I vet aquí el nord d'Argentina. A l'esquena, més de cinc mil quilòmetres recorreguts, al davant, molts encara per recórrer. Ja són els últims dies per les terres del Che, Maradona i Messi, per les terres de l'asado, la cervesa artesanal, el Fernet amb coca i el mate. Finals d'abril i menys de dues setmanes per visitar aquestes terres on les cultures pre-colombines i pre-incàiques es mantenen vives en la seva gent.
Malauradament toca córrer, a mitjan de maig surt el vol cap a Nova Zelanda i abans vull veure el desert d'Atacama. Amb molta recança queda enrera l'Hernán i la seva família, però el viatge empeny i, com que tempus fugit, veig d'una revolada Tucumán, Tafí del Valle - Quilmes, Cafayate, Salta, Tilcara, Iruya i Purmamarca - Salinas Grandes. I això sí, com que els viatges són sobretot la gent, aquests són els dies de compartir vivències amb el Marc, la Mariona i el Xavi.
Tot sortint de (San Miguel de) Tucumán, ciutat que té a oferir el parc 9 de Julio, una plaça de la independència molt animada, carrers peatonals amb molts bars agradables i les millors crestes del país (a més de les catedrals, esglésies i museus per visitar -aquí es va signar la independència argentina i d'aquí era Juan Bautista Alberdi, "pare" de la constitució Argentina-), vaig pujar a un autobús camí de Tafí del Valle. Ben escarxofat al seient estava pensant que ja s'havien acabat els dies de viatjar acompanyat, de compartir el camí, quan de cop una veu em diu "tu ets de Sabadell, oi?" Collons, el Xavi!! Havíem coincidit mil cops jugant a futbol al Club Natació Sabadell, havíem jugat a la mateixa lliga de fulbet i resulta que també és amic del Teti... Juntament amb la Mariona estan fent una bona volta per tota sud-amèrica durant set mesos (si voleu, els podeu seguir aquí). Doncs bé, que el viatge no continua en solitari, ni molt menys, encara falta el Marc.
Anar a Tafí ja és recomanable només pel camí, una carretera que serpenteja per una vall estreta i humida (la vegetació comença a ser abundant, ens acostem al tròpic) i s'enfila seguint un riu fins a sortir a una vall absolutament diferent. De cop s'acaba la boira baixa (que queda atrapada dins el congost), s'acaba la vegetació (qui deia que ens acostàvem al tròpic?) i l'espai s'aixampla a dreta i esquerra. Al mig de la vall seca, amb plantes baixes i alguns cactus aquí i allà, Tafí. La tarda de Tafí va servir per explicar-nos com havíem arribat fins allà tot fent un caminet que s'enfila a un turó des d'on es pot veure bé la vall mentre es pon el sol. Què fem? Dormim aquí o seguim? Va, seguim fins a Amaicha.
Si li dedico una línia a Amaicha ja serà molt, només hi vam parar de nit a dormir per seguir l'endemà. Per tant, seguim!
De bon matí... autobús cap a les ruines de Quilmes. A tots, o gairebé, us sonarà el nom de Quilmes per la marca de cervesa que, a més, haureu vist estampada mil cops en les samarretes del Boca Juniors (entre altres clubs). Doncs bé, Quilmes era un poble indígena que, un cop derrotats pels espanyols, va ser deportat a peu (com a càstig per la seva agressiva oposició a l'arribada estrangera) fins a una regió a prop de Buenos Aires. Un cop d'ull al mapa i queda palesa la tragèdia que va suposar tal represàlia. Fet el petit parèntesi històric, pel camí vam trobar el Marc, que venia viatjant per tota sudamèrica. Doncs va, quatre catalans acabats d'ajuntar caminant per les ruines d'un poble oprimit. Ja sigui per la història o pel lloc (una terra àrida on gairebé només hi trobareu cactus), atureu-vos-hi. Fer un entrepà al capdamunt gaudint del moment i la companyia és el record que me'n vaig endur jo.
Com ja us he dit altres cops, els viatges són més la gent i les experiències que els llocs en sí... i aquí arriba el Walter. Un personatge, el Walter! Resulta que després de visitar les ruines ens vam proposar fer autostop per intentar arribar a Cafayate (total, si t'has d'estar a la carretera esperant que passi un autobús, per què no intentar que et pugi algú, mentrestant?). I aquí apareix el Walter amb la seva Berlingo. Primer intercanvi de paraules "Tenés hierba?". Repeteixo, un personatge, el Walter. I el què són les coses, després d'hora i mitja a la carretera, o més, sense que s'aturi ningú, de cop et trobes amb algú que et puja, et porta fins a la porta de l'hostal i ja t'organitza un bon asado. Tot tancat a Cafayate però l'home va trobar una carníceria oberta i un súper amb vi!
I Cafayate. Possiblement el lloc que més vaig gaudir dels que us parlo avui. Bon vi, bon formatge, bones vistes... El primer dia vam voltar pels cellers i les fàbriques de producció de formatges de cabra. Olé formatges! El segon, visita a la Quebrada de las Conchas o Quebrada de Cafayate. Queda al nord del poble, de camí a Salta i té alguns punts preciosos (les fotos no li fan justícia). Grans concentracions de zinc, sofre, òxid de ferro... o el què és el mateix, blau, groc, vermell... Una terra de tots els colors. I formes! Molts en parlen com un punt secundari de la Quebrada, però a mi l'Amfiteatro em va agradar molt. Encara em sorprèn el pensar com la natura ha escolpit una forma geològica en forma d'amfiteatre i d'aquella magnitud. I el tercer dia excursió a la Garganta del diablo, la enèssima que podeu trobar a Argentina. Una excursió per un congost estret on, suposadament, l'al·licient és arribar a uns saltants d'aigua. Els saltants en sí... l'aixeta de casa vostra raja més, ja us ho dic ara. Però això no fa que l'excursió no valgui la pena, altra cop el camí val molt més que el què hi ha al final. El congost és estret i revirat, un lloc recòndit, rocós, desèrtic, adornat amb cactus i poques plantes més.
Cafayate també són els dies del Maxi, amb l'estadi de Vélez ocupant-li tota l'esquena, de l'Alex (mai he conegut ningú tan feliç i que rigués tan a cada moment) i la Daniela. Cada dia xerrant fins a les tres o quarts de quatre de la matinada amb la Daniela! Em dec estar tornant argentí, tan xerrar...
I més temps que m'hi hauria quedat, en aquest poble, però el vol a Nova Zelanda marcava el calendari i tocava seguir i fer una visita ràpida a Salta. El poble mereix més temps. En el meu cap només hi queda el record fugaç d'una tarda en una plaça i un parc, el record de veure caure el dia a poc a poc mentre la lluna i els llums del carrer van prenent possessions ràpidament, sense donar temps al sol a marxar.
L'endemà, a primera hora del matí, altre cop motxilla a l'esquena i cap a Tilcara, més enllà de Jujuy. Tilcara, com la resta de pobles al nord de Jujuy que vaig conèixer, és un poble petit i polsegós que subsisteix aparentment d'una manera inexplicable. La terra és erma, seca, àrida i allunyada de tot (em va fer pensar en Santiago del Estero, d'on recordo una nit caminant sota la lluna enfonsant-me a la sorra fins als genolls). És per això que té un caràcter especial, un lloc diferent de la resta d'Argentina, res a veure. Tilcara té una altra Garganta del diablo (aquesta amb un saltant d'aigua digne d'aquest nom), un Pukara, un jardí botànic i un hostal amb reagge tot el dia! I per variar... Un altre asado per sopar!
I d'aquí cap a Iruya. Si hi ha algun lloc remot a Jujuy és Iruya. Hores de camí per arribar-hi un diumenge al migdia i trobar-se el poble preparant-se pels partits del cap de setmana. Equips de grans, de petits, de nois, de noies... Tothom juga en aquest poble. Després d'una milanesa ràpida vam pujar a una muntanya pròxima a veure el poble des de dalt en companyia dels cóndors. Ens hi vam estar una bona estona i primer ens acompanyaven des de lluny, però vam tenir sort i just abans de baixar ens en van passar uns quants ben a prop. El soroll que fan les ales sense ni tansols moure-les és impressionant.
I amb presses, moltes presses, massa presses, tornada el dilluns a Tilcara a dormir per anar l'endemà a Purmamarca. Purmamarca és més llarg de dir que de visitar. En el seu haver, punt de sortida cap a les Salinas Grandes i el Cerro de los Siete Colores. Com que el Xavi i la Mariona tenien altres plans (el Marc l'hem deixat gaudint de Iruya amb calma), vaig anar a veure les Salinas amb la María Terrabusi i el seu marit. Una parella molt maca que vaig conèixer tot fent cua per un taxi al salar. Ell, molt més gran que nosaltres dos, tenia un bon passat per explicar tot dinant. La vida dóna moltes voltes, sabeu? I de tots els pous se'n pot sortir, amb ajuda. Una parella realment molt maca, aquesta. Després de l'excursió em van convidar a dinar (dividir el taxi entre tres enlloc de quatre, perquè no va aparèixer un quart, havia destrossat el meu pressupost) i en acabat vam anar a veure el Cerro, just darrera el poble. Els colors havent dinat, tirant al tard, són més intensos.
I aquí acaba Argentina. I aviat sudamèrica. Com trobaré a faltar l'asado, el malbec, el torrontés, el Fernet amb coca...! Com trobaré a faltar l'Hernán (i tota la família), l'Ani, el Mauro, la Iara, el Fran...! Com trobaré a faltar la pols del nord i les muntanyes del sud! Com trobaré a faltar el mate! Com trobaré a faltar menjar, beure i riure amb aquesta colla!
I dic amb aquesta colla perquè de menjar bé, beure i riure a casa nostra no en falta. Argentins i mediterranis... portem les nits a la fresca molt endins. Tant que, arran del nostre mar petitet, he compartit festa i m'he fet farts de riure amb uns croats, als que no entenia de res, que feien dos per dos metres i anaven beguts fins a les orelles. Tant que he començat un sopar amb dues quebequeses i he acabat amb elles i una parella italiana, una noia francesa, un noi de Cádiz, un altre de Málaga, una argetina i no sé quants més. És ben cert, vivim en el millor dels mons. No obstant, com trobaré a faltar Argentina!
Salut i a cuidar-se!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada