Pàgines

Una casa dins un garatge. Sóc dins la casa i a fora, al garatge, penombra i uns capgrossos enormes que em miren fixament. Pertot, andròmines aquí i allà que omplen tot l’espai deixant un caminet estret que arriba fins a la porta. I allà dalt un únic punt de llum, una lluna quadrada que m’il·lumina directament. No té molta força però la suficient per veure-m’hi dins l’estança. Poc veig del què m’envolta a fora, el què sembla una mànega allà, una bicicleta més avall, un munt de fustes... Els capgrossos, aquests sí que els veig.

No puc fer altra cosa que mirar la lluna, m’hipnotitza. Si la miro directament m’encega i ja no veig altra cosa. Sóc feliç dins aquesta casa i la lluna il·lumina el meu món. No sortiria mai d’aquí i no desitjo res d’allà fora.

Però ara la lluna ja no hi és. L’enyoro, la trobo a faltar. Amb la seva simple presència m’ensenyava el món, un món que no coneixia. Les culleres tenien reflexos, les tasses eren blanques, els coixins... qui sap on són ara els coixins? M’havia passat hores al llit mirant-la per la finestra. I parlàvem, parlàvem de mil coses. I rèiem. No recordo cap conversa però a qualsevol cosa que ella digués jo la capgirava i en treia una broma verda! Caram si rèiem!!! Tenia el somriure més preciós que hagi vist mai. I quina mirada!

Era feliç en el meu món i estimava la meva lluna. Ara, ni la tinc a ella ni sé on són les culleres, les tasses o els coixins. És el moment de moure fitxa i sortir a buscar-la...

dilluns, 16 d’abril del 2012

Ruta 40

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Gent, la Ruta 40 és en sí un motiu suficient perquè us escrigui ni que sigui breument, no ho puc passar per alt. Moure's per la ruta 40 ja és en sí una experiència per la immensitat, pel no res, pel cel, pels colors, pel silenci...

La ruta 40 transcorre, en el seu extrem sud, pel mig de la pampa, una carretera sense asfaltar difusa en mig de la plana. Només l'absència d'herbes fa intuir que allò és una carretera. Els guanacos corren tranquil·lament només molestos per algun camió o autobús. I l'espai... és enorme. El cel és pràcticament infinit. Només algun turó o alguna petita depressió fan que la plana no ho sigui literalment, però com si ho fos. La paraula és immensitat.

Les fotos que podeu veure les vaig fer durant una parada feta expressament per gaudir de la posta de sol. Molt trempats els conductors, que em van veure amb la càmera i no van dubtar a frenar perquè tots gaudíssim del lloc i el moment. Us prometo que els colors eren aquests si no més espectaculars. L'instant no us el puc transmetre...

De fet aquest escrit s'hauria d'haver titulat "Ruta 40 i carretera Austral" o alguna cosa similar. La idea inicial era anar cap al nord per la ruta 40 fins a Los Antiguos, allí passar a Xile i seguir per la carretera Austral fins a l'illa de Chiloé (i d'allí a Bariloche, Bolsón, etc.), però, coses de la vida, quan ja tenia els següents quinze dies planificats vaig arribar a Los Antiguos el 30 de març a les sis del matí. La frontera a quatre quilòmetres, negra nit (impossible moure's, ni nord, ni sud, ni res a més de cinc metres), i res a fer fins a dos de nou del matí, hora en què sortia el primer autobús en direcció a la frontera. Una terminal buida, en silenci, amb prou feines quatre bancs. I de cop veig que surt un autobús seguint ruta 40 cap al nord! En cinc minuts... a cagar tots els plans! Pujo cap al nord per Argentina, me'n vaig a Esquel i Bariloche. Chiloé... ja veurem. La planificació, tal i com es fa, es desfà. S'improvisa. Que fantàstic és llevar-se i no saber què passarà. Que fantàstic arribar al final del dia i recordar tot el què ha succeït per atzar. És com tornar a l'escola, llevar-se i el món dirà.

Salut i a cuidar-se!
Publicat per a

1 comentari:

  1. Rigobert20 d’abril del 2012, a les 13:17

    Apa Guillem, quina enveja que ens fas. De segur que tal com ho expresses es una passada total.
    Una abraçada.
    Rigo i Montse

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)