Una casa dins un garatge. Sóc dins la casa i a fora, al garatge, penombra i uns capgrossos enormes que em miren fixament. Pertot, andròmines aquí i allà que omplen tot l’espai deixant un caminet estret que arriba fins a la porta. I allà dalt un únic punt de llum, una lluna quadrada que m’il·lumina directament. No té molta força però la suficient per veure-m’hi dins l’estança. Poc veig del què m’envolta a fora, el què sembla una mànega allà, una bicicleta més avall, un munt de fustes... Els capgrossos, aquests sí que els veig.

No puc fer altra cosa que mirar la lluna, m’hipnotitza. Si la miro directament m’encega i ja no veig altra cosa. Sóc feliç dins aquesta casa i la lluna il·lumina el meu món. No sortiria mai d’aquí i no desitjo res d’allà fora.

Però ara la lluna ja no hi és. L’enyoro, la trobo a faltar. Amb la seva simple presència m’ensenyava el món, un món que no coneixia. Les culleres tenien reflexos, les tasses eren blanques, els coixins... qui sap on són ara els coixins? M’havia passat hores al llit mirant-la per la finestra. I parlàvem, parlàvem de mil coses. I rèiem. No recordo cap conversa però a qualsevol cosa que ella digués jo la capgirava i en treia una broma verda! Caram si rèiem!!! Tenia el somriure més preciós que hagi vist mai. I quina mirada!

Era feliç en el meu món i estimava la meva lluna. Ara, ni la tinc a ella ni sé on són les culleres, les tasses o els coixins. És el moment de moure fitxa i sortir a buscar-la...

dimarts, 31 de juliol de 2012

Tongario National Park

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Pareu màquines. Aixequeu-vos i aneu a buscar un cafè abans de posar-vos a mirar les fotos. Això serà… Sublim! Per passar-hi una bona estona. Ja sé que hauria de contenir les paraules, l’emoció, per no generar una expectació que potser no es complirà als vostres ulls. Hauria de contenir l’emoció perquè, si no, tot el que vingui després semblarà irrisori. Però no puc. Juntament amb la Cordillera Negra (Perú), Torres del Paine – Fitz Roy (a cavall de Xile i Argentina) i el nostre estimat Pirineu, aquest ha estat un dels paisatges de muntanya més espectaculars que he vist mai. I és que el Tongariro National Park té de tot! Volcans, boscos, estepa, desert, llacs sulforosos, fumeroles… I els colors vius, i l’aire net i clar… Tres dies per no oblidar mai més.

La volta, que segons la guia són cinc dies i segons els mapes (amb indicacions de temps punt a punt) són quatre, finalment es fa en tres ben tranquils. Tres dies per disfrutar i aturar-se a gaudir del lloc tants cops com faci falta. Des de Whakapapa Village (Whakapapa és el nom que rep la genealogia dels Déus), nom d’un complex hoteler per accedir a unes pistes d’esquí més enllà, el camí comença planer cap al nord fent la volta a un vessant ben obert que mira a l’oest. No hi ha arbres, només plantes baixes i espigades que no aixequen un pam. El camí, per tant, està exposat al vent i als elements oferint una basta visió. Allà, ben lluny, el volcà Taranaki; preciós, llàstima que a aquestes alçades estigui ben nevat i glaçat. Girant el vessant es va deixant a l’esquena el Ruapehu amb les seves pistes d’esquí i comença a aparèixer al davant el Ngauruhoe, conegut per interpretar Mordor a El senyor dels anells. Cap allà s’ha d’anar. Un cop arribats al primer refugi del camí, breu parada per menjar abans de seguir. Molta gent comença aquí per fer una excursió d’un dia; realment aquesta que ve ara és la part més espectacular, però només reduiria l’excursió a un dia en cas molt extrem, no se m’acut un lloc millor on anar que aquí.
Amb la panxa plena i seguint amb una poma a la mà, gir brusc cap a l’est i comencem a pujada, ben dreta, cap al volcà. Al principi de la pujada, molts rètols aconsellant-vos pensar-vos-ho bé i assegurar-vos que aneu ben preparats. Com deia, el camí comença a ser dur però res de l’altre món, uns dos-cents cinquanta o tres-cents metres fins al primer descans, i el mateix fins al punt més alt. A tot això la vegetació, escassa al principi, ara comença a desaparèixer. La terra, que apareix on abans hi havia verd, té un color entre negre i vermellós. Graons i més graons pretenen fer més senzill l’ascens fins al primer descans. A mitja pujada, entre el Ngauruhoe i el Cràter Vermell, s’hi troba un petit pla encaixat entre els dos cims. Hom hi arriba de cop, sobtadament, amb el Ngauruhoe a la dreta (sud) i el Cràter Vermell al davant-esquerra (nord-est). El simple fet d’atravessar el pla ja permet descansar els pulmons. A l’altre costat, el camí s’enfila cap al Cràter Vermell. Abans però, qui vulgui pot intentar pujar el Ngauruhoe, una pujada d’aquelles que es coneixen com a desagraïdes, de les que fas una passa endavant i dues endarrere. Seguim! El cim del Cràter Vermell és el punt més alt de l’excursió, o sigui que val la pena aturar-se un moment a gaudir de les vistes.
Baixant per l’altra banda, uns quants estanys d’un color blau blanquinós que fan molta olor d’ous podrits ens indiquen que realment som en terra volcànica (el Cràter Vermell és un volcà actiu). Vorejant els petits llacs, alguna fumerola. Seguint el camí, més avall s’arriba a una plana presidida pel Llac Blau. El llac, d’un color que no us diré, és preciós. Parada obligada. Cap al nord, un refugi i, més enllà, final de l’excursió pels que només facin un dia. Cap al sud, un altre refugi pels que vulguin continuar. Per fer-ho bé, amb calma, vaig seguir fins al refugi més al nord amb la idea de desfer camí l’endemà. Vegeu les fotos de la posta de sol amb les fumaroles al costat, fetes en solitud des del refugi, i digueu-me si em vaig equivocar. Aquest capvespre… el més bonic dels viscuts a Nova Zelanda.
El segon dia, seguint cap al sud, sud-est, comença amb ell llac de nou a primera hora del matí i una baixada cap a una vall que fa pensar més en la superfície lunar el que propi Valle de la Luna d’Atacama. Les meves xiruques comencen a estar gastades i es fa difícil evitar les relliscades. Cap planta, només pedra volcànica, porosa i afilada. Absolutament desèrtic. I és que els vents humits descarreguen a l’altre costat de la muntanya (del que venim) i, fent un canvi de clima brusc, el vessant sud és sorprenentment un petit desert. El dia continua vorejant el Ngauruhoe pel sud superant, pujant i baixant, el què en el seu moment van ser llengües de lava que regalimaven del cim. Cap al final del dia, però, quelcom sorprenent, de cop es baixa a una vall que no queda arrecerada dels vents i és completament verda amb un riu al fons. De cop, després de caminar per estepa i desert, un bosc ben tupit.
El tercer dia va passar, ventós i plujós, sortint de la vall i seguint-ne una altra cap al punt de partida. Quatre hores d’estepa hinòspita per la falta de referències; la boira va amagar el món més enllà de cent metres. Un final en solitari, com si més enllà no hi hagués d’haver res, ni tansols muntanyes.

Ostres, doneu-me dos minuts més i quatre ratlles, aquest final de dia s’ho mereix! Resulta que, un cop arribat al peu de la muntanya, vaig decidir anar fins a Taumaranui a intentar fer kayak. Com? Fent dit. Una parella que havia deixat la mainada amb els avis em van recollir amb la idea d’acostar-me fins a mig camí. Un cop a lloc, però, em van dir que si volia em portaven fins al poble (no tenien pressa per tornar) però que abans volien parar a fer un mos (el què deia, no tenien pressa per tornar). Vam dinar junts i vam seguir. Taumaranui ni tansols hauria aparegut al blog (al final ni kayak ni res) si no fos per com va anar i va acabar tot. Després que a l’oficina de turisme em diguessin que totes les empreses de kayaks ja havien tancat perquè havia pujat el riu, arribar a l’hostal per dormir va ser un despropòsit. Hora i mitja, que havien de ser vint minuts, carregat amb tot (el què duia a la muntanya i el què havia deixat al peu d’ella; uns vint-i-cinc quilos en total) per la carretera sense saber quan em quedava. Al arribar, un home amb pinta de malhumorat al que amb prou feines li veia la cara (ja era fosc) i un hostal que, de fet, era una casa amb un cobert al pati que feia d’habitació d’hostes i un altre que feia de lavabo. Tot era molt precari i la caminada per la carretera m’havia esgotat, semblava un mal final de dia després de tres dies fantàstics. Però després va venir l’hora de sopar i, a falta d’una cuina per hostes, l’amo (molt trempat, res a veure amb la impressió inicial) em va oferir la seva cuina-menjador. Mentre cuinava… una música collonuda! Música dels setanta i jo amb la meva pasta al pesto i una poma assegut al menjador de casa!

A vegades es té sort. A vegades no. I a vegades altra volta sí.

Salut i a cuidar-se!

Taupo

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Després de més d’una setmana de viatge per aquestes terres dels kiwis (els ocells), els kiwis (les persones) i els kiwi-fruits (els kiwis; tot es diu kiwi menys el kiwi, aquí!!!), ha arribat el moment d’anar cap al sud i més ràpid del què pensava. A l’horitzó hi ha tramitar el visat per Xina a Wellington i no em puc entretenir tant com voldria. Qüestions de logística, doncs, em porten a saltar-me Rotorua (ja m’explicareu què tal) i anar directament a la següent destinació, Taupo, un poble que rep el nom del llac al costat del qual reposa.

De tot el què us he de dir, però, bona part no és el lloc sinó l’experiència per arribar-hi (encara bo, perquè ja he dit bonic i preciós massa vegades i no m’agrada repetir-me). I és que, si bé Nova Zelanda és coneguda per la seva natura, la seva gent també és remarcable. Potser no és com a Argentina (allà tinc amics, realment amics) però sí que és molt oberta i agradable. Durant el viatge pel país no vaig compartir sopars ni cerveses amb ningú, però sí que la gent es va oferir en tot moment a donar-me un cop de mà. Tothom camina tranquil, en aquest lloc, de manera despreocupada i confiada. Sembla que tot els vagi bé, a aquesta colla.

El camí a Taupo va començar un bon dia al matí tot fent dit a la sortida sud del poble. El rètol, el mateix de Thames però girat i amb la nova destinació, òbviament. No més de vint minuts més tard em va pujar un home de trenta-i-tants que anava amb un munt d’estris de veterinari. Resulta que és veterinari de bovins. Bona ocasió, doncs, per preguntar per la base del país: la ramaderia. Aquest és un país amb molts caps de bestiar, bàsicament ovelles, que donen feina a bona part de la població. Es veu que una granja només dóna feina per tres o quatre però en un país tan petit amb això ja n’hi ha prou. Se’l veia tranquil, despreocupat: no es queixava de l’economia, ni de la classe política, ni de la feina. No es queixava perquè senzillament tot va bé (tan bé com pot anar tot). Vint minuts més tard tard em deixava a Pareroa (així ho havíem pactat), poble conegut per ser l’inventor del L&P, Lemon and Pareroa, la beguda per excel•lència a Nova Zelanda. El lema és “la beguda mundialment famosa a Nova Zelanda”. Tenen sentit de l’humor aquesta gent, fins i tot en els negocis. Aquí res és tan dramàtic.
A la sortida de Pareroa va ser un xic llarg i dur esperar que em pugés algú... i la gana apretava. Un McDonalds que tenia al davant en aquell moment va semblar un paradís. A dins, mentre intentava repassar les lletres del meu rètol amb bolígraf, una treballadora se’m va acostar amb uns rotuladors sense que jo li demanés res. Ja us dic, aquí la gent és amable, tranquil•la, despreocupada. Hauríem d’aprendre molt d’aquesta actitud. Amb la panxa plena i un bon rètol vaig trobar una parella jove que anava cap a Hamilton. Ell, molt xerraire i rialler, és estudiant de cuina. Un noi alt, amb pantalons surfers i les cames plenes de tatuatges tribals. Conduia descalç. Aquí tot té una actitud desenfadada. Més tard van voler parar a fer un cafè i em van convidar. Aquí tot té un ritme tranquil (continuava caminant descalç pel carrer). I un cop a Hamilton, es van desviar fins a la terminal d’autobusos i em van dir com arribar a Taupo. Aquí tot és... Bé, així, plàcid.
Malauradament, però, no tot en el viatge surt rodó. Comprar un bitllet d’autobús pel mateix dia (o el següent) és caríssim i, després d’un dia sencer a la carretera, vaig pagar un dineral per acabar d’arribar a Taupo i em vaig posar de mal humor. Després de nou dies per Nova Zelanda, quatre havien passat a la carretera i no hi havia manera de mantenir-se dins el pressupost (ni intentant esquivar els transports): ni un cafè, ni dos minuts de kayak, ni una magdalena, només pasta per tot menjar... A vegades tenim sort. A vegades no. Forma part del viatge. El proper cop (ja arribarà, no patiu, camí de Wellington) arribaré com sigui sense agafar cap autobús. Com sigui!

Taupo, gairebé me’n descuido, és un lloc agradable davant ell llac. A l’altra banda, el què fa dies que és al meu cap. Des d’aquí es veu. El volcà Ngauruhoe. Que bé ens ho passarem allà! Al voltant del poble, si us agraden les activitats tranquil•les, podeu anar a veure coves, guèisers o a disfrutar d’aigües termals. I si us agraden les emocions fortes, a Taupo també n’hi ha. Aquí hi ve la gent a saltar en paracaigudes, a saltar d’un pont o a fer ‘trompos’ amb llanxes motores pel riu. Jo senzillament vaig dedicar-me a comprar el necessari per passar uns dies de muntanya, fer alguna excursioneta remuntant riu amunt i alguna passejada al voltant del llac. La vida contemplativa i la visió de les muntanyes allà, esperant, em van fer passar qualsevol mal humor passat. Aquests moments tornaran, i tornaran a passar... és així i així serà. Saber-ho ajuda a afrontar-los. Just take it easy.

Salut i a cuidar-se!

dilluns, 30 de juliol de 2012

Thames - The Pinnacles

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Avui us escric per parlar-vos d’un lloc que, si bé sé com s’escriu, encara no sé ben bé com es pronuncia. Un lloc on encara no està clar com s’hi arriba. Un lloc on s’hi va en vaixell però que no té port. Un lloc on, malgrat tot i vaig arribar. Pels meus… que hi vaig arribar! Però sóc tan ximple que no en vaig fer fotos. És un poble però té nom de riu. Parlo de Thames, que, ara que ho penso, ni tansols era la meva primera opció. Inicialment pretenia anar, dins la península de Coromandel, a Coromandel, però ja se sap que la voluntat és voluble… i res millor que deixar-se portar.

Des de Paihia, al nord-oest, fins a la península de Coromandel ja és complicat anar-hi per la manca de transports adients i, segons vaig llegir, l’extrem de la península (el punt més bonic, diuen) no té transports que hi arribin (ni adients ni no adients), de manera que quedava fora de les meves possibilitats anar tan enllà. Em quedaven dues opcions, o Coromandel (poble), la meva elecció inicial quan encara era camí de Nova Zelanda, o Thames, un lloc que m’oferia la possibilitat d’enfilar-me un xic a muntanya. Com que ja tornava a tenir ganes de pujar una mica… Canvi de plans!

Des de Paihia cal sortir a migdia cap a Auckland (4h), passar el vespre, fer nit i l’endemà anar a Thames, o bé per terra o bé per mar. Vaig optar per l’opció marítima. El fet d’anar amb ferry em permetia viatjar d’una forma diferent, unes hores veient el mar a banda i banda, sentint el vent i assaborint el sol del matí. A partir de mitja travessia se’ns van unir uns quants dofins, tot i que no ho puc mostrar perquè no vaig fer fotos, simplement vaig gaudir el moment. Un xic més enllà, ja arribant a port, érem dos i el capità mirant endavant quan de cop vam començar a veure una esquena que inicialment vam atribuir a un dofí. Un o dos segons més tard ens vam adonar que aquella esquena s’allargava i s’allargava… una balena! El patró va frenar els motors (tot i que la balena se’ns creuava força més endavant) i així vam seguir fins a port, pràcticament a la deriva. Però ja us he dit que el poble no té port. Al mig del no res, entre Coromandel i Thames (fins al moment, per mi, amb la pronúncia anglesa ‘Temz’), hi ha un moll on, suposadament, esperen dos autobusos, un per cada poble. Però a algú se li va acudir que en dissabte ningú deu voler anar a Thames (What the Hell…?!) i em vaig trobar, sense temps a reaccionar, a Coromandel. Però no havíem dit canvi de plans? Doncs canvi de plans! Coromandel, si bé és bonic, m’oferia caminades a peu de platja i jo volia pujar i suar! I per què tanta història amb el viatge, pensareu? Doncs perquè, a part dels dofins i les balenes, tanta odissea per fer uns pocs quilòmetres em van fer dir prou i passar a una nova modalitat de transport que m’acompanyaria la resta de l’estada al país: Fer dit. A l’entrada del poble, amb un cartró pidolat i el nom de Thames (encara ‘Temz’) escrit amb bolígraf (mai més bolígraf, sempre rotulador), em vaig posar a aixecar el dit polze tot murmurant “Va, què et costa?” a cada cotxe que passava. I el cert és que no va ser tan difícil que algú em pugés; una dona molt simpàtica i xerraire em va portar fins a lloc mentre m’explicava que només pujava viatgers, motxillers; un cop va pujar uns novazelandesos i li van robar la cartera. Tant i com he arribat a necessitar la caritat dels conductors no puc entendre que algú pugui trair aquesta confiança que demostren al desconegut. Bé, ho entenc perquè conec que la condició humana és molt diversa, però a un no deixa de caure-li l’ànima als peus en saber que a la persona que l’està ajudant li van robar mentre feia el mateix favor a un altre desconegut.
I, no obstant l’experiència, em va ajudar. Serà que a la vida passen coses, sempre passen coses, i no totes són bones, però ben poques són dolentes i ens toca a nosaltres sospesar. Si no vols pols no vagis a l’era… però et perdràs tot el què hi passa. Hi ha molt per fer, a l’era!
Per cert, amb ella vaig descobrir que es diu ‘Timz’ (o ‘Tims’), a Nova Zelanda. Com deia la Trinca, coses de l’idioma…

Sobre el lloc quatre ratlles, només quatre perquè ja m’he allargat massa. Thames en sí és petit i no té molts racons per oferir, però té un passeig davant del mar on hi podeu perdre un munt d’hores escodrinyant l’horitzó fins a la posta de sol. Simplement seure en un banc dels que miren al mar (la de postes que han vist!) i veure caure el sol, els ocells que aprofiten la marea baixa per fer un plat variat d’insectes i les famílies que passegen. La canalla és igual a tot arreu, passen de somiquejar i dir que estan cansats a saltar i córrer amb qüestió de segons. Aquests sí que són volubles! No tenen trajectòria definida, només un munt de moments inconnexos que viuen com si no hi hagués altra cosa, sense solució de continuïtat amb l’anterior o el que vindrà. Em fa gràcia, m’agrada.

I no puc tancar aquest escrit sense quatre línies més dedicades a la muntanya! Parafrasejant la Trinca (avui m’ha picat per aquí): tanta propaganda amb la muntanya... Darrera de Thames, mirant a mar, hi teniu una muntanya frondosa i dreta que us portarà ben amunt amb qüestió d’hora i mitja. Pel camí, algun rierol, algun pont penjat i molt de verd. Al capdamunt, la carena és ben oberta i molt aèria, o sigui que sentireu com us traspassa l’aire tot gaudint de les vistes a banda i banda. Per fer millor el dia, l’amo de l’hostal em va deixar una bicicleta per fer l’aproximació fins al peu i la tornada tot pedalant. Dues hores per una carretereta de muntanya (penseu en les que tenim en les valls del pirineu) que avança fent esses amb una granja aquí i un prat allà. Ideal per pedalar sense presses.

Salut i a cuidar-se!

Bay of Islands - Paihia, Russel

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Després de la primera presa de contacte amb el país i tastar-ne un petit pessic de les delícies naturals que té per oferir, el següent pas era anar a buscar racons i més racons, tranquils i bonics, on gaudir del fet d’estar. Per recomenació d’un noi americà amb el que vaig coincidir uns minutets a San Pedro d’Atacama vaig decidir que, abans d’anar cap al sud, feia falta anar cap al nord d’Auckland, a la Bay of Islands, un paratge de platja on relaxar-se i gaudir del mar tranquil de la badia.

Per ser justos, però, i abans de continuar amb el relat, he de dir que Nova Zelanda va començar a presentar aquí alguns problemes que em van acompanyar més tard.  I és que la qüestió del transport en aquest país no està tan ben resolta com a d’altres parts del món. Els transports són escassos, cars i a deshora. Per fer quatre hores de viatge es perd un dia sencer (així és com anar i tornar del nord em va costar 3 dies de viatge!). I a més, el preu del transport s’encareix conforme s’acosta el dia de sortida de l’autocar, fet que fa que calgui o bé comprar amb antel•lació o bé pagar un dineral. No hi ha res que suporti menys que comprar el bitllet de sortida d’un lloc abans d’anar-hi! Hi estaré dos dies o tres? Si en faig dos i em vull quedar més… Si en faig tres i en vull marxar als cinc minuts… Òbviament, però, pagar un dineral no era una opció.

Després de quatre hores d’autocar, més una hora per dinar, arribava a Paihia, el poble principal de la badia, amb la idea de gaudir de la platja, fer alguna excursió i potser, depenent del preu, fer un xic de kayak. Per aprofitar les poques hores que em quedaven el mateix dia d’arribar, vaig pensar en fer una petita excursió que segueix el curs d’un riu aigües amunt fins a un saltant d’aigua. L’excursió en sí era tranquil•la i relaxada… fins al moment en què el sol va decidir donar-li emoció i va decidir marxar abans d’hora. Ràpidament la llum va començar a minvar i em vaig trobar fent el camí de tornada corrent per dins el bosc. Els últims metres van ser absolutament a les fosques, gairebé a quatre grapes. Si ho voleu provar té la seva gràcia endevinar per on anar sense fotre’s de cap al riu. És una manera diferent de veure la muntanya; senzillament no veure-la.

L’endemà, amb més temps, vaig optar per fer una volta ben llarga que durés tot el dia. Sortint de Paihia es pot fer una excursió que va fins a Opua (un poblet més al sud) i d’allí es pot enllaçar amb una altra passejada que va fins a Russel. El camí inicialment passa per franges de diferents tipus de bosc fins a sortir a vora al mar. Allí, canyissars i manglars se succeeixen en la segona part del camí. Si sou amants dels ocells aquí hi teniu un paradís. I si sou afortunats Russel us pot acollir amb una posta de sol espectacular. Va ser un dels millors moments del dia, diria, però no em puc oblidar de l’hora de dinar; la fresca, el sol radiant… Nova Zelanda escanya amb preus i logística, però el lloc continua essent preciós. I que duri!

Salut i a cuidar-se!

Auckland - Rangitoto

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Avui no sé per on començar. Tot és nou, avui, tot és diferent. Això és Nova Zelanda. Després de més de dos mesos trepitjant les faldilles dels Andes, de cop i volta em trobo en la terra dels kiwis. N’he sentit a dir tant, d’aquesta terra, del seu verd, del seu blau i de les seves muntanyes! Però ja hi arribarem, de moment en tindrem prou si som capaços d’anar de l’aeroport a Auckland.

De moment del cel i sol poca cosa. Ben d’hora de matinada arribava a la terra del kiwi i el L&P, sense cap sol que em saludés i amb un xic de son pel viatge. Primer objectiu, instal•lar-se i descansar una mica. “A saber com serà, Auckland. Una gran ciutat, la més gran del país, segur que hi haurà activitat a tota hora”. Amb aquesta idea agafava un autobús camí del centre. El conductor, molt amable, saludava els passatgers un per un (mitja dotzena llarga) i els preguntava on anaven per tal d’indicar-los la parada més adient. Molta educació i amabilitat, això sí que ho tenen.
Auckland, sis del matí d’un diumenge… Ningú al carrer. Tot absolutament tancat i barrat. Semblava una ciutat fantasma (on els fantasmes són uns maniàtics de la neteja; tot està sempre impecable).

Deprés de dormir tres horetes em vaig despertar i em vaig calçar per anar a veure la ciutat. El primer a notar de Nova Zelanda: el cel. El cel és espectacular. Si mai heu cregut veure un aire clar i net penseu que ni s’acosta al de Nova Zelanda. Aquí el blau sí que és blau! Després de passar per l’oficina d’informació turística, un camí anomenat Coast to Coast em menava d’un costat a l’altre de la ciutat passant per diferents parcs i jardins. El segon a notar de Nova Zelanda: les plantes. Aquí el verd sí que és verd! Aquest lloc té els colors més espectaculars que he vist mai. I l’espai… no s’acaba. Tot són cases amb el seu jardí (ple de mil plantes esplendoroses). I l’urbanisme… irregular, cap carrer és recte ni cap carrer és pla. Feia falta consultar el mapa constantment. I, com que aquesta és la terra dels volcans, em vaig enfilar al Mount Eden, un antic volcà envoltat per la ciutat des d’on es té una vista fantàstica per observar-la.
Després d’unes quantes fotos des del cim i un parell d’entrepans vaig considerar que fins aquí ja va ser suficient per un primer dia. La tarda… un cafè i llegir la guia amb calma en una terrassa semblava una bona opció. Un cappucino (no es coneix el simple cafè amb llet), 4$... i no vaig trobar ningú amb qui mantenir conversa. Sí, aquest lloc és molt diferent.

El segon dia vaig decidir agafar un ferry i anar fins a una illa que hi ha prop de la ciutat anomenada Rangitoto. De fet més que una illa és una illeta que, de fet, és la capçada d’un antic volcà. Rangitoto és… Preciosa! Em vaig passar el dia caminant sol, gaudint del cel i el verd, gaudint dels núvols de formes estèticament perfectes per a les fotos, gaudint de l’aire net i la brisa suau. Senzillament gaudint de cada instant, de cada moment i de cada detall. El camí cap al cim del volcà… Una delícia. I a dalt, uns ocells van decidir parar-se davant meu per tal que els fés fotos. El lloc… Realment no hi ha paraules per explicar com n’és de bonic.

Al cap, però, ja hi tinc una altra destinació. Nova Zelanda promet paisatges i paisatges i no me’n vull perdre cap. Abans d’anar cap al sud anirem cap nord.

Salut i a cuidar-se!

diumenge, 29 de juliol de 2012

Santiago - Valparaíso

Bon dia, bona hora i sol!!!

Poc, ben poc, res n'esperava de Santiago. En part perquè m'havien dit que no té res, en part perquè sentia que només era una llarga espera per deixar el continent. Ho entomava amb la resignació del sentenciat que espera l'execució. Segurament serà per això que Santiago em va sorprendre. Els records, però, els portaré dins, només; cap foto d'aquesta gran ciutat. I ben poques, només algunes, de l'escapada a Valparaíso.

I és que Santiago en sí no té cap gran atracció per atraure el viatger, però cal recordar que l'atractiu dels llocs és sovint el què us passa més que cap altra cosa. O la mirada que hi poseu. Per mi Santiago van ser dies de jugar a billar i passejar amb les mans a la butxaca sense rumb fix, deixant que el vent i la corrent m'arrosseguessin. Així és com vaig arribar al barri de la Recoleta sense gaire esforç, a cinc o deu minuts del meu hostal. Un barri molt bonic ple de bars que no eren per la meva butxaca. Així també és com vaig arribar al centre, on els carrers tallats al trànsit es presten a vagarejar. Aquests són carrers plens de llibreriries de vell, on hi podeu trobar de tot. O gairebé; jo volia la guia de Nova Zelanda (ai, que ja hi som!) i em va costar tant com si hagués buscat el manuscrit original de La divina comèdia.
Un bon dia, tot tornant a passar les meves hores posant lentament un peu davant de l'altre, vaig arribar de nou a la plaça del centre. Al racó nord-est, sota uns grans arbres (que dónen l'ombra adequada només unes hores al dia; coi de sol que s'entossudeix a perseguir-nos sota els plataners), uns taulells d'escacs serveixen de punt de trobada per gent de totes les edats. Potser una hora i mitja vaig estar mirant partides entre dos homes, un de mitjana edat, l'altre ja un senyor venerable, que movien les peces amb convicció. El vell venerable sempre duia avantatge; ja se sap, el dimoni és més savi per vell que per dimoni. Com trobo a faltar les partides a la botiga amb el Teti els dissabtes i diumenges! Tot sovint ens quedàvem fins ben bé les tres o quarts de quatre tot i que la gana apretava... Algun dia guanyaré una partida.
Per acabar de gaudir del bullici, de la contemplació de la vida aquí i allà, aneu al mercat. El mercat, també al centre, no és com us penseu, poques parades venen verdures, ous o carn. Bàsicament és ple de restaurants senzills que tenen tots les taules en l'espai comú central. Al centre una font. Aquí o allà, com sempre, canalla corrent i fent xivarri. Unes taules més enllà un trio de músics ambientant el moment. Al plat, en el meu cas, un quart de pollastre, unes patates fregides, unes quantes llesques de pa i una salseta per acompanyar. La música, el transcórrer lent del moment, un plat saborós... El moment està aquí gravat.
Per acabar d'arrodonir Santiago, passegeu per la zona verda al costat del riu i desvieu-vos una mica fins al cerro Santa Lucía. Molts pugen al cerro San Cristóbal, gran, imponent, però el cerro Santa Lucía, molt més petit i accessible, és un racó fantàstic. És tot ple d'espais, de petits camins que el pugen i baixen per tots costats. Gireu aquí i fa una petita placeta, gireu allà i hi ha un espai esquifit amb només un banc perquè contempleu, apartats de la resta, la ciutat. Un cop dalt, mirant la baixada, descobrireu que us heu perdut pujant un mínúscul, molt petit, estany, un altre banc, un altre racó. Ja us dic, el lloc és petit però atapeït.

Per acabar de gaudir els últims dies a Sud-amèrica encara vaig tenir temps de veure Valparaíso. Estic convençut que no el vaig assaborir completament, o sigui que aneu-hi, exploreu-lo i doneu-me idees per la propera ocasió. Valparaíso és construït arran de mar, amb uns carrers costeruts i molts colors per tot costat. En la meva memòria hi és tot gravat però poques imatges en queden. Compte amb enfilar-se i ficar-se cap dins als barris! Un cop dalt, després d'haver fet unes quantes fotos, se'm va acostar un policia i em va dir "Sabe dónde va?" Que si sé què? Fa dos mesos que camino i no m'ho havia ni plantejat, això. Resulta que els barris que tinc al davant no són com per anar amb la càmera a la mà. Com em va recordar una escena similar amb un policia de Pisco (Perú)!: "Amigo, vas a ir andando? Con cuidado" (per fer 3 cantonades), o la mateixa escena en una terminal d'autobusos de Lima (Perú) "Van a ir con los bolsos? Tomen un taxi, no van a llegar" (per fer la volta a la cantonada).

I aquí s'acaba Sud-amèrica, amb les mans a la butxaca, caminant lentament i contemplant la vida al meu voltant. Al davant, molt neguit. No sé què tal sobreviuré amb el meu anglès. No sé què tal serà Nova Zelanda (potser que obri la guia); com em mouré, què faré, com serà la gent... Tornem a començar. O simplement continuem, mireu-vos-ho com vulgueu. Amb il·lusió pel què ve de cara, em recança pel què es queda enrera, aquí acaba un capitol d'aquest viatge. Gran capitol. Molta gent coneguda, molts quilòmetres viatjats, molts vins beguts, molts asados mastegats, moltes muntanyes trepitjades, molts llits desfets... Gran capítol, Sud-amèrica.

Salut i a cuidar-se!

San Pedro de Atacama

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Vuit de maig. Ja fa gairebé dos mesos que va començar aquesta aventura, si se'n pot dir així. Inicialment, al mapa, quatre idees. Alguns continents... algun punt a cadascun d'ells... Poca cosa. Però hi havia una cosa que era clara, d'alguna manera o altra havia d'arribar a aquí. Un punt que no em volia perdre. Un lloc ben diferent, únic. El lloc més sec del planeta, Atacama.

No us imagineu les famoses dunes del Sàhara. Penseu simplement en una terra erma, seca. Absolutament seca. Això defineix aquesta terra. Seca. Aquí podeu trobar, sí, alguna duna. Aqui podeu trobar una gran plana. Aquí podeu trobar valls i congostos. L'element comú però és la falta d'humitat. I és que aquesta no només és una de les regions on menys plou del planeta, sinó que la quantitat de sal acumulada aquí converteix aquest desert en el més àrid del món.

Pensareu, "i per això cal venir?" Cert, les singularitats, si bé són remarcables, no justifiquen posar aquest lloc en el mapa d'un viatger, potser en el d'un estadista o el d'un geògraf, però no en el de la resta. I aleshores, per què venir a Atacama? Mireu les fotos. No sóc un gran fotògraf, les imatges no us podran transportar tota la bellesa del lloc i, amb tot, crec que seran suficients per convèncer-vos que aquest lloc s'ha de veure. Aquí el desert pot ser de dunes, el desert pot ser pla, el desert pot ser un congost revirat. Per això s'ha de venir! Per les formes i els colors. Aquí el desert està custodiat per volcans, alguns amb un con gairebé perfecte com el Licancabur, amb neus perpètues (mentre a baix l'aigua costa de trobar). Per això també s'ha de venir, la vista és fantàstica. Aquí hi ha llacs (malgrat ser el desert més sec del món) d'aigua insalubre per a nosaltres però que nodreix una bona colla de flamencs. El desert, els volcans i els reflexos. Per això també s'ha de venir. Aquí hi ha guèisers que a primera hora del matí, a deu graus sota zero, aixequen unes columnes impressionantment altes. Per això també s'ha de venir.

Dies molt intensos, els d'Atacama. El mateix dia d'arribar (amb el Xavi i la Mariona), un cop instal·lats, vam fer una volta per San Pedro. No podia ser d'altra manera; vam trobar un català! El Sergi. Porta anys, segons em va explicar més tard, voltant i vivint per centre i sud-amèrica. Ara viu a San Pedro i ens va donar quatre consells a l'hora de triar un tour per veure el desert (l'única manera de veure'l). L'endemà a la tarda (el matí cadascú va fer les seves coses) ja érem en un tour camí del Valle de la Luna. El nom li ve de la similitud amb la superfície lunar. Tots els que hi hagueu anat de seguida hi trobareu les semblances. Habitualment, pel que fa a muntanya/natura, no sóc persona de tours en els que no paren de dir-te minerals sense deixar-te gaudir del lloc i el moment, però reconec que va estar molt bé, hi va haver temps per tot.
El mateix dia vaig conèixer a l'hostal en Mauricio. Al cap hi té anar cap a Cuzco a treballar de cambrer però pel camí va fent algunes parades. A llarg termini: un "xiringuito" en una platja brasilera. No sembla que li agradi l'estrés. És molt trempat i de seguida ens vam unir per anar junts a la Laguna Chaxa, dins el Salar de Atacama, l'endemà. La idea era anar fins a Toconao, allà llogar unes bicicletes i apa, a pedalar. Malauradament, però, a Toconao no lloguen ni bicicletes ni patinets ni una roda de carro. Solució? Caminar. Caminar pel desert i a veure què passa... I passa que els xilens de la zona, pocs, gairebé només treballadors del parc, no et pugen. Afortunadament però, quan ja ens vèiem fent tota la anada (en dúiem més de la meitat) i la tornada a peu pel mig del desert ens van pujar uns brasilers que estaven de vacances. El lloc, poc freqüentat, és al mig d'una enorme plana feta de sal. Realment val la pena. Al mig del no res un llac d'aigua ben salada i sulforosa amb mitja dotzena de flamencs. I a la llunyania, els volcans. La tornada, sense els brasilers perquè ja havien marxat, es preveia complicada. Difícil. Vaja, que havíem de morir en l'intent. Però afortunadament l'únic tour que havia anat cap allà aquell dia era ple de xilenes que podrien haver estat les nostres mares i es van compadir de nosaltres. Que divertits són els dies en què res és com esperaves!
El tercer dia a San Pedro va començar ben d'hora. A quarts de cinc del matí, l'autobús d'un tour ens recollia a la Mariona, al Xavi i a mi per anar als guèisers del Tatio. Un altre lloc que us aconsello. No us espereu veure grans sortidors d'aigua que brollen fins a alçades espectaculars. Ni molt menys. Els guèisers pròpiament (dels que surt aigua) no aixequen més d'un metre o metre i mig. Però com a espectacle visual potser són més imponents les fumaroles. A primera hora del matí, amb l'aire ben fred (fins a deu sota zero), les columnes de vapor s'eleven aquí i allà convertint el paratge en un lloc com pocs en el món. Veure llevar-se el sol aquí és preciós. I l'esmorzar que es fa a posteriori... encara més! Quina gana! I sempre quedarà un budell buit per omplir-lo amb unes crestes que es poden comprar de camí de tornada al poble.
Per tal d'arrodonir el dia, a la tarda, amb el Mauricio, vam llogar unes bicicletes (aquest cop sí, a San Pedro hi ha de tot... bé, deixem-ho en què hi ha bicicletes) i vam anar fins al Valle de la Muerte. Curiosament el nom li ve d'un malentès. Un capellà d'orígen francès el va voler anomenar el Valle de Marte, pel seu color vermell, però per culpa de seu mal accent va quedar transcrit com Valle de la Muerte. Serà perquè és revirat i sembla més isolat, serà perquè hi vam arribar després d'una bona estona pedalant, serà perquè era el meu últim dia allà... no sé perquè serà, però em vaig emocionar veient la posta de sol enmig d'aquesta vall. En acabat, de tornada, amb les últimes llums del dia, vaig veure una pel·lícula casolana projectada a les roques al bell mig del desert (el món pot ser sorprenent!). I en plena nit vaig pedalar fins al poble sota les estrelles... No tinc paraules.

Aix... I un altre comiat. El del Xavi i la Mariona, que marxaven cap a Bolívia. Bona sort! A saber on sou ara... Per part meva, sempre hi ha temps per fer una cervesa amb el Sergi al poble abans d'agafar l'autobús cap a Santiago. Un litre de cervesa en quinze minuts... estem fatal, però com ens ho passem de bé!

Salut i a cuidar-se!

Tucumán - Salta - Jujuy

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

I vet aquí el nord d'Argentina. A l'esquena, més de cinc mil quilòmetres recorreguts, al davant, molts encara per recórrer. Ja són els últims dies per les terres del Che, Maradona i Messi, per les terres de l'asado, la cervesa artesanal, el Fernet amb coca i el mate. Finals d'abril i menys de dues setmanes per visitar aquestes terres on les cultures pre-colombines i pre-incàiques es mantenen vives en la seva gent.

Malauradament toca córrer, a mitjan de maig surt el vol cap a Nova Zelanda i abans vull veure el desert d'Atacama. Amb molta recança queda enrera l'Hernán i la seva família, però el viatge empeny i, com que tempus fugit, veig d'una revolada Tucumán, Tafí del Valle - Quilmes, Cafayate, Salta, Tilcara, Iruya i Purmamarca - Salinas Grandes. I això sí, com que els viatges són sobretot la gent, aquests són els dies de compartir vivències amb el Marc, la Mariona i el Xavi.

Tot sortint de (San Miguel de) Tucumán, ciutat que té a oferir el parc 9 de Julio, una plaça de la independència molt animada, carrers peatonals amb molts bars agradables i les millors crestes del país (a més de les catedrals, esglésies i museus per visitar -aquí es va signar la independència argentina i d'aquí era Juan Bautista Alberdi, "pare" de la constitució Argentina-), vaig pujar a un autobús camí de Tafí del Valle. Ben escarxofat al seient estava pensant que ja s'havien acabat els dies de viatjar acompanyat, de compartir el camí, quan de cop una veu em diu "tu ets de Sabadell, oi?" Collons, el Xavi!! Havíem coincidit mil cops jugant a futbol al Club Natació Sabadell, havíem jugat a la mateixa lliga de fulbet i resulta que també és amic del Teti... Juntament amb la Mariona estan fent una bona volta per tota sud-amèrica durant set mesos (si voleu, els podeu seguir aquí). Doncs bé, que el viatge no continua en solitari, ni molt menys, encara falta el Marc.
Anar a Tafí ja és recomanable només pel camí, una carretera que serpenteja per una vall estreta i humida (la vegetació comença a ser abundant, ens acostem al tròpic) i s'enfila seguint un riu fins a sortir a una vall absolutament diferent. De cop s'acaba la boira baixa (que queda atrapada dins el congost), s'acaba la vegetació (qui deia que ens acostàvem al tròpic?) i l'espai s'aixampla a dreta i esquerra. Al mig de la vall seca, amb plantes baixes i alguns cactus aquí i allà, Tafí. La tarda de Tafí va servir per explicar-nos com havíem arribat fins allà tot fent un caminet que s'enfila a un turó des d'on es pot veure bé la vall mentre es pon el sol. Què fem? Dormim aquí o seguim? Va, seguim fins a Amaicha.
Si li dedico una línia a Amaicha ja serà molt, només hi vam parar de nit a dormir per seguir l'endemà. Per tant, seguim!
De bon matí... autobús cap a les ruines de Quilmes. A tots, o gairebé, us sonarà el nom de Quilmes per la marca de cervesa que, a més, haureu vist estampada mil cops en les samarretes del Boca Juniors (entre altres clubs). Doncs bé, Quilmes era un poble indígena que, un cop derrotats pels espanyols, va ser deportat a peu (com a càstig per la seva agressiva oposició a l'arribada estrangera) fins a una regió a prop de Buenos Aires. Un cop d'ull al mapa i queda palesa la tragèdia que va suposar tal represàlia. Fet el petit parèntesi històric, pel camí vam trobar el Marc, que venia viatjant per tota sudamèrica. Doncs va, quatre catalans acabats d'ajuntar caminant per les ruines d'un poble oprimit. Ja sigui per la història o pel lloc (una terra àrida on gairebé només hi trobareu cactus), atureu-vos-hi. Fer un entrepà al capdamunt gaudint del moment i la companyia és el record que me'n vaig endur jo.
Com ja us he dit altres cops, els viatges són més la gent i les experiències que els llocs en sí... i aquí arriba el Walter. Un personatge, el Walter! Resulta que després de visitar les ruines ens vam proposar fer autostop per intentar arribar a Cafayate (total, si t'has d'estar a la carretera esperant que passi un autobús, per què no intentar que et pugi algú, mentrestant?). I aquí apareix el Walter amb la seva Berlingo. Primer intercanvi de paraules "Tenés hierba?". Repeteixo, un personatge, el Walter. I el què són les coses, després d'hora i mitja a la carretera, o més, sense que s'aturi ningú, de cop et trobes amb algú que et puja, et porta fins a la porta de l'hostal i ja t'organitza un bon asado. Tot tancat a Cafayate però l'home va trobar una carníceria oberta i un súper amb vi!
I Cafayate. Possiblement el lloc que més vaig gaudir dels que us parlo avui. Bon vi, bon formatge, bones vistes... El primer dia vam voltar pels cellers i les fàbriques de producció de formatges de cabra. Olé formatges! El segon, visita a la Quebrada de las Conchas o Quebrada de Cafayate. Queda al nord del poble, de camí a Salta i té alguns punts preciosos (les fotos no li fan justícia). Grans concentracions de zinc, sofre, òxid de ferro... o el què és el mateix, blau, groc, vermell... Una terra de tots els colors. I formes! Molts en parlen com un punt secundari de la Quebrada, però a mi l'Amfiteatro em va agradar molt. Encara em sorprèn el pensar com  la natura ha escolpit una forma geològica en forma d'amfiteatre i d'aquella magnitud. I el tercer dia excursió a la Garganta del diablo, la enèssima que podeu trobar a Argentina. Una excursió per un congost estret on, suposadament, l'al·licient és arribar a uns saltants d'aigua. Els saltants en sí... l'aixeta de casa vostra raja més, ja us ho dic ara. Però això no fa que l'excursió no valgui la pena, altra cop el camí val molt més que el què hi ha al final. El congost és estret i revirat, un lloc recòndit, rocós, desèrtic, adornat amb cactus i poques plantes més.
Cafayate també són els dies del Maxi, amb l'estadi de Vélez ocupant-li tota l'esquena, de l'Alex (mai he conegut ningú tan feliç i que rigués tan a cada moment) i la Daniela. Cada dia xerrant fins a les tres o quarts de quatre de la matinada amb la Daniela! Em dec estar tornant argentí, tan xerrar...
I més temps que m'hi hauria quedat, en aquest poble, però el vol a Nova Zelanda marcava el calendari i tocava seguir i fer una visita ràpida a Salta. El poble mereix més temps. En el meu cap només hi queda el record fugaç d'una tarda en una plaça i un parc, el record de veure caure el dia a poc a poc mentre la lluna i els llums del carrer van prenent possessions ràpidament, sense donar temps al sol a marxar.
L'endemà, a primera hora del matí, altre cop motxilla a l'esquena i cap a Tilcara, més enllà de Jujuy. Tilcara, com la resta de pobles al nord de Jujuy que vaig conèixer, és un poble petit i polsegós que subsisteix aparentment d'una manera inexplicable. La terra és erma, seca, àrida i allunyada de tot (em va fer pensar en Santiago del Estero, d'on recordo una nit caminant sota la lluna enfonsant-me a la sorra fins als genolls). És per això que té un caràcter especial, un lloc diferent de la resta d'Argentina, res a veure. Tilcara té una altra Garganta del diablo (aquesta amb un saltant d'aigua digne d'aquest nom), un Pukara, un jardí botànic i un hostal amb reagge tot el dia! I per variar... Un altre asado per sopar!
I d'aquí cap a Iruya. Si hi ha algun lloc remot a Jujuy és Iruya. Hores de camí per arribar-hi un diumenge al migdia i trobar-se el poble preparant-se pels partits del cap de setmana. Equips de grans, de petits, de nois, de noies... Tothom juga en aquest poble. Després d'una milanesa ràpida vam pujar a una muntanya pròxima a veure el poble des de dalt en companyia dels cóndors. Ens hi vam estar una bona estona i primer ens acompanyaven des de lluny, però vam tenir sort i just abans de baixar ens en van passar uns quants ben a prop. El soroll que fan les ales sense ni tansols moure-les és impressionant.
I amb presses, moltes presses, massa presses, tornada el dilluns a Tilcara a dormir per anar l'endemà a Purmamarca. Purmamarca és més llarg de dir que de visitar. En el seu haver, punt de sortida cap a les Salinas Grandes i el Cerro de los Siete Colores. Com que el Xavi i la Mariona tenien altres plans (el Marc l'hem deixat gaudint de Iruya amb calma), vaig anar a veure les Salinas amb la María Terrabusi i el seu marit. Una parella molt maca que vaig conèixer tot fent cua per un taxi al salar. Ell, molt més gran que nosaltres dos, tenia un bon passat per explicar tot dinant. La vida dóna moltes voltes, sabeu? I de tots els pous se'n pot sortir, amb ajuda. Una parella realment molt maca, aquesta. Després de l'excursió em van convidar a dinar (dividir el taxi entre tres enlloc de quatre, perquè no va aparèixer un quart, havia destrossat el meu pressupost) i en acabat vam anar a veure el Cerro, just darrera el poble. Els colors havent dinat, tirant al tard, són més intensos.

I aquí acaba Argentina. I aviat sudamèrica. Com trobaré a faltar l'asado, el malbec, el torrontés, el Fernet amb coca...! Com trobaré a faltar l'Hernán (i tota la família), l'Ani, el Mauro, la Iara, el Fran...! Com trobaré a faltar la pols del nord i les muntanyes del sud! Com trobaré a faltar el mate! Com trobaré a faltar menjar, beure i riure amb aquesta colla!
I dic amb aquesta colla perquè de menjar bé, beure i riure a casa nostra no en falta. Argentins i mediterranis... portem les nits a la fresca molt endins. Tant que, arran del nostre mar petitet, he compartit festa i m'he fet farts de riure amb uns croats, als que no entenia de res, que feien dos per dos metres i anaven beguts fins a les orelles. Tant que he començat un sopar amb dues quebequeses i he acabat amb elles i una parella italiana, una noia francesa, un noi de Cádiz, un altre de Málaga, una argetina i no sé quants més. És ben cert, vivim en el millor dels mons. No obstant, com trobaré a faltar Argentina!

Salut i a cuidar-se!

dijous, 7 de juny de 2012

Ítaca

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Mireu, he intentat escriure una introducció a aquesta pausa que faig ara en el relat del viatge mil cops, però no trobo les paraules adients per expressar com sento que aquest poema s'ajusta a aquest tomb que estic fent per la terra. D'altra banda, no ho poso per explicar què em mou sinó per compartir una reflexió que està bé fer de tant en tant.

Em fa por que el misticisme del poema em faci semblar un il·luminat. Crec que darrera les paraules hi ha un fons molt cert i vàlid, aplicable tan als que cerquen del significat de la vida com als que s'esforcen per un objectiu més pragmàtic.

Deuen ser milers les vegades que aquest poema s'ha citat. És bonic, parla de viatges, de la mística de la vida, de la cerca contínua, de l'anhel de la felicitat, dels camins fets i per fer... Segur que de tan citat s'ha convertit en una icona, una imatge ràpida d'un sentiment o pensament que més o menys intuïm però al que poca atenció li prestem. Segur que de tan repetit el seu significat s'ha diluït i poc ens n'arriba. Tan de bo us enganxi l'ànim i el temps per captar-lo (de ben segur les vostres vides estan tan atrafegades com sempre).

Com diu el poema "Ítaca t'ha donat el bell viatge"; sigui quina sigui la Ítaca que ens mogui, mística o terrenal, cal assaborir el viatge (el que sigui), que és el que finalment ens ha d'omplir.


Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!

entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis

i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:

tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Kostantin Kavafis
(Traducció de Carles Riba)

Salut i a cuidar-se!

dimecres, 6 de juny de 2012

Córdoba - (Jesús María, La Cumbre, La Cumbrecita, Villa General Belgrano, Carlos Paz i Alta Gracia!)

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Quants llocs vistos en el primer cap de setmana en la que va ser la tercera d'abril! Poc abans de Sant Jordi.

El disset de d'abril pujava a un autobús a Ancud cap Santiago de Chile, Mendoza, Córdoba i Jesús María. Quaranta hores d'autobús gairebé ininterrompudes per retrobar-me amb l'Hernán a casa seva i passar una setmana per la província de Córdoba.

Així és com un bon matí de divendres arribava a Jesús María, conegut per acollir el festival nacional de doma, un orgull per la seva gent, i l'única escola de gendarmeria del país, un orgull per... Bé, seguim. Abans de res, però, un bon esmorzar amb l'Hernán. I ara sí, una volta ràpida per la ciutat per veure'n el recinte del festival, la plaça, el carrer principal, la missió jesuïta... i tornada a casa per conèixer a la família i preparar-se pel cap de setmana. Objectiu: veure la regió en dos dies -o el què seria equivalent, veure cinc cops Catalunya en dos dies-.

I quin fart de voltar... Ep, espereu! Primer un asado per sopar, el millor que vaig fer en tot el viatge. Ara sí, quin fart de voltar per la regió! De Jesús María a La Cumbre per una carretera que creua les Sierras Chicas (fantàstiques), amb parada al capdamunt per visitar una reserva de recuperació de monos oduladors, propis de les regions del nord est, on predomina el clima tropical i la selva. De La Cumbre, després de veure perdre al Barça davant el Madrid (adéu lliga) a... no ho sabem encara (merda de mapa!) i d'allà, com vam poder, a Villa General Belgrano, poble amb orígens germànics que conserva un cert aire alpí per la vegetació, l'arquitectura i la decoració. Òbviament no hi falta la festa de la cervesa un cop l'any i la presència intemporal de cerveses artesanals. Com tampoc hi falten les flors a les finestres, ni els rètols en taulons de fusta i lletra "Dampfplatz" o similar, ni res del que us vingui a la memòria tot pensant en una postal alpina... Incís abans de continuar el periple per la província: sapigueu que si us planteu al poble i us trobeu el càmping tancat no heu de patir, malgrat que els seients dels cotxes no són completament abatibles, el pendent dels carrers del poble són els adequats per contrarrestar la inclinació dels respatllers, de manera que si aparqueu cara amunt dormireu ben plans. Doncs apa, contiuem diumenge per Alta Gracia, on va viure el Che, i Carlos Paz fins a La Cumbrecita, un poble també amb aire alpí molt més petit que Belgrano, situat al vell mig de les muntanyes i on, per cert, no entren els cotxes.

I ara sí, a jaure o jeure o com més us plagui escriure-ho, que fins i tot el verb és tan mandrós que accepta qualsevol forma per no haver-se d'escarrassar. La qüestió és descansar i no fer res de bo. Llevar-se tranquil·lament quan el cos ho demani, anar a comprar quelcom per esmorzar i buscar amb calma un dia per voltar Córdoba capital. La ciutat té el seu encant, com sempre una plaça i una catedral molt maques, però també l'església dels caputxins i un canal flanquejat per arbres gegants que em va fer pensar en Toulousse.

I poc més a dir-vos. Menjar bé, fer conya amb l'Hernán, fer mates (molts mates) amb ell, la mare i la germana, veure Fernet amb coca-cola i escoltar música.

Salut i a cuidar-se!