Pàgines

Una casa dins un garatge. Sóc dins la casa i a fora, al garatge, penombra i uns capgrossos enormes que em miren fixament. Pertot, andròmines aquí i allà que omplen tot l’espai deixant un caminet estret que arriba fins a la porta. I allà dalt un únic punt de llum, una lluna quadrada que m’il·lumina directament. No té molta força però la suficient per veure-m’hi dins l’estança. Poc veig del què m’envolta a fora, el què sembla una mànega allà, una bicicleta més avall, un munt de fustes... Els capgrossos, aquests sí que els veig.

No puc fer altra cosa que mirar la lluna, m’hipnotitza. Si la miro directament m’encega i ja no veig altra cosa. Sóc feliç dins aquesta casa i la lluna il·lumina el meu món. No sortiria mai d’aquí i no desitjo res d’allà fora.

Però ara la lluna ja no hi és. L’enyoro, la trobo a faltar. Amb la seva simple presència m’ensenyava el món, un món que no coneixia. Les culleres tenien reflexos, les tasses eren blanques, els coixins... qui sap on són ara els coixins? M’havia passat hores al llit mirant-la per la finestra. I parlàvem, parlàvem de mil coses. I rèiem. No recordo cap conversa però a qualsevol cosa que ella digués jo la capgirava i en treia una broma verda! Caram si rèiem!!! Tenia el somriure més preciós que hagi vist mai. I quina mirada!

Era feliç en el meu món i estimava la meva lluna. Ara, ni la tinc a ella ni sé on són les culleres, les tasses o els coixins. És el moment de moure fitxa i sortir a buscar-la...

dimarts, 31 de juliol del 2012

Tongario National Park

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Pareu màquines. Aixequeu-vos i aneu a buscar un cafè abans de posar-vos a mirar les fotos. Això serà… Sublim! Per passar-hi una bona estona. Ja sé que hauria de contenir les paraules, l’emoció, per no generar una expectació que potser no es complirà als vostres ulls. Hauria de contenir l’emoció perquè, si no, tot el que vingui després semblarà irrisori. Però no puc. Juntament amb la Cordillera Negra (Perú), Torres del Paine – Fitz Roy (a cavall de Xile i Argentina) i el nostre estimat Pirineu, aquest ha estat un dels paisatges de muntanya més espectaculars que he vist mai. I és que el Tongariro National Park té de tot! Volcans, boscos, estepa, desert, llacs sulforosos, fumeroles… I els colors vius, i l’aire net i clar… Tres dies per no oblidar mai més.

La volta, que segons la guia són cinc dies i segons els mapes (amb indicacions de temps punt a punt) són quatre, finalment es fa en tres ben tranquils. Tres dies per disfrutar i aturar-se a gaudir del lloc tants cops com faci falta. Des de Whakapapa Village (Whakapapa és el nom que rep la genealogia dels Déus), nom d’un complex hoteler per accedir a unes pistes d’esquí més enllà, el camí comença planer cap al nord fent la volta a un vessant ben obert que mira a l’oest. No hi ha arbres, només plantes baixes i espigades que no aixequen un pam. El camí, per tant, està exposat al vent i als elements oferint una basta visió. Allà, ben lluny, el volcà Taranaki; preciós, llàstima que a aquestes alçades estigui ben nevat i glaçat. Girant el vessant es va deixant a l’esquena el Ruapehu amb les seves pistes d’esquí i comença a aparèixer al davant el Ngauruhoe, conegut per interpretar Mordor a El senyor dels anells. Cap allà s’ha d’anar. Un cop arribats al primer refugi del camí, breu parada per menjar abans de seguir. Molta gent comença aquí per fer una excursió d’un dia; realment aquesta que ve ara és la part més espectacular, però només reduiria l’excursió a un dia en cas molt extrem, no se m’acut un lloc millor on anar que aquí.
Amb la panxa plena i seguint amb una poma a la mà, gir brusc cap a l’est i comencem a pujada, ben dreta, cap al volcà. Al principi de la pujada, molts rètols aconsellant-vos pensar-vos-ho bé i assegurar-vos que aneu ben preparats. Com deia, el camí comença a ser dur però res de l’altre món, uns dos-cents cinquanta o tres-cents metres fins al primer descans, i el mateix fins al punt més alt. A tot això la vegetació, escassa al principi, ara comença a desaparèixer. La terra, que apareix on abans hi havia verd, té un color entre negre i vermellós. Graons i més graons pretenen fer més senzill l’ascens fins al primer descans. A mitja pujada, entre el Ngauruhoe i el Cràter Vermell, s’hi troba un petit pla encaixat entre els dos cims. Hom hi arriba de cop, sobtadament, amb el Ngauruhoe a la dreta (sud) i el Cràter Vermell al davant-esquerra (nord-est). El simple fet d’atravessar el pla ja permet descansar els pulmons. A l’altre costat, el camí s’enfila cap al Cràter Vermell. Abans però, qui vulgui pot intentar pujar el Ngauruhoe, una pujada d’aquelles que es coneixen com a desagraïdes, de les que fas una passa endavant i dues endarrere. Seguim! El cim del Cràter Vermell és el punt més alt de l’excursió, o sigui que val la pena aturar-se un moment a gaudir de les vistes.
Baixant per l’altra banda, uns quants estanys d’un color blau blanquinós que fan molta olor d’ous podrits ens indiquen que realment som en terra volcànica (el Cràter Vermell és un volcà actiu). Vorejant els petits llacs, alguna fumerola. Seguint el camí, més avall s’arriba a una plana presidida pel Llac Blau. El llac, d’un color que no us diré, és preciós. Parada obligada. Cap al nord, un refugi i, més enllà, final de l’excursió pels que només facin un dia. Cap al sud, un altre refugi pels que vulguin continuar. Per fer-ho bé, amb calma, vaig seguir fins al refugi més al nord amb la idea de desfer camí l’endemà. Vegeu les fotos de la posta de sol amb les fumaroles al costat, fetes en solitud des del refugi, i digueu-me si em vaig equivocar. Aquest capvespre… el més bonic dels viscuts a Nova Zelanda.
El segon dia, seguint cap al sud, sud-est, comença amb ell llac de nou a primera hora del matí i una baixada cap a una vall que fa pensar més en la superfície lunar el que propi Valle de la Luna d’Atacama. Les meves xiruques comencen a estar gastades i es fa difícil evitar les relliscades. Cap planta, només pedra volcànica, porosa i afilada. Absolutament desèrtic. I és que els vents humits descarreguen a l’altre costat de la muntanya (del que venim) i, fent un canvi de clima brusc, el vessant sud és sorprenentment un petit desert. El dia continua vorejant el Ngauruhoe pel sud superant, pujant i baixant, el què en el seu moment van ser llengües de lava que regalimaven del cim. Cap al final del dia, però, quelcom sorprenent, de cop es baixa a una vall que no queda arrecerada dels vents i és completament verda amb un riu al fons. De cop, després de caminar per estepa i desert, un bosc ben tupit.
El tercer dia va passar, ventós i plujós, sortint de la vall i seguint-ne una altra cap al punt de partida. Quatre hores d’estepa hinòspita per la falta de referències; la boira va amagar el món més enllà de cent metres. Un final en solitari, com si més enllà no hi hagués d’haver res, ni tansols muntanyes.

Ostres, doneu-me dos minuts més i quatre ratlles, aquest final de dia s’ho mereix! Resulta que, un cop arribat al peu de la muntanya, vaig decidir anar fins a Taumaranui a intentar fer kayak. Com? Fent dit. Una parella que havia deixat la mainada amb els avis em van recollir amb la idea d’acostar-me fins a mig camí. Un cop a lloc, però, em van dir que si volia em portaven fins al poble (no tenien pressa per tornar) però que abans volien parar a fer un mos (el què deia, no tenien pressa per tornar). Vam dinar junts i vam seguir. Taumaranui ni tansols hauria aparegut al blog (al final ni kayak ni res) si no fos per com va anar i va acabar tot. Després que a l’oficina de turisme em diguessin que totes les empreses de kayaks ja havien tancat perquè havia pujat el riu, arribar a l’hostal per dormir va ser un despropòsit. Hora i mitja, que havien de ser vint minuts, carregat amb tot (el què duia a la muntanya i el què havia deixat al peu d’ella; uns vint-i-cinc quilos en total) per la carretera sense saber quan em quedava. Al arribar, un home amb pinta de malhumorat al que amb prou feines li veia la cara (ja era fosc) i un hostal que, de fet, era una casa amb un cobert al pati que feia d’habitació d’hostes i un altre que feia de lavabo. Tot era molt precari i la caminada per la carretera m’havia esgotat, semblava un mal final de dia després de tres dies fantàstics. Però després va venir l’hora de sopar i, a falta d’una cuina per hostes, l’amo (molt trempat, res a veure amb la impressió inicial) em va oferir la seva cuina-menjador. Mentre cuinava… una música collonuda! Música dels setanta i jo amb la meva pasta al pesto i una poma assegut al menjador de casa!

A vegades es té sort. A vegades no. I a vegades altra volta sí.

Salut i a cuidar-se!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada