I és que Santiago en sí no té cap gran atracció per atraure el viatger, però cal recordar que l'atractiu dels llocs és sovint el què us passa més que cap altra cosa. O la mirada que hi poseu. Per mi Santiago van ser dies de jugar a billar i passejar amb les mans a la butxaca sense rumb fix, deixant que el vent i la corrent m'arrosseguessin. Així és com vaig arribar al barri de la Recoleta sense gaire esforç, a cinc o deu minuts del meu hostal. Un barri molt bonic ple de bars que no eren per la meva butxaca. Així també és com vaig arribar al centre, on els carrers tallats al trànsit es presten a vagarejar. Aquests són carrers plens de llibreriries de vell, on hi podeu trobar de tot. O gairebé; jo volia la guia de Nova Zelanda (ai, que ja hi som!) i em va costar tant com si hagués buscat el manuscrit original de La divina comèdia.
Un bon dia, tot tornant a passar les meves hores posant lentament un peu davant de l'altre, vaig arribar de nou a la plaça del centre. Al racó nord-est, sota uns grans arbres (que dónen l'ombra adequada només unes hores al dia; coi de sol que s'entossudeix a perseguir-nos sota els plataners), uns taulells d'escacs serveixen de punt de trobada per gent de totes les edats. Potser una hora i mitja vaig estar mirant partides entre dos homes, un de mitjana edat, l'altre ja un senyor venerable, que movien les peces amb convicció. El vell venerable sempre duia avantatge; ja se sap, el dimoni és més savi per vell que per dimoni. Com trobo a faltar les partides a la botiga amb el Teti els dissabtes i diumenges! Tot sovint ens quedàvem fins ben bé les tres o quarts de quatre tot i que la gana apretava... Algun dia guanyaré una partida.
Per acabar de gaudir del bullici, de la contemplació de la vida aquí i allà, aneu al mercat. El mercat, també al centre, no és com us penseu, poques parades venen verdures, ous o carn. Bàsicament és ple de restaurants senzills que tenen tots les taules en l'espai comú central. Al centre una font. Aquí o allà, com sempre, canalla corrent i fent xivarri. Unes taules més enllà un trio de músics ambientant el moment. Al plat, en el meu cas, un quart de pollastre, unes patates fregides, unes quantes llesques de pa i una salseta per acompanyar. La música, el transcórrer lent del moment, un plat saborós... El moment està aquí gravat.
Per acabar d'arrodonir Santiago, passegeu per la zona verda al costat del riu i desvieu-vos una mica fins al cerro Santa Lucía. Molts pugen al cerro San Cristóbal, gran, imponent, però el cerro Santa Lucía, molt més petit i accessible, és un racó fantàstic. És tot ple d'espais, de petits camins que el pugen i baixen per tots costats. Gireu aquí i fa una petita placeta, gireu allà i hi ha un espai esquifit amb només un banc perquè contempleu, apartats de la resta, la ciutat. Un cop dalt, mirant la baixada, descobrireu que us heu perdut pujant un mínúscul, molt petit, estany, un altre banc, un altre racó. Ja us dic, el lloc és petit però atapeït.
Per acabar de gaudir els últims dies a Sud-amèrica encara vaig tenir temps de veure Valparaíso. Estic convençut que no el vaig assaborir completament, o sigui que aneu-hi, exploreu-lo i doneu-me idees per la propera ocasió. Valparaíso és construït arran de mar, amb uns carrers costeruts i molts colors per tot costat. En la meva memòria hi és tot gravat però poques imatges en queden. Compte amb enfilar-se i ficar-se cap dins als barris! Un cop dalt, després d'haver fet unes quantes fotos, se'm va acostar un policia i em va dir "Sabe dónde va?" Que si sé què? Fa dos mesos que camino i no m'ho havia ni plantejat, això. Resulta que els barris que tinc al davant no són com per anar amb la càmera a la mà. Com em va recordar una escena similar amb un policia de Pisco (Perú)!: "Amigo, vas a ir andando? Con cuidado" (per fer 3 cantonades), o la mateixa escena en una terminal d'autobusos de Lima (Perú) "Van a ir con los bolsos? Tomen un taxi, no van a llegar" (per fer la volta a la cantonada).
I aquí s'acaba Sud-amèrica, amb les mans a la butxaca, caminant lentament i contemplant la vida al meu voltant. Al davant, molt neguit. No sé què tal sobreviuré amb el meu anglès. No sé què tal serà Nova Zelanda (potser que obri la guia); com em mouré, què faré, com serà la gent... Tornem a començar. O simplement continuem, mireu-vos-ho com vulgueu. Amb il·lusió pel què ve de cara, em recança pel què es queda enrera, aquí acaba un capitol d'aquest viatge. Gran capitol. Molta gent coneguda, molts quilòmetres viatjats, molts vins beguts, molts asados mastegats, moltes muntanyes trepitjades, molts llits desfets... Gran capítol, Sud-amèrica.
Salut i a cuidar-se!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada