a més de cinc metres), i res a fer fins a dos de nou del matí, hora en què sortia el primer autobús en direcció a la frontera. Una terminal buida, en silenci, amb prou feines quatre bancs. I de cop veig que surt un autobús seguint ruta 40 cap al nord! En cinc minuts... a cagar tots els plans! Pujo cap al nord per Argentina, me'n vaig a Esquel i Bariloche. Chiloé... ja veurem. La planificació, tal i com es fa, es desfà. S'improvisa. Que fantàstic és llevar-se i no saber què passarà. Que fantàstic arribar al final del dia i recordar tot el què ha succeït per atzar. És com tornar a l'escola, llevar-se i el món dirà.

Salut i a cuidar-se!

El Chaltén - Cerro Torres

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Avui, que és un dia fred i plujós de tardor, aprofito per quedar-me al costat de la llar de foc i explicar-vos, amb una tassa de cafè a un costat, el foc a l'altre i les gotes que repiquen a la taulada, l'última de les etapes viscudes al sud de la patagònia: El Chaltén.

En aquest mínuscul poblet allunyat de tot la gent hi ve a caminar fins al peu de dues muntanyes mítiques en el món de l'escalada, el Fitz Roy i el Cerro Torres. Qui no hi vingui a escalar (la majoria) podria pensar que si no és per les muntanyes és un lloc com qualsevol altre, però no, els colors de la vegetació al final de l'estiu són els més espectaculars que he vist mai. I no exagero, l'única cosa que m'ha impactat de manera similar és la Toscana a la tardor. Però així com la Toscana és una barreja contínua de tons suaus que passen constantment del verd al groc i al vermell formant un tapís de colors pastels, les excursions al peu d'aquestes muntanyes transcorren voltades d'arbres i arbustos de colors vermells, taronges, grocs i verds estridents.

He de dir que el Fitz Roy, el cim més emblemàtic del món pels escaladors, me'l vaig perdre, voluntàriament, però no em sap gens de greu. El primer dia, tal i com vaig arribar, em vaig trobar una colla que anava cap al Cerro Torres i m'hi vaig afegir. La sortida és molt agraïda, des del primer moment es veu la muntanya al fons i hom simplement s'hi aproxima disfrutant dels colors que l'envolten. De debò us dic que és un espectacle cromàtic (les fotografies no li fan justícia). El segon dia malauradament vaig petir una migranya i em vaig perdre la sortida amb l'Hernán, el Mauro, l'Any (tots de la colla de l'hostal Lago Argentino) i el Miguel al Fitz Roy, o sigui que no us en puc passar fotografies però, per les que vaig veure després, compteu que l'excursió també ha de ser molt bonica. A la tarda, quan ja em trobava millor, vaig fer una volta pels rodals del poble fins a un saltant d'aigua i, pel camí, vaig trobar-me uns pica-soques. La gent passava parlant amb veu molt alta i es van perdre el detall, però com que jo anava sol escoltant la muntanya, els vaig sentir i m'hi vaig apropar. Uns ocells negres de cap i cresta vermella que picotejaven els troncs d'uns arbres en busca de menjar. A la patagònia els animals no tenen por de la gent i hom s'hi pot atansar tant com vulgui. Altre cop vaig disfrutar més el camí que altra cosa. El tercer dia, entre anar a Fitz Roy sol o repetir el Cerro Torres amb l'Hernán, la Sandra i la Tamara (els que apareixen a les fotos) vaig preferir caminar en companyia. Una gent molt maca. El dia, aquest cop fred, enboirat i plujós com el d'avui, va convertir l'excursió en una de ben diferent. La muntanya no es veia i la boira, com sempre fa, li donava a tot plegat un aire misteriós.

En definitiva, que si mai teniu l'ocasió de venir fins aquí crec que fareu bé, si podeu escollir, de venir-hi a finals de març. Les muntanyes al final del camí només seran, aleshores, la cirereta del pastís que contemplareu assaborint un entrepà i una peça de fruita. Aquí, com a tota muntanya però amb més notorietat, el camí és l'important.

Ah!! I el què són les coses: al arribar aquí on sóc ara, a Ancud -Xile- (amb les indicacions de la Sandra i la Tamara), vaig començar a mirar com m'ho faria per tornar a Argentina però cap combinació m'anava bé, fes com ho fes em quedava tirat una nit a Puerto Montt, d'on no en sé res. Just mentre estava pensant això a l'estació d'autobusos, pensant què podria fer, on podria dormir, etc., va aparèixer una noia de la colla amb la que vaig fer la primera excursió a Chaltén, a 1200km!! Resulta que fa couchsurfing i el noi que l'havia acollit a Puerto Montt es va oferir per deixar-me un llit per passar la nit quan vulgui. Quines coses tenen els viatges, no?

Salut i a cuidar-se!

El Calafate - Lago Argentino

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Ostres, no podia, no podia escriure sobre El Chaltén sense escriure abans ni que fossin quatre ratlles explicant els tres dies i mig passats a El Calafate després de deu dies intensos des de Buenos Aires a Torres del Paine. Ja sé que surto de l'ideari que m'havia fet sobre aquest blog, on pretenia explicar-vos coses que us poguessin ser més interessants que les meves anècdotes i desventures, però m'ho vaig passar tan bé que forma tan part del viatge com qualsevol altra cosa que us pugui explicar. I és que els viatges en solitari són això, més les coses que et passen que allò que visites. I sobretot el què marca és la gent, i aquests tres dies vaig conèixer força gent molt trempada. Suposo que el què també ho fa remarcable és que tot té un entorn, un lloc on es desenvolupa la història, i aquest lloc va ser l'hostal on vaig arribar en aquesta segona parada a El Calafate; l'hostal Lago Argentino.

La primera nit hi vaig conèixer una parella belga molt trempada amb qui vaig sopar i xerrar fins a altes hores de la matinada mentre m'ensenyaven fotos del seu viatge per Mongòlia. Hi he d'anar. El segon dia vaig conèixer en Pere, un noi de Barcelona amb el que ens vam avenir molt i vam compartir, aquest i altres dies, algun vi, alguna cervesa, algun partit del Barça i alguna passejada. A vegades en els viatges es fan companys de circumstàncies però aquest no va ser el cas, ans al contrari, vaig trobar algú amb qui, sense haver-nos vist mai, podíem passar una tarda sencera fent un cafè i parlant de tot. Ja quedarem per Barna! El mateix dia que en Pere vaig conèixer en Mauro i l'Ani, les autèntiques ànimes del grupet durant els dies següents. Una parella de Buenos Aires que, oferint un mate aquí i un mate allà, van fer de tots plegats una colla. I encara em deixo l'Hernán, la Sandra i la Tamara. El primer un noi de Córdoba al que aniré a veure tan aviat com pugui i les altres dues unes aragoneses boges per la festa! Malauradament a n'en Pere se li acabaven les vacances, però els altres sis vam fer un grupet que es va mantenir unit durant encara els dies a El Chaltén. Tot plegat una setmana molt especial. La Tamara i la Sandra que em van portar de festa fins a les quatre de la matinada, l'Hernán que em va regalar un mate perquè me'l prepari "como me cante el culo", el Mauro que ens va fer un espectacle de màgia de prop... I moltes anècdotes, però no us vull avorrir amb les meves històries.

I tot això és rellevant? De fet no sé si ho és, però mostra que els viatges com aquest els conformen la gent que vas trobant. Els belgues em van fer reafirmar que he d'anar a Mongòlia. En Pere que he d'anar al nord d'Argentina, a Salta i Jujuy. Per poder retrobar l'Hernán me n'aniré a Córdoba i la Sandra i la Tamara  han estat el referent més actualitzat sobre què fer i veure al centre de Xile, ara que està com està. Mai m'havia plantejat allunyar-me dels Andes ni anar més al nord de Mendoza i ja em teniu passant per Córdoba camí de Salta i Jujuy...

El millor de viatjar així és poder canviar els plans a cada instant (quan hi arribi, si me'n recordo, ja us explicaré com, després de planificar creuar a Xile i pujar per la carretera austral, vaig fer mitja volta a la frontera).

Salut i a cuidar-se!

Puerto Natales - Torres del Paine

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Avui tinc molt per explicar, o sigui que espero que tingueu més estona que els dies passats. Aquesta ha estat una de les etapes més solitàries i alhora boniques del viatge. Just l'endemà de veure el Perito Moreno vaig anar cap a Xile, vers la següent destinació del viatge: Torres del Paine. Molts ja m'heu sentit dir mil vegades que aquesta era una de les fites en la ruta, si és que hi havia ruta, que se'm va ficar al cap després de veure unes fotografies d'un professional del que ara no recordo el nom. Cinc dies caminant sol per la muntanya, només amb el barret i la motxilla.

El parc queda al sud-oest de El Calafate, ja dins de Xile, però l'accés es fa des de Puerto Natales, poblet que, malgrat ser conegut per ser poc més que l'accés al parc, té el seu encant. No obstant he de dir que no li vaig dedicar molt temps perquè Xile resulta molt car.

Després de cinc hores d'autobús des de El Calafate i una tarda maratoniana informant-me i buscant el material de lloguer necessari per passar cinc dies caminant dins el parc (tenda, sac de dormir, marfegó), el divendres 16 agafava un autobús amb la motxilla ben carregada i disposat a caminar cada dia entre cinc i set hores. Res extraordinari si no fos que, com que anava sol, arrossegava tot el material sense poder-lo repartir. És més, he de dir que ni tansols portant tenda, menjar per cinc dies i cuina la mateixa persona resulta dur, el terreny és molt accessible i agraït, l'únic inconvenient que feia de la meva motxilla un pes similar al que arrossegava Atles era la càmera (ja ho sé, les fotos no ho demostren però porto un material per al·lucinar!!!).
Us explico breument la forma de la ruta perquè per aquí sembla que si no en parles amb propietat no saps res. La zona visitable del parc està formada, simplificant, per dues serres de muntanyes que van de nord a sud i que s'uneixen a l'extrem nord. Això deixa tres valls que també van de nord a sud (o de sud a nord, òbviament): una a l'oest, una al centre i una altra a l'est. La part surt la forma un llac que va d'est a oest i, passant entre el llac i les serres, es pot anar d'una vall a l'altra. És a dir, que el recorregut fa una forma "|_|_|", més coneguda com la "W". Si us trobeu algú que hagi anat al parc, si us plau, no li pregunteu "Has fet la W?", tothom fa la mateixa pregunta. Millor pregunteu-li si s'ho ha passat bé i que què li ha semblat. Sempre que en sento parlar sembla que hi hagi una segona intenció a la pregunta: n'hi ha que fan una volta més llarga unint els extrems de la "W" pel nord i miren per sobre l'espatlla els que no ho fan; els que fan la "W" miren per sobre l'espatlla els que només hi han passat el dia fent només una vall, però ningú parla de com ha disfrutat...

En fi, tota la història d'explicar-vos la forma de l'excursió (a més d'excusa per criticar) és per dir-vos que hi ha tres valls molt diferenciades a disfrutar. La de l'oest és una vall molt exposada als vents que vénen del pacífic i que gairebé tiren per terra al caminant. A més, el vent arriba atrevessant diferents glaceres i és absolutament gèlid. Si mireu les fotos veureu que les primeres, corresponents a aquesta vall, són d'un dia amb el cel tancat i plujós. És a dir, fred, vent i una pluja horitzontal que picava a la cara. Per cert, la part sud d'aquesta vall es va cremar durant el mes de desembre, o sigui que no vaig poder evitar passar els dos primers dies cantant, a duo amb el barret, "We didn't start the fire, it was always burning, since the world's been turning..." (els següents tres dies me'ls vaig passar cantant Redemption Song). L'encant de la vall? La vista sobre la glacera Grey. Aquí hom pot veure el mar de gel des de dalt i, segons com, us diré que impacta més que veure el Perito Moreno, per la proximitat, per la vista aèria, per estar a tres hores d'excursió dins la muntanya...
La vall central (anomenada la del francès), per mi la més agraïda i bonica, transcorre en dos trams ben diferents. Primer hom s'endinsa dins la vall ben ensotada entre les dues serres, de manera que hi ha molta humitat i un bosc molt verd. Després de pujar una bona estona entre rocs, s'agafa alçada i aquí desapareixen gairebé els arbres i només queden arbustos, el vent bufa fort de tant en tant i, si es mira enrera, ja es té suficient alçada per veure, més enllà del bosc, el llac que queda al sud. Pujant fins al fons de la vall s'arriba al Mirador britànic. Aquí, amb els cims nevats sobre el cap, el riu entre arbustos, el bosc més avall i el llac al fons... El millor lloc del parc.
La vall oriental és de llarg la més desagraïda, però té la seva recompensa al final. Després d'un dia llarg de caminar (amb uns quants més ja a l'esquena) pujant sota el sol s'arriba al Campamento de los guardas, just a sota la base de les Torres. La gent acampa aquí per pujar d'hora al matí i veure sortir el sol sobre les Torres, unes agulles de pedra impressionants. Jo vaig acampar i vaig pujar corrent (i destrossat) abans no marxés el sol. Ser allà dalt quan el dia s'acaba, tot sol, amb el fred que arriba... va ser la millor recompensa del dia. Fa basarda pensar que se't pugui fer de nit allà dalt, però... Ufff! Però fins i tot millor, potser, va ser llevar-se a dos de sis per pujar amb el sac. Vaig arribar a dalt encara en plena nit. Ningú puja tan d'hora i això em va permetre posar-me dins al sac, assegut entre dues roques, i contemplar en solitari, per la petita obertura del sac que correspon a la cara, les roques i la nit estrellada que lentament s'anava aclarint. Mitja hora vaig estar allà sol amb la nit i les estrelles, veient començar el dia des d'una petita finestra.

Sol al capdamunt de la muntanya quan cau la nit i quan despunta el dia... Un gran final per l'excursió i un bon principi pel següent destí, El Chaltén.

Salut i a cuidar-se!

El Calafate - Perito Moreno

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Avui continuo rememorant experiències de dies passats. Després de dia i mig a Buenos Aires i un dia de trasllat, el 14 de març em vaig llevar al sud de la Patagònia. No al punt més meridional, Ushuaia, ja que m'hauria costat molts diners, sinó un xic més al nord, a El Calafate, punt de referència durant gairebé quinze dies per veure aquest extrem dels Andes. Primera experiència... Perito Moreno.

Quan vegeu les fotos veureu que tot és gel, només gel. Certament no vaig saber trobar una visió que transmeti l'espectacularitat del lloc, però hi ha alguna forma i algun color que em crida l'atenció. Sobre la glacera he de dir que d'entrada costa sentir-se impressionat; tot està muntat com una atracció (no pot ser d'altra manera amb tant turista) i costa fer-se a la idea que hom és davant d'un fenòmen extraordinari de la natura enlloc d'un espectacle construït expressament per captar l'atenció de la gent. El lloc i el moment no em van impactar fins al cap d'uns quinze o vint minuts de ser allà al davant, quan vaig deixar de mirar la paret de gel que tenia davant per mirar al fons, a l'horitzó, allà on la neu comença a baixar de la muntanya. Allà, al fons, hom veu muntanyes i neu en comptes de la barana on es recolza i la passarel·la que trepitja. Després, resseguint la glacera fins a la paret que es té al davant, hom s'adona de com n'és d'espectacular el fenòmen, del temps que tot aquell gel ha tardat a arribar fins davant els seus ulls. Ser al mig de la glacera ha de fer fredat, un desert de gel esquerdat a tots costats.

Del poble no us en puc explicar gran cosa perquè no té gaire interès, és un lloc ple d'hostals plens a vessar de gent que ve per veure aquesta glacera i visitar la zona més austral del continent. Hi he estat tres cops perquè resulta un punt de referència, però aquest primer cop no el vaig exprimir, només hi vaig estar un dia. El temps just per veure el Perito Moreno i comprar el bitllet a la següent parada, de la que ja us en parlaré: Puerto Natales - Torres del Paine.

Salut i a cuidar-se!