Avui no sé per on començar. Tot és nou, avui, tot és diferent. Això és Nova Zelanda. Després de més de dos mesos trepitjant les faldilles dels Andes, de cop i volta em trobo en la terra dels kiwis. N’he sentit a dir tant, d’aquesta terra, del seu verd, del seu blau i de les seves muntanyes! Però ja hi arribarem, de moment en tindrem prou si som capaços d’anar de l’aeroport a Auckland.
De moment del cel i sol poca cosa. Ben d’hora de matinada arribava a la terra del kiwi i el L&P, sense cap sol que em saludés i amb un xic de son pel viatge. Primer objectiu, instal•lar-se i descansar una mica. “A saber com serà, Auckland. Una gran ciutat, la més gran del país, segur que hi haurà activitat a tota hora”. Amb aquesta idea agafava un autobús camí del centre. El conductor, molt amable, saludava els passatgers un per un (mitja dotzena llarga) i els preguntava on anaven per tal d’indicar-los la parada més adient. Molta educació i amabilitat, això sí que ho tenen.
Auckland, sis del matí d’un diumenge… Ningú al carrer. Tot absolutament tancat i barrat. Semblava una ciutat fantasma (on els fantasmes són uns maniàtics de la neteja; tot està sempre impecable).
Deprés de dormir tres horetes em vaig despertar i em vaig calçar per anar a veure la ciutat. El primer a notar de Nova Zelanda: el cel. El cel és espectacular. Si mai heu cregut veure un aire clar i net penseu que ni s’acosta al de Nova Zelanda. Aquí el blau sí que és blau! Després de passar per l’oficina d’informació turística, un camí anomenat Coast to Coast em menava d’un costat a l’altre de la ciutat passant per diferents parcs i jardins. El segon a notar de Nova Zelanda: les plantes. Aquí el verd sí que és verd! Aquest lloc té els colors més espectaculars que he vist mai. I l’espai… no s’acaba. Tot són cases amb el seu jardí (ple de mil plantes esplendoroses). I l’urbanisme… irregular, cap carrer és recte ni cap carrer és pla. Feia falta consultar el mapa constantment. I, com que aquesta és la terra dels volcans, em vaig enfilar al Mount Eden, un antic volcà envoltat per la ciutat des d’on es té una vista fantàstica per observar-la.
Després d’unes quantes fotos des del cim i un parell d’entrepans vaig considerar que fins aquí ja va ser suficient per un primer dia. La tarda… un cafè i llegir la guia amb calma en una terrassa semblava una bona opció. Un cappucino (no es coneix el simple cafè amb llet), 4$... i no vaig trobar ningú amb qui mantenir conversa. Sí, aquest lloc és molt diferent.
El segon dia vaig decidir agafar un ferry i anar fins a una illa que hi ha prop de la ciutat anomenada Rangitoto. De fet més que una illa és una illeta que, de fet, és la capçada d’un antic volcà. Rangitoto és… Preciosa! Em vaig passar el dia caminant sol, gaudint del cel i el verd, gaudint dels núvols de formes estèticament perfectes per a les fotos, gaudint de l’aire net i la brisa suau. Senzillament gaudint de cada instant, de cada moment i de cada detall. El camí cap al cim del volcà… Una delícia. I a dalt, uns ocells van decidir parar-se davant meu per tal que els fés fotos. El lloc… Realment no hi ha paraules per explicar com n’és de bonic.
Al cap, però, ja hi tinc una altra destinació. Nova Zelanda promet paisatges i paisatges i no me’n vull perdre cap. Abans d’anar cap al sud anirem cap nord.
Salut i a cuidar-se!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada