Pàgines

Una casa dins un garatge. Sóc dins la casa i a fora, al garatge, penombra i uns capgrossos enormes que em miren fixament. Pertot, andròmines aquí i allà que omplen tot l’espai deixant un caminet estret que arriba fins a la porta. I allà dalt un únic punt de llum, una lluna quadrada que m’il·lumina directament. No té molta força però la suficient per veure-m’hi dins l’estança. Poc veig del què m’envolta a fora, el què sembla una mànega allà, una bicicleta més avall, un munt de fustes... Els capgrossos, aquests sí que els veig.

No puc fer altra cosa que mirar la lluna, m’hipnotitza. Si la miro directament m’encega i ja no veig altra cosa. Sóc feliç dins aquesta casa i la lluna il·lumina el meu món. No sortiria mai d’aquí i no desitjo res d’allà fora.

Però ara la lluna ja no hi és. L’enyoro, la trobo a faltar. Amb la seva simple presència m’ensenyava el món, un món que no coneixia. Les culleres tenien reflexos, les tasses eren blanques, els coixins... qui sap on són ara els coixins? M’havia passat hores al llit mirant-la per la finestra. I parlàvem, parlàvem de mil coses. I rèiem. No recordo cap conversa però a qualsevol cosa que ella digués jo la capgirava i en treia una broma verda! Caram si rèiem!!! Tenia el somriure més preciós que hagi vist mai. I quina mirada!

Era feliç en el meu món i estimava la meva lluna. Ara, ni la tinc a ella ni sé on són les culleres, les tasses o els coixins. És el moment de moure fitxa i sortir a buscar-la...

diumenge, 29 de juliol del 2012

San Pedro de Atacama

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Vuit de maig. Ja fa gairebé dos mesos que va començar aquesta aventura, si se'n pot dir així. Inicialment, al mapa, quatre idees. Alguns continents... algun punt a cadascun d'ells... Poca cosa. Però hi havia una cosa que era clara, d'alguna manera o altra havia d'arribar a aquí. Un punt que no em volia perdre. Un lloc ben diferent, únic. El lloc més sec del planeta, Atacama.

No us imagineu les famoses dunes del Sàhara. Penseu simplement en una terra erma, seca. Absolutament seca. Això defineix aquesta terra. Seca. Aquí podeu trobar, sí, alguna duna. Aqui podeu trobar una gran plana. Aquí podeu trobar valls i congostos. L'element comú però és la falta d'humitat. I és que aquesta no només és una de les regions on menys plou del planeta, sinó que la quantitat de sal acumulada aquí converteix aquest desert en el més àrid del món.

Pensareu, "i per això cal venir?" Cert, les singularitats, si bé són remarcables, no justifiquen posar aquest lloc en el mapa d'un viatger, potser en el d'un estadista o el d'un geògraf, però no en el de la resta. I aleshores, per què venir a Atacama? Mireu les fotos. No sóc un gran fotògraf, les imatges no us podran transportar tota la bellesa del lloc i, amb tot, crec que seran suficients per convèncer-vos que aquest lloc s'ha de veure. Aquí el desert pot ser de dunes, el desert pot ser pla, el desert pot ser un congost revirat. Per això s'ha de venir! Per les formes i els colors. Aquí el desert està custodiat per volcans, alguns amb un con gairebé perfecte com el Licancabur, amb neus perpètues (mentre a baix l'aigua costa de trobar). Per això també s'ha de venir, la vista és fantàstica. Aquí hi ha llacs (malgrat ser el desert més sec del món) d'aigua insalubre per a nosaltres però que nodreix una bona colla de flamencs. El desert, els volcans i els reflexos. Per això també s'ha de venir. Aquí hi ha guèisers que a primera hora del matí, a deu graus sota zero, aixequen unes columnes impressionantment altes. Per això també s'ha de venir.

Dies molt intensos, els d'Atacama. El mateix dia d'arribar (amb el Xavi i la Mariona), un cop instal·lats, vam fer una volta per San Pedro. No podia ser d'altra manera; vam trobar un català! El Sergi. Porta anys, segons em va explicar més tard, voltant i vivint per centre i sud-amèrica. Ara viu a San Pedro i ens va donar quatre consells a l'hora de triar un tour per veure el desert (l'única manera de veure'l). L'endemà a la tarda (el matí cadascú va fer les seves coses) ja érem en un tour camí del Valle de la Luna. El nom li ve de la similitud amb la superfície lunar. Tots els que hi hagueu anat de seguida hi trobareu les semblances. Habitualment, pel que fa a muntanya/natura, no sóc persona de tours en els que no paren de dir-te minerals sense deixar-te gaudir del lloc i el moment, però reconec que va estar molt bé, hi va haver temps per tot.
El mateix dia vaig conèixer a l'hostal en Mauricio. Al cap hi té anar cap a Cuzco a treballar de cambrer però pel camí va fent algunes parades. A llarg termini: un "xiringuito" en una platja brasilera. No sembla que li agradi l'estrés. És molt trempat i de seguida ens vam unir per anar junts a la Laguna Chaxa, dins el Salar de Atacama, l'endemà. La idea era anar fins a Toconao, allà llogar unes bicicletes i apa, a pedalar. Malauradament, però, a Toconao no lloguen ni bicicletes ni patinets ni una roda de carro. Solució? Caminar. Caminar pel desert i a veure què passa... I passa que els xilens de la zona, pocs, gairebé només treballadors del parc, no et pugen. Afortunadament però, quan ja ens vèiem fent tota la anada (en dúiem més de la meitat) i la tornada a peu pel mig del desert ens van pujar uns brasilers que estaven de vacances. El lloc, poc freqüentat, és al mig d'una enorme plana feta de sal. Realment val la pena. Al mig del no res un llac d'aigua ben salada i sulforosa amb mitja dotzena de flamencs. I a la llunyania, els volcans. La tornada, sense els brasilers perquè ja havien marxat, es preveia complicada. Difícil. Vaja, que havíem de morir en l'intent. Però afortunadament l'únic tour que havia anat cap allà aquell dia era ple de xilenes que podrien haver estat les nostres mares i es van compadir de nosaltres. Que divertits són els dies en què res és com esperaves!
El tercer dia a San Pedro va començar ben d'hora. A quarts de cinc del matí, l'autobús d'un tour ens recollia a la Mariona, al Xavi i a mi per anar als guèisers del Tatio. Un altre lloc que us aconsello. No us espereu veure grans sortidors d'aigua que brollen fins a alçades espectaculars. Ni molt menys. Els guèisers pròpiament (dels que surt aigua) no aixequen més d'un metre o metre i mig. Però com a espectacle visual potser són més imponents les fumaroles. A primera hora del matí, amb l'aire ben fred (fins a deu sota zero), les columnes de vapor s'eleven aquí i allà convertint el paratge en un lloc com pocs en el món. Veure llevar-se el sol aquí és preciós. I l'esmorzar que es fa a posteriori... encara més! Quina gana! I sempre quedarà un budell buit per omplir-lo amb unes crestes que es poden comprar de camí de tornada al poble.
Per tal d'arrodonir el dia, a la tarda, amb el Mauricio, vam llogar unes bicicletes (aquest cop sí, a San Pedro hi ha de tot... bé, deixem-ho en què hi ha bicicletes) i vam anar fins al Valle de la Muerte. Curiosament el nom li ve d'un malentès. Un capellà d'orígen francès el va voler anomenar el Valle de Marte, pel seu color vermell, però per culpa de seu mal accent va quedar transcrit com Valle de la Muerte. Serà perquè és revirat i sembla més isolat, serà perquè hi vam arribar després d'una bona estona pedalant, serà perquè era el meu últim dia allà... no sé perquè serà, però em vaig emocionar veient la posta de sol enmig d'aquesta vall. En acabat, de tornada, amb les últimes llums del dia, vaig veure una pel·lícula casolana projectada a les roques al bell mig del desert (el món pot ser sorprenent!). I en plena nit vaig pedalar fins al poble sota les estrelles... No tinc paraules.

Aix... I un altre comiat. El del Xavi i la Mariona, que marxaven cap a Bolívia. Bona sort! A saber on sou ara... Per part meva, sempre hi ha temps per fer una cervesa amb el Sergi al poble abans d'agafar l'autobús cap a Santiago. Un litre de cervesa en quinze minuts... estem fatal, però com ens ho passem de bé!

Salut i a cuidar-se!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada