Bon dia, bona hora i bon sol!!!
Després de la primera presa de contacte amb el país i tastar-ne un petit pessic de les delícies naturals que té per oferir, el següent pas era anar a buscar racons i més racons, tranquils i bonics, on gaudir del fet d’estar. Per recomenació d’un noi americà amb el que vaig coincidir uns minutets a San Pedro d’Atacama vaig decidir que, abans d’anar cap al sud, feia falta anar cap al nord d’Auckland, a la Bay of Islands, un paratge de platja on relaxar-se i gaudir del mar tranquil de la badia.
Per ser justos, però, i abans de continuar amb el relat, he de dir que Nova Zelanda va començar a presentar aquí alguns problemes que em van acompanyar més tard. I és que la qüestió del transport en aquest país no està tan ben resolta com a d’altres parts del món. Els transports són escassos, cars i a deshora. Per fer quatre hores de viatge es perd un dia sencer (així és com anar i tornar del nord em va costar 3 dies de viatge!). I a més, el preu del transport s’encareix conforme s’acosta el dia de sortida de l’autocar, fet que fa que calgui o bé comprar amb antel•lació o bé pagar un dineral. No hi ha res que suporti menys que comprar el bitllet de sortida d’un lloc abans d’anar-hi! Hi estaré dos dies o tres? Si en faig dos i em vull quedar més… Si en faig tres i en vull marxar als cinc minuts… Òbviament, però, pagar un dineral no era una opció.
Després de quatre hores d’autocar, més una hora per dinar, arribava a Paihia, el poble principal de la badia, amb la idea de gaudir de la platja, fer alguna excursió i potser, depenent del preu, fer un xic de kayak. Per aprofitar les poques hores que em quedaven el mateix dia d’arribar, vaig pensar en fer una petita excursió que segueix el curs d’un riu aigües amunt fins a un saltant d’aigua. L’excursió en sí era tranquil•la i relaxada… fins al moment en què el sol va decidir donar-li emoció i va decidir marxar abans d’hora. Ràpidament la llum va començar a minvar i em vaig trobar fent el camí de tornada corrent per dins el bosc. Els últims metres van ser absolutament a les fosques, gairebé a quatre grapes. Si ho voleu provar té la seva gràcia endevinar per on anar sense fotre’s de cap al riu. És una manera diferent de veure la muntanya; senzillament no veure-la.
L’endemà, amb més temps, vaig optar per fer una volta ben llarga que durés tot el dia. Sortint de Paihia es pot fer una excursió que va fins a Opua (un poblet més al sud) i d’allí es pot enllaçar amb una altra passejada que va fins a Russel. El camí inicialment passa per franges de diferents tipus de bosc fins a sortir a vora al mar. Allí, canyissars i manglars se succeeixen en la segona part del camí. Si sou amants dels ocells aquí hi teniu un paradís. I si sou afortunats Russel us pot acollir amb una posta de sol espectacular. Va ser un dels millors moments del dia, diria, però no em puc oblidar de l’hora de dinar; la fresca, el sol radiant… Nova Zelanda escanya amb preus i logística, però el lloc continua essent preciós. I que duri!
Salut i a cuidar-se!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada