Pàgines

Una casa dins un garatge. Sóc dins la casa i a fora, al garatge, penombra i uns capgrossos enormes que em miren fixament. Pertot, andròmines aquí i allà que omplen tot l’espai deixant un caminet estret que arriba fins a la porta. I allà dalt un únic punt de llum, una lluna quadrada que m’il·lumina directament. No té molta força però la suficient per veure-m’hi dins l’estança. Poc veig del què m’envolta a fora, el què sembla una mànega allà, una bicicleta més avall, un munt de fustes... Els capgrossos, aquests sí que els veig.

No puc fer altra cosa que mirar la lluna, m’hipnotitza. Si la miro directament m’encega i ja no veig altra cosa. Sóc feliç dins aquesta casa i la lluna il·lumina el meu món. No sortiria mai d’aquí i no desitjo res d’allà fora.

Però ara la lluna ja no hi és. L’enyoro, la trobo a faltar. Amb la seva simple presència m’ensenyava el món, un món que no coneixia. Les culleres tenien reflexos, les tasses eren blanques, els coixins... qui sap on són ara els coixins? M’havia passat hores al llit mirant-la per la finestra. I parlàvem, parlàvem de mil coses. I rèiem. No recordo cap conversa però a qualsevol cosa que ella digués jo la capgirava i en treia una broma verda! Caram si rèiem!!! Tenia el somriure més preciós que hagi vist mai. I quina mirada!

Era feliç en el meu món i estimava la meva lluna. Ara, ni la tinc a ella ni sé on són les culleres, les tasses o els coixins. És el moment de moure fitxa i sortir a buscar-la...

dijous, 7 de juny del 2012

Ítaca

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Mireu, he intentat escriure una introducció a aquesta pausa que faig ara en el relat del viatge mil cops, però no trobo les paraules adients per expressar com sento que aquest poema s'ajusta a aquest tomb que estic fent per la terra. D'altra banda, no ho poso per explicar què em mou sinó per compartir una reflexió que està bé fer de tant en tant.

Em fa por que el misticisme del poema em faci semblar un il·luminat. Crec que darrera les paraules hi ha un fons molt cert i vàlid, aplicable tan als que cerquen del significat de la vida com als que s'esforcen per un objectiu més pragmàtic.

Deuen ser milers les vegades que aquest poema s'ha citat. És bonic, parla de viatges, de la mística de la vida, de la cerca contínua, de l'anhel de la felicitat, dels camins fets i per fer... Segur que de tan citat s'ha convertit en una icona, una imatge ràpida d'un sentiment o pensament que més o menys intuïm però al que poca atenció li prestem. Segur que de tan repetit el seu significat s'ha diluït i poc ens n'arriba. Tan de bo us enganxi l'ànim i el temps per captar-lo (de ben segur les vostres vides estan tan atrafegades com sempre).

Com diu el poema "Ítaca t'ha donat el bell viatge"; sigui quina sigui la Ítaca que ens mogui, mística o terrenal, cal assaborir el viatge (el que sigui), que és el que finalment ens ha d'omplir.


Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!

entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis

i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:

tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Kostantin Kavafis
(Traducció de Carles Riba)

Salut i a cuidar-se!

2 comentaris:

  1. Potser no calen més paraules. Quedem-nos amb aquelles en que dius: "sigui quina sigui la Ítaca que ens mogui, mística o terrenal, cal assaborir el viatge que és el que finalment ens ha d'omplir".
    Endavant! Guillem.
    Andreu i Montse

    ResponElimina
  2. Pero que bonita poesía!
    una hermosa invitación a salir volando por la ventana más próxima :)
    Saludos!!

    ResponElimina