Com us deia en l'últim escrit no hi ha res com no saber què passarà i com anirà cada dia. I, malgrat que ja començo a semblar un il·luminat d'aquests que sempre expliquen que tots els surt perfectament, el cert és que o tinc molta sort o el món és així i jo no ho sabia! Tot el meu viatge és un gran descobriment i una gran improvisació. El màxim que tinc és una idea vaga, un punt en el mapa, sense ressenyes, sense logística, sense referències, res. Així, cada lloc és una sorpresa i de moment, per sort, sempre bona.
Després de 24h en un autocar cap al nord, ara és el torn d'Esquel, la població més propera al parc de Los Alerces. Amb les poques fotos que vaig fer aquests dies (llàstima) veureu que aquesta és una regió d'uns boscos frondosos i verds. Aquí els andes ja són una altra cosa.
Si voleu que us posi alguna cosa negativa... Bé, em va costar més d'una hora trobar un hostal on descarregar. Una hora sencera voltant carregat amb tot perquè volia pagar el mínim, menys de cinquanta miserables pesos! Això és el pitjor que puc arribar a imaginar d'aquests dies a Esquel. I mira per on, regatejant, regatejant, en un hostal em van fer preu si m'apuntava a l'asado que feien aquell vespre. Em van apuntar com a "descuento buena onda" i em van regalar un xupa-xups! Com voleu que li trobi pegues a la volta que vaig fer fins aquí? Bon preu, asado i xupa-xups! I la cosa no acaba aquí... Al vespre, tot fent l'asado amb gairebé tots els hostes (ningú s'ho va voler pedre) vaig fer amistat amb una parella de Québec que tenien un cotxe llogat per anar l'endemà al parc de Los Alerces i es van oferir a acompanyar-me fins allà. Olééé!
Així doncs, ja em teniu l'endemà al matí llogant una tenda i a punt per anar al parc. El parc pot ser un xic incòmode per als excursionistes, una pista forestal l'atrevessa de sud a nord (o de nord a sud) i d'ella en surten diferents camins que cap d'ells supera les tres o quatre hores, o sigui que el caminant es troba havent de fer quilòmetres per la pista per enllaçar una passejada amb una altra. Autobusos o cotxes per fer els enllaços... pocs. Amb aquesta perspectiva, per tant, imagineu què va significar que aquesta parella no només m'acompanyessin fins allà sinó que m'oferissin acampar amb ells i anar junts amunt i avall amb el cotxe a fer totes les excursions que vulguéssim! I no només això, sinó que, amb un maleter a disposició, anaven carregats amb ous, pebrots, vi, tomàquets, mermelada, mostassa, xocolata, nous, cacauets.... Quin luxe! Plantar la tenda en un sol lloc, caminar descarregat, menjar de gourmets, poder anar amunt i avall...
Pels que vulgueu visitar el parc penseu que val molt la pena (però això sí, si voleu veure els làrixs milenaris, haureu de pagar la barca que us porti a l'altre costat del llac més gran; jo vaig disfrutar igual, però els meus companys es van quedar un xic decebuts de no veure'ls). Al llarg de la pista forestal hi ha mil càmpings i també zones d'acampada lliure. El meu consell és buscar la zona d'acampada lliure més tranquil·la i bonica i pagar en un càmping per l'ús de dutxa, si és que us voleu dutxar algun dia... Una manera molt millor de sentir-se al mig de la natura. Nosaltres ens vam instal·lar a la Playa del francés, una àrea d'acampada que fa una platgeta de pedres al costat del llac. Cada dia fèiem llenya al capvespre i passàvem hores i hores amb un foc de camp espectacular que il·luminava tota la platja. Ens hauríeu d'haver vist fent llenya, vaig serrar un arbre mort en mil bocins amb només una navalla suïssa i aprofitant l'efecte palanca. Quina foguera!
I pensar que hauria passat els tres dies sol menjant només pasta i fent salsa amb una sopa de sobre... Us he explicat la meva gran recepta basada en el concepte que una sopa de sobre amb poca aigua és una salsa? El secret és fer la pasta amb poca aigua i, enlloc de colar-la en acabada de coure, simplement afegir-hi la sopa... Aprofitament al màxim de recursos; a muntanya no es pot deixar perdre un xic d'aigua calenta!
Salut i a cuidar-se!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada