Després de tants dies d'Argentina, de muntanya i d'activitat, avui toca una parada en el camí, un canvi de rumb i d'aires. Ara toca uns dies tranquils, de passejades amb les mans a la butxaca i la contemplació del Pacífic a l'illa de Chiloé (Xile).
Com us vaig explicar l'últim dia, l'excursió pels afores de Bolsón va acabar de destrossar els meus peus ja cansats de Torres del Paine, Chaltén i Esquel, o sigui que em vaig buscar un destí més tranquil. A l'horitzó, a poc més d'una setmana vista, el retrobament amb l'Hernán a Córdoba; ell en sí ja és la meitat dels records que acumulo fins al moment d'aquest viatge. Però a Córdoba ja hi arribarem.
Chiloé era un punt en el mapa des de temps enrera (de fet, la idea inicial era anar-hi abans d'Esquel, Bolsón, etc., però, com us deia tot parlant de la Ruta 40, a última hora va quedar en el calaix de sastre). Ja me n'havien parlat però van ser la necessitat d'una pausa i les referències de la Sandra i la Tamara les que van acabar de desviar-me fins a aquest racó de món.
L'illa, la versió que n'he conegut, és un lloc tranquil, enboirat, plujós, fred; un punt melancòlic. Una illa amb pobles senzills, sense més a oferir que la seva gent, les seves esglésies fetes de fusta (patrimoni de la humanitat totes elles) i el simple fet de ser com són, llogarrets arran de mar on menjar salmó, paila marina i crestes de carn, formatge o peix. Llogarrets on passejar i contemplar el cel gris, sentir la pluja i olorar el vent que bufa de mar. Tot amb les mans a la butxaca. L'activitat del dia a Chonchi: fer fotos a les barques amarrades al port. L'activitat a Achao: gronxar-me tota la tarda mirant com el món es balancejava davant meu. L'activitat a Dalcahue: refugiar-me de la pluja en un menjador, sobre el mar, ple de parades i de gent omplint el pap. Dues crestes de carn, una coca-cola, un tall de pastís, un cafè, una conversa amb els del costat, un munt de xivarri de fons i uns músics ambulant arrodonint el moment. Un bon tiberi i molt d'ambient tot veient caure la pluja sobre les barques a través d'un dels molts ulls de bou que il·luminen el local.
N'hi ha que vénen aquí a veure passar pingüins (quan n'és temporada, que no és el mes d'abril). Jo hi vaig venir a entomar la pluja, ensumar el mar i veure passar les hores.
I a tot això em deixo el més important. L'hostal. A Ancud em vaig instal·lar a l'hospedaje Austral, on la Mirta, el Pedro i el Lorenzo (el gos) em van acollir com si fós de la família. Era l'únic hoste (és el què té viatjar fora de temporada) i en arribar vaig preguntar per on era la cuina per fer-me el sopar. No n'hi havia però podia utilitzar la seva; abans però "seu, que et prepararé un te". L'endemà em van convidar a dinar tot dient-me que m'esperaven per sopar. I així cada dia em llevava, em donaven esmorzar i em deien què visitar fins al tard, quan m'esperaven per fer "las once" (per què li diuen així a l'hora del berenar?) i posar-me un bon plat calent al davant per sopar. Una llàstima marxar, però el viatge m'empenyia i a Córdoba havia quedat amb l'Hernán.
Vocabulari xilè:
- Cachai (o "Cachai, cachai" millor encara)
- Hue'ón (per "huevón")
- Hue'á (per "huevá")
- puta (o puuuta)
- cuento corto
- entendís tu?
- ya mi niño
Salut i a cuidar-se!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada