Avui tinc molt per explicar, o sigui que espero que tingueu més estona que els dies passats. Aquesta ha estat una de les etapes més solitàries i alhora boniques del viatge. Just l'endemà de veure el Perito Moreno vaig anar cap a Xile, vers la següent destinació del viatge: Torres del Paine. Molts ja m'heu sentit dir mil vegades que aquesta era una de les fites en la ruta, si és que hi havia ruta, que se'm va ficar al cap després de veure unes fotografies d'un professional del que ara no recordo el nom. Cinc dies caminant sol per la muntanya, només amb el barret i la motxilla.
El parc queda al sud-oest de El Calafate, ja dins de Xile, però l'accés es fa des de Puerto Natales, poblet que, malgrat ser conegut per ser poc més que l'accés al parc, té el seu encant. No obstant he de dir que no li vaig dedicar molt temps perquè Xile resulta molt car.
Després de cinc hores d'autobús des de El Calafate i una tarda maratoniana informant-me i buscant el material de lloguer necessari per passar cinc dies caminant dins el parc (tenda, sac de dormir, marfegó), el divendres 16 agafava un autobús amb la motxilla ben carregada i disposat a caminar cada dia entre cinc i set hores. Res extraordinari si no fos que, com que anava sol, arrossegava tot el material sense poder-lo repartir. És més, he de dir que ni tansols portant tenda, menjar per cinc dies i cuina la mateixa persona resulta dur, el terreny és molt accessible i agraït, l'únic inconvenient que feia de la meva motxilla un pes similar al que arrossegava Atles era la càmera (ja ho sé, les fotos no ho demostren però porto un material per al·lucinar!!!).
Us explico breument la forma de la ruta perquè per aquí sembla que si no en parles amb propietat no saps res. La zona visitable del parc està formada, simplificant, per dues serres de muntanyes que van de nord a sud i que s'uneixen a l'extrem nord. Això deixa tres valls que també van de nord a sud (o de sud a nord, òbviament): una a l'oest, una al centre i una altra a l'est. La part surt la forma un llac que va d'est a oest i, passant entre el llac i les serres, es pot anar d'una vall a l'altra. És a dir, que el recorregut fa una forma "|_|_|", més coneguda com la "W". Si us trobeu algú que hagi anat al parc, si us plau, no li pregunteu "Has fet la W?", tothom fa la mateixa pregunta. Millor pregunteu-li si s'ho ha passat bé i que què li ha semblat. Sempre que en sento parlar sembla que hi hagi una segona intenció a la pregunta: n'hi ha que fan una volta més llarga unint els extrems de la "W" pel nord i miren per sobre l'espatlla els que no ho fan; els que fan la "W" miren per sobre l'espatlla els que només hi han passat el dia fent només una vall, però ningú parla de com ha disfrutat...
En fi, tota la història d'explicar-vos la forma de l'excursió (a més d'excusa per criticar) és per dir-vos que hi ha tres valls molt diferenciades a disfrutar. La de l'oest és una vall molt exposada als vents que vénen del pacífic i que gairebé tiren per terra al caminant. A més, el vent arriba atrevessant diferents glaceres i és absolutament gèlid. Si mireu les fotos veureu que les primeres, corresponents a aquesta vall, són d'un dia amb el cel tancat i plujós. És a dir, fred, vent i una pluja horitzontal que picava a la cara. Per cert, la part sud d'aquesta vall es va cremar durant el mes de desembre, o sigui que no vaig poder evitar passar els dos primers dies cantant, a duo amb el barret, "We didn't start the fire, it was always burning, since the world's been turning..." (els següents tres dies me'ls vaig passar cantant Redemption Song). L'encant de la vall? La vista sobre la glacera Grey. Aquí hom pot veure el mar de gel des de dalt i, segons com, us diré que impacta més que veure el Perito Moreno, per la proximitat, per la vista aèria, per estar a tres hores d'excursió dins la muntanya...
La vall central (anomenada la del francès), per mi la més agraïda i bonica, transcorre en dos trams ben diferents. Primer hom s'endinsa dins la vall ben ensotada entre les dues serres, de manera que hi ha molta humitat i un bosc molt verd. Després de pujar una bona estona entre rocs, s'agafa alçada i aquí desapareixen gairebé els arbres i només queden arbustos, el vent bufa fort de tant en tant i, si es mira enrera, ja es té suficient alçada per veure, més enllà del bosc, el llac que queda al sud. Pujant fins al fons de la vall s'arriba al Mirador britànic. Aquí, amb els cims nevats sobre el cap, el riu entre arbustos, el bosc més avall i el llac al fons... El millor lloc del parc.
La vall oriental és de llarg la més desagraïda, però té la seva recompensa al final. Després d'un dia llarg de caminar (amb uns quants més ja a l'esquena) pujant sota el sol s'arriba al Campamento de los guardas, just a sota la base de les Torres. La gent acampa aquí per pujar d'hora al matí i veure sortir el sol sobre les Torres, unes agulles de pedra impressionants. Jo vaig acampar i vaig pujar corrent (i destrossat) abans no marxés el sol. Ser allà dalt quan el dia s'acaba, tot sol, amb el fred que arriba... va ser la millor recompensa del dia. Fa basarda pensar que se't pugui fer de nit allà dalt, però... Ufff! Però fins i tot millor, potser, va ser llevar-se a dos de sis per pujar amb el sac. Vaig arribar a dalt encara en plena nit. Ningú puja tan d'hora i això em va permetre posar-me dins al sac, assegut entre dues roques, i contemplar en solitari, per la petita obertura del sac que correspon a la cara, les roques i la nit estrellada que lentament s'anava aclarint. Mitja hora vaig estar allà sol amb la nit i les estrelles, veient començar el dia des d'una petita finestra.
Sol al capdamunt de la muntanya quan cau la nit i quan despunta el dia... Un gran final per l'excursió i un bon principi pel següent destí, El Chaltén.
Salut i a cuidar-se!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada