El Calafate - Lago Argentino

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Ostres, no podia, no podia escriure sobre El Chaltén sense escriure abans ni que fossin quatre ratlles explicant els tres dies i mig passats a El Calafate després de deu dies intensos des de Buenos Aires a Torres del Paine. Ja sé que surto de l'ideari que m'havia fet sobre aquest blog, on pretenia explicar-vos coses que us poguessin ser més interessants que les meves anècdotes i desventures, però m'ho vaig passar tan bé que forma tan part del viatge com qualsevol altra cosa que us pugui explicar. I és que els viatges en solitari són això, més les coses que et passen que allò que visites. I sobretot el què marca és la gent, i aquests tres dies vaig conèixer força gent molt trempada. Suposo que el què també ho fa remarcable és que tot té un entorn, un lloc on es desenvolupa la història, i aquest lloc va ser l'hostal on vaig arribar en aquesta segona parada a El Calafate; l'hostal Lago Argentino.

La primera nit hi vaig conèixer una parella belga molt trempada amb qui vaig sopar i xerrar fins a altes hores de la matinada mentre m'ensenyaven fotos del seu viatge per Mongòlia. Hi he d'anar. El segon dia vaig conèixer en Pere, un noi de Barcelona amb el que ens vam avenir molt i vam compartir, aquest i altres dies, algun vi, alguna cervesa, algun partit del Barça i alguna passejada. A vegades en els viatges es fan companys de circumstàncies però aquest no va ser el cas, ans al contrari, vaig trobar algú amb qui, sense haver-nos vist mai, podíem passar una tarda sencera fent un cafè i parlant de tot. Ja quedarem per Barna! El mateix dia que en Pere vaig conèixer en Mauro i l'Ani, les autèntiques ànimes del grupet durant els dies següents. Una parella de Buenos Aires que, oferint un mate aquí i un mate allà, van fer de tots plegats una colla. I encara em deixo l'Hernán, la Sandra i la Tamara. El primer un noi de Córdoba al que aniré a veure tan aviat com pugui i les altres dues unes aragoneses boges per la festa! Malauradament a n'en Pere se li acabaven les vacances, però els altres sis vam fer un grupet que es va mantenir unit durant encara els dies a El Chaltén. Tot plegat una setmana molt especial. La Tamara i la Sandra que em van portar de festa fins a les quatre de la matinada, l'Hernán que em va regalar un mate perquè me'l prepari "como me cante el culo", el Mauro que ens va fer un espectacle de màgia de prop... I moltes anècdotes, però no us vull avorrir amb les meves històries.

I tot això és rellevant? De fet no sé si ho és, però mostra que els viatges com aquest els conformen la gent que vas trobant. Els belgues em van fer reafirmar que he d'anar a Mongòlia. En Pere que he d'anar al nord d'Argentina, a Salta i Jujuy. Per poder retrobar l'Hernán me n'aniré a Córdoba i la Sandra i la Tamara  han estat el referent més actualitzat sobre què fer i veure al centre de Xile, ara que està com està. Mai m'havia plantejat allunyar-me dels Andes ni anar més al nord de Mendoza i ja em teniu passant per Córdoba camí de Salta i Jujuy...

El millor de viatjar així és poder canviar els plans a cada instant (quan hi arribi, si me'n recordo, ja us explicaré com, després de planificar creuar a Xile i pujar per la carretera austral, vaig fer mitja volta a la frontera).

Salut i a cuidar-se!