Ruta 40

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Gent, la Ruta 40 és en sí un motiu suficient perquè us escrigui ni que sigui breument, no ho puc passar per alt. Moure's per la ruta 40 ja és en sí una experiència per la immensitat, pel no res, pel cel, pels colors, pel silenci...

La ruta 40 transcorre, en el seu extrem sud, pel mig de la pampa, una carretera sense asfaltar difusa en mig de la plana. Només l'absència d'herbes fa intuir que allò és una carretera. Els guanacos corren tranquil·lament només molestos per algun camió o autobús. I l'espai... és enorme. El cel és pràcticament infinit. Només algun turó o alguna petita depressió fan que la plana no ho sigui literalment, però com si ho fos. La paraula és immensitat.

Les fotos que podeu veure les vaig fer durant una parada feta expressament per gaudir de la posta de sol. Molt trempats els conductors, que em van veure amb la càmera i no van dubtar a frenar perquè tots gaudíssim del lloc i el moment. Us prometo que els colors eren aquests si no més espectaculars. L'instant no us el puc transmetre...

De fet aquest escrit s'hauria d'haver titulat "Ruta 40 i carretera Austral" o alguna cosa similar. La idea inicial era anar cap al nord per la ruta 40 fins a Los Antiguos, allí passar a Xile i seguir per la carretera Austral fins a l'illa de Chiloé (i d'allí a Bariloche, Bolsón, etc.), però, coses de la vida, quan ja tenia els següents quinze dies planificats vaig arribar a Los Antiguos el 30 de març a les sis del matí. La frontera a quatre quilòmetres, negra nit (impossible moure's, ni nord, ni sud, ni res a més de cinc metres), i res a fer fins a dos de nou del matí, hora en què sortia el primer autobús en direcció a la frontera. Una terminal buida, en silenci, amb prou feines quatre bancs. I de cop veig que surt un autobús seguint ruta 40 cap al nord! En cinc minuts... a cagar tots els plans! Pujo cap al nord per Argentina, me'n vaig a Esquel i Bariloche. Chiloé... ja veurem. La planificació, tal i com es fa, es desfà. S'improvisa. Que fantàstic és llevar-se i no saber què passarà. Que fantàstic arribar al final del dia i recordar tot el què ha succeït per atzar. És com tornar a l'escola, llevar-se i el món dirà.

Salut i a cuidar-se!

El Chaltén - Cerro Torres

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Avui, que és un dia fred i plujós de tardor, aprofito per quedar-me al costat de la llar de foc i explicar-vos, amb una tassa de cafè a un costat, el foc a l'altre i les gotes que repiquen a la taulada, l'última de les etapes viscudes al sud de la patagònia: El Chaltén.

En aquest mínuscul poblet allunyat de tot la gent hi ve a caminar fins al peu de dues muntanyes mítiques en el món de l'escalada, el Fitz Roy i el Cerro Torres. Qui no hi vingui a escalar (la majoria) podria pensar que si no és per les muntanyes és un lloc com qualsevol altre, però no, els colors de la vegetació al final de l'estiu són els més espectaculars que he vist mai. I no exagero, l'única cosa que m'ha impactat de manera similar és la Toscana a la tardor. Però així com la Toscana és una barreja contínua de tons suaus que passen constantment del verd al groc i al vermell formant un tapís de colors pastels, les excursions al peu d'aquestes muntanyes transcorren voltades d'arbres i arbustos de colors vermells, taronges, grocs i verds estridents.

He de dir que el Fitz Roy, el cim més emblemàtic del món pels escaladors, me'l vaig perdre, voluntàriament, però no em sap gens de greu. El primer dia, tal i com vaig arribar, em vaig trobar una colla que anava cap al Cerro Torres i m'hi vaig afegir. La sortida és molt agraïda, des del primer moment es veu la muntanya al fons i hom simplement s'hi aproxima disfrutant dels colors que l'envolten. De debò us dic que és un espectacle cromàtic (les fotografies no li fan justícia). El segon dia malauradament vaig petir una migranya i em vaig perdre la sortida amb l'Hernán, el Mauro, l'Any (tots de la colla de l'hostal Lago Argentino) i el Miguel al Fitz Roy, o sigui que no us en puc passar fotografies però, per les que vaig veure després, compteu que l'excursió també ha de ser molt bonica. A la tarda, quan ja em trobava millor, vaig fer una volta pels rodals del poble fins a un saltant d'aigua i, pel camí, vaig trobar-me uns pica-soques. La gent passava parlant amb veu molt alta i es van perdre el detall, però com que jo anava sol escoltant la muntanya, els vaig sentir i m'hi vaig apropar. Uns ocells negres de cap i cresta vermella que picotejaven els troncs d'uns arbres en busca de menjar. A la patagònia els animals no tenen por de la gent i hom s'hi pot atansar tant com vulgui. Altre cop vaig disfrutar més el camí que altra cosa. El tercer dia, entre anar a Fitz Roy sol o repetir el Cerro Torres amb l'Hernán, la Sandra i la Tamara (els que apareixen a les fotos) vaig preferir caminar en companyia. Una gent molt maca. El dia, aquest cop fred, enboirat i plujós com el d'avui, va convertir l'excursió en una de ben diferent. La muntanya no es veia i la boira, com sempre fa, li donava a tot plegat un aire misteriós.

En definitiva, que si mai teniu l'ocasió de venir fins aquí crec que fareu bé, si podeu escollir, de venir-hi a finals de març. Les muntanyes al final del camí només seran, aleshores, la cirereta del pastís que contemplareu assaborint un entrepà i una peça de fruita. Aquí, com a tota muntanya però amb més notorietat, el camí és l'important.

Ah!! I el què són les coses: al arribar aquí on sóc ara, a Ancud -Xile- (amb les indicacions de la Sandra i la Tamara), vaig començar a mirar com m'ho faria per tornar a Argentina però cap combinació m'anava bé, fes com ho fes em quedava tirat una nit a Puerto Montt, d'on no en sé res. Just mentre estava pensant això a l'estació d'autobusos, pensant què podria fer, on podria dormir, etc., va aparèixer una noia de la colla amb la que vaig fer la primera excursió a Chaltén, a 1200km!! Resulta que fa couchsurfing i el noi que l'havia acollit a Puerto Montt es va oferir per deixar-me un llit per passar la nit quan vulgui. Quines coses tenen els viatges, no?

Salut i a cuidar-se!

El Calafate - Lago Argentino

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Ostres, no podia, no podia escriure sobre El Chaltén sense escriure abans ni que fossin quatre ratlles explicant els tres dies i mig passats a El Calafate després de deu dies intensos des de Buenos Aires a Torres del Paine. Ja sé que surto de l'ideari que m'havia fet sobre aquest blog, on pretenia explicar-vos coses que us poguessin ser més interessants que les meves anècdotes i desventures, però m'ho vaig passar tan bé que forma tan part del viatge com qualsevol altra cosa que us pugui explicar. I és que els viatges en solitari són això, més les coses que et passen que allò que visites. I sobretot el què marca és la gent, i aquests tres dies vaig conèixer força gent molt trempada. Suposo que el què també ho fa remarcable és que tot té un entorn, un lloc on es desenvolupa la història, i aquest lloc va ser l'hostal on vaig arribar en aquesta segona parada a El Calafate; l'hostal Lago Argentino.

La primera nit hi vaig conèixer una parella belga molt trempada amb qui vaig sopar i xerrar fins a altes hores de la matinada mentre m'ensenyaven fotos del seu viatge per Mongòlia. Hi he d'anar. El segon dia vaig conèixer en Pere, un noi de Barcelona amb el que ens vam avenir molt i vam compartir, aquest i altres dies, algun vi, alguna cervesa, algun partit del Barça i alguna passejada. A vegades en els viatges es fan companys de circumstàncies però aquest no va ser el cas, ans al contrari, vaig trobar algú amb qui, sense haver-nos vist mai, podíem passar una tarda sencera fent un cafè i parlant de tot. Ja quedarem per Barna! El mateix dia que en Pere vaig conèixer en Mauro i l'Ani, les autèntiques ànimes del grupet durant els dies següents. Una parella de Buenos Aires que, oferint un mate aquí i un mate allà, van fer de tots plegats una colla. I encara em deixo l'Hernán, la Sandra i la Tamara. El primer un noi de Córdoba al que aniré a veure tan aviat com pugui i les altres dues unes aragoneses boges per la festa! Malauradament a n'en Pere se li acabaven les vacances, però els altres sis vam fer un grupet que es va mantenir unit durant encara els dies a El Chaltén. Tot plegat una setmana molt especial. La Tamara i la Sandra que em van portar de festa fins a les quatre de la matinada, l'Hernán que em va regalar un mate perquè me'l prepari "como me cante el culo", el Mauro que ens va fer un espectacle de màgia de prop... I moltes anècdotes, però no us vull avorrir amb les meves històries.

I tot això és rellevant? De fet no sé si ho és, però mostra que els viatges com aquest els conformen la gent que vas trobant. Els belgues em van fer reafirmar que he d'anar a Mongòlia. En Pere que he d'anar al nord d'Argentina, a Salta i Jujuy. Per poder retrobar l'Hernán me n'aniré a Córdoba i la Sandra i la Tamara  han estat el referent més actualitzat sobre què fer i veure al centre de Xile, ara que està com està. Mai m'havia plantejat allunyar-me dels Andes ni anar més al nord de Mendoza i ja em teniu passant per Córdoba camí de Salta i Jujuy...

El millor de viatjar així és poder canviar els plans a cada instant (quan hi arribi, si me'n recordo, ja us explicaré com, després de planificar creuar a Xile i pujar per la carretera austral, vaig fer mitja volta a la frontera).

Salut i a cuidar-se!

Puerto Natales - Torres del Paine

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Avui tinc molt per explicar, o sigui que espero que tingueu més estona que els dies passats. Aquesta ha estat una de les etapes més solitàries i alhora boniques del viatge. Just l'endemà de veure el Perito Moreno vaig anar cap a Xile, vers la següent destinació del viatge: Torres del Paine. Molts ja m'heu sentit dir mil vegades que aquesta era una de les fites en la ruta, si és que hi havia ruta, que se'm va ficar al cap després de veure unes fotografies d'un professional del que ara no recordo el nom. Cinc dies caminant sol per la muntanya, només amb el barret i la motxilla.

El parc queda al sud-oest de El Calafate, ja dins de Xile, però l'accés es fa des de Puerto Natales, poblet que, malgrat ser conegut per ser poc més que l'accés al parc, té el seu encant. No obstant he de dir que no li vaig dedicar molt temps perquè Xile resulta molt car.

Després de cinc hores d'autobús des de El Calafate i una tarda maratoniana informant-me i buscant el material de lloguer necessari per passar cinc dies caminant dins el parc (tenda, sac de dormir, marfegó), el divendres 16 agafava un autobús amb la motxilla ben carregada i disposat a caminar cada dia entre cinc i set hores. Res extraordinari si no fos que, com que anava sol, arrossegava tot el material sense poder-lo repartir. És més, he de dir que ni tansols portant tenda, menjar per cinc dies i cuina la mateixa persona resulta dur, el terreny és molt accessible i agraït, l'únic inconvenient que feia de la meva motxilla un pes similar al que arrossegava Atles era la càmera (ja ho sé, les fotos no ho demostren però porto un material per al·lucinar!!!).
Us explico breument la forma de la ruta perquè per aquí sembla que si no en parles amb propietat no saps res. La zona visitable del parc està formada, simplificant, per dues serres de muntanyes que van de nord a sud i que s'uneixen a l'extrem nord. Això deixa tres valls que també van de nord a sud (o de sud a nord, òbviament): una a l'oest, una al centre i una altra a l'est. La part surt la forma un llac que va d'est a oest i, passant entre el llac i les serres, es pot anar d'una vall a l'altra. És a dir, que el recorregut fa una forma "|_|_|", més coneguda com la "W". Si us trobeu algú que hagi anat al parc, si us plau, no li pregunteu "Has fet la W?", tothom fa la mateixa pregunta. Millor pregunteu-li si s'ho ha passat bé i que què li ha semblat. Sempre que en sento parlar sembla que hi hagi una segona intenció a la pregunta: n'hi ha que fan una volta més llarga unint els extrems de la "W" pel nord i miren per sobre l'espatlla els que no ho fan; els que fan la "W" miren per sobre l'espatlla els que només hi han passat el dia fent només una vall, però ningú parla de com ha disfrutat...

En fi, tota la història d'explicar-vos la forma de l'excursió (a més d'excusa per criticar) és per dir-vos que hi ha tres valls molt diferenciades a disfrutar. La de l'oest és una vall molt exposada als vents que vénen del pacífic i que gairebé tiren per terra al caminant. A més, el vent arriba atrevessant diferents glaceres i és absolutament gèlid. Si mireu les fotos veureu que les primeres, corresponents a aquesta vall, són d'un dia amb el cel tancat i plujós. És a dir, fred, vent i una pluja horitzontal que picava a la cara. Per cert, la part sud d'aquesta vall es va cremar durant el mes de desembre, o sigui que no vaig poder evitar passar els dos primers dies cantant, a duo amb el barret, "We didn't start the fire, it was always burning, since the world's been turning..." (els següents tres dies me'ls vaig passar cantant Redemption Song). L'encant de la vall? La vista sobre la glacera Grey. Aquí hom pot veure el mar de gel des de dalt i, segons com, us diré que impacta més que veure el Perito Moreno, per la proximitat, per la vista aèria, per estar a tres hores d'excursió dins la muntanya...
La vall central (anomenada la del francès), per mi la més agraïda i bonica, transcorre en dos trams ben diferents. Primer hom s'endinsa dins la vall ben ensotada entre les dues serres, de manera que hi ha molta humitat i un bosc molt verd. Després de pujar una bona estona entre rocs, s'agafa alçada i aquí desapareixen gairebé els arbres i només queden arbustos, el vent bufa fort de tant en tant i, si es mira enrera, ja es té suficient alçada per veure, més enllà del bosc, el llac que queda al sud. Pujant fins al fons de la vall s'arriba al Mirador britànic. Aquí, amb els cims nevats sobre el cap, el riu entre arbustos, el bosc més avall i el llac al fons... El millor lloc del parc.
La vall oriental és de llarg la més desagraïda, però té la seva recompensa al final. Després d'un dia llarg de caminar (amb uns quants més ja a l'esquena) pujant sota el sol s'arriba al Campamento de los guardas, just a sota la base de les Torres. La gent acampa aquí per pujar d'hora al matí i veure sortir el sol sobre les Torres, unes agulles de pedra impressionants. Jo vaig acampar i vaig pujar corrent (i destrossat) abans no marxés el sol. Ser allà dalt quan el dia s'acaba, tot sol, amb el fred que arriba... va ser la millor recompensa del dia. Fa basarda pensar que se't pugui fer de nit allà dalt, però... Ufff! Però fins i tot millor, potser, va ser llevar-se a dos de sis per pujar amb el sac. Vaig arribar a dalt encara en plena nit. Ningú puja tan d'hora i això em va permetre posar-me dins al sac, assegut entre dues roques, i contemplar en solitari, per la petita obertura del sac que correspon a la cara, les roques i la nit estrellada que lentament s'anava aclarint. Mitja hora vaig estar allà sol amb la nit i les estrelles, veient començar el dia des d'una petita finestra.

Sol al capdamunt de la muntanya quan cau la nit i quan despunta el dia... Un gran final per l'excursió i un bon principi pel següent destí, El Chaltén.

Salut i a cuidar-se!

El Calafate - Perito Moreno

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Avui continuo rememorant experiències de dies passats. Després de dia i mig a Buenos Aires i un dia de trasllat, el 14 de març em vaig llevar al sud de la Patagònia. No al punt més meridional, Ushuaia, ja que m'hauria costat molts diners, sinó un xic més al nord, a El Calafate, punt de referència durant gairebé quinze dies per veure aquest extrem dels Andes. Primera experiència... Perito Moreno.

Quan vegeu les fotos veureu que tot és gel, només gel. Certament no vaig saber trobar una visió que transmeti l'espectacularitat del lloc, però hi ha alguna forma i algun color que em crida l'atenció. Sobre la glacera he de dir que d'entrada costa sentir-se impressionat; tot està muntat com una atracció (no pot ser d'altra manera amb tant turista) i costa fer-se a la idea que hom és davant d'un fenòmen extraordinari de la natura enlloc d'un espectacle construït expressament per captar l'atenció de la gent. El lloc i el moment no em van impactar fins al cap d'uns quinze o vint minuts de ser allà al davant, quan vaig deixar de mirar la paret de gel que tenia davant per mirar al fons, a l'horitzó, allà on la neu comença a baixar de la muntanya. Allà, al fons, hom veu muntanyes i neu en comptes de la barana on es recolza i la passarel·la que trepitja. Després, resseguint la glacera fins a la paret que es té al davant, hom s'adona de com n'és d'espectacular el fenòmen, del temps que tot aquell gel ha tardat a arribar fins davant els seus ulls. Ser al mig de la glacera ha de fer fredat, un desert de gel esquerdat a tots costats.

Del poble no us en puc explicar gran cosa perquè no té gaire interès, és un lloc ple d'hostals plens a vessar de gent que ve per veure aquesta glacera i visitar la zona més austral del continent. Hi he estat tres cops perquè resulta un punt de referència, però aquest primer cop no el vaig exprimir, només hi vaig estar un dia. El temps just per veure el Perito Moreno i comprar el bitllet a la següent parada, de la que ja us en parlaré: Puerto Natales - Torres del Paine.

Salut i a cuidar-se!