Avui, que és un dia fred i plujós de tardor, aprofito per quedar-me al costat de la llar de foc i explicar-vos, amb una tassa de cafè a un costat, el foc a l'altre i les gotes que repiquen a la taulada, l'última de les etapes viscudes al sud de la patagònia: El Chaltén.En aquest mínuscul poblet allunyat de tot la gent hi ve a caminar fins al peu de dues muntanyes mítiques en el món de l'escalada, el Fitz Roy i el Cerro Torres. Qui no hi vingui a escalar (la majoria) podria pensar que si no és per les muntanyes és un lloc com qualsevol altre, però no, els colors de la vegetació al final de l'estiu són els més espectaculars que he vist mai. I no exagero, l'única cosa que m'ha impactat de manera similar és la Toscana a la tardor. Però així com la Toscana és una barreja contínua de tons suaus que passen constantment del verd al groc i al vermell formant un tapís de colors pastels, les excursions al peu d'aquestes muntanyes transcorren voltades d'arbres i arbustos de colors vermells, taronges, grocs i verds estridents.
He de dir que el Fitz Roy, el cim més emblemàtic del món pels escaladors, me'l vaig perdre, voluntàriament, però no em sap gens de greu. El primer dia, tal i com vaig arribar, em vaig trobar una colla que anava cap al Cerro Torres i m'hi vaig afegir. La sortida és molt agraïda, des del primer moment es veu la muntanya al fons i hom simplement s'hi aproxima disfrutant dels colors que l'envolten. De debò us dic que és un espectacle cromàtic (les fotografies no li fan justícia). El segon dia malauradament vaig petir una migranya i em vaig perdre la sortida amb l'Hernán, el Mauro, l'Any (tots de la colla de l'hostal Lago Argentino) i el Miguel al Fitz Roy, o sigui que no us en puc passar fotografies però, per les que vaig veure després, compteu que l'excursió també ha de ser molt bonica. A la tarda, quan ja em trobava millor, vaig fer una volta pels rodals del poble fins a un saltant d'aigua i, pel camí, vaig trobar-me uns pica-soques. La gent passava parlant amb veu molt alta i es van perdre el detall, però com que jo anava sol escoltant la muntanya, els vaig sentir i m'hi vaig apropar. Uns ocells negres de cap i cresta vermella que picotejaven els troncs d'uns arbres en busca de menjar. A la patagònia els animals no tenen por de la gent i hom s'hi pot atansar tant com vulgui. Altre cop vaig disfrutar més el camí que altra cosa. El tercer dia, entre anar a Fitz Roy sol o repetir el Cerro Torres amb l'Hernán, la Sandra i la Tamara (els que apareixen a les fotos) vaig preferir caminar en companyia. Una gent molt maca. El dia, aquest cop fred, enboirat i plujós com el d'avui, va convertir l'excursió en una de ben diferent. La muntanya no es veia i la boira, com sempre fa, li donava a tot plegat un aire misteriós.
En definitiva, que si mai teniu l'ocasió de venir fins aquí crec que fareu bé, si podeu escollir, de venir-hi a finals de març. Les muntanyes al final del camí només seran, aleshores, la cirereta del pastís que contemplareu assaborint un entrepà i una peça de fruita. Aquí, com a tota muntanya però amb més notorietat, el camí és l'important.
Ah!! I el què són les coses: al arribar aquí on sóc ara, a Ancud -Xile- (amb les indicacions de la Sandra i la Tamara), vaig començar a mirar com m'ho faria per tornar a Argentina però cap combinació m'anava bé, fes com ho fes em quedava tirat una nit a Puerto Montt, d'on no en sé res. Just mentre estava pensant això a l'estació d'autobusos, pensant què podria fer, on podria dormir, etc., va aparèixer una noia de la colla amb la que vaig fer la primera excursió a Chaltén, a 1200km!! Resulta que fa couchsurfing i el noi que l'havia acollit a Puerto Montt es va oferir per deixar-me un llit per passar la nit quan vulgui. Quines coses tenen els viatges, no?
Salut i a cuidar-se!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada