Quants llocs vistos en el primer cap de setmana en la que va ser la tercera d'abril! Poc abans de Sant Jordi.
El disset de d'abril pujava a un autobús a Ancud cap Santiago de Chile, Mendoza, Córdoba i Jesús María. Quaranta hores d'autobús gairebé ininterrompudes per retrobar-me amb l'Hernán a casa seva i passar una setmana per la província de Córdoba.
Així és com un bon matí de divendres arribava a Jesús María, conegut per acollir el festival nacional de doma, un orgull per la seva gent, i l'única escola de gendarmeria del país, un orgull per... Bé, seguim. Abans de res, però, un bon esmorzar amb l'Hernán. I ara sí, una volta ràpida per la ciutat per veure'n el recinte del festival, la plaça, el carrer principal, la missió jesuïta... i tornada a casa per conèixer a la família i preparar-se pel cap de setmana. Objectiu: veure la regió en dos dies -o el què seria equivalent, veure cinc cops Catalunya en dos dies-.
I quin fart de voltar... Ep, espereu! Primer un asado per sopar, el millor que vaig fer en tot el viatge. Ara sí, quin fart de voltar per la regió! De Jesús María a La Cumbre per una carretera que creua les Sierras Chicas (fantàstiques), amb parada al capdamunt per visitar una reserva de recuperació de monos oduladors, propis de les regions del nord est, on predomina el clima tropical i la selva. De La Cumbre, després de veure perdre al Barça davant el Madrid (adéu lliga) a... no ho sabem encara (merda de mapa!) i d'allà, com vam poder, a Villa General Belgrano, poble amb orígens germànics que conserva un cert aire alpí per la vegetació, l'arquitectura i la decoració. Òbviament no hi falta la festa de la cervesa un cop l'any i la presència intemporal de cerveses artesanals. Com tampoc hi falten les flors a les finestres, ni els rètols en taulons de fusta i lletra "Dampfplatz" o similar, ni res del que us vingui a la memòria tot pensant en una postal alpina... Incís abans de continuar el periple per la província: sapigueu que si us planteu al poble i us trobeu el càmping tancat no heu de patir, malgrat que els seients dels cotxes no són completament abatibles, el pendent dels carrers del poble són els adequats per contrarrestar la inclinació dels respatllers, de manera que si aparqueu cara amunt dormireu ben plans. Doncs apa, contiuem diumenge per Alta Gracia, on va viure el Che, i Carlos Paz fins a La Cumbrecita, un poble també amb aire alpí molt més petit que Belgrano, situat al vell mig de les muntanyes i on, per cert, no entren els cotxes.
I ara sí, a jaure o jeure o com més us plagui escriure-ho, que fins i tot el verb és tan mandrós que accepta qualsevol forma per no haver-se d'escarrassar. La qüestió és descansar i no fer res de bo. Llevar-se tranquil·lament quan el cos ho demani, anar a comprar quelcom per esmorzar i buscar amb calma un dia per voltar Córdoba capital. La ciutat té el seu encant, com sempre una plaça i una catedral molt maques, però també l'església dels caputxins i un canal flanquejat per arbres gegants que em va fer pensar en Toulousse.
I poc més a dir-vos. Menjar bé, fer conya amb l'Hernán, fer mates (molts mates) amb ell, la mare i la germana, veure Fernet amb coca-cola i escoltar música.
Salut i a cuidar-se!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada