Thames - The Pinnacles

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Avui us escric per parlar-vos d’un lloc que, si bé sé com s’escriu, encara no sé ben bé com es pronuncia. Un lloc on encara no està clar com s’hi arriba. Un lloc on s’hi va en vaixell però que no té port. Un lloc on, malgrat tot i vaig arribar. Pels meus… que hi vaig arribar! Però sóc tan ximple que no en vaig fer fotos. És un poble però té nom de riu. Parlo de Thames, que, ara que ho penso, ni tansols era la meva primera opció. Inicialment pretenia anar, dins la península de Coromandel, a Coromandel, però ja se sap que la voluntat és voluble… i res millor que deixar-se portar.

Des de Paihia, al nord-oest, fins a la península de Coromandel ja és complicat anar-hi per la manca de transports adients i, segons vaig llegir, l’extrem de la península (el punt més bonic, diuen) no té transports que hi arribin (ni adients ni no adients), de manera que quedava fora de les meves possibilitats anar tan enllà. Em quedaven dues opcions, o Coromandel (poble), la meva elecció inicial quan encara era camí de Nova Zelanda, o Thames, un lloc que m’oferia la possibilitat d’enfilar-me un xic a muntanya. Com que ja tornava a tenir ganes de pujar una mica… Canvi de plans!

Des de Paihia cal sortir a migdia cap a Auckland (4h), passar el vespre, fer nit i l’endemà anar a Thames, o bé per terra o bé per mar. Vaig optar per l’opció marítima. El fet d’anar amb ferry em permetia viatjar d’una forma diferent, unes hores veient el mar a banda i banda, sentint el vent i assaborint el sol del matí. A partir de mitja travessia se’ns van unir uns quants dofins, tot i que no ho puc mostrar perquè no vaig fer fotos, simplement vaig gaudir el moment. Un xic més enllà, ja arribant a port, érem dos i el capità mirant endavant quan de cop vam començar a veure una esquena que inicialment vam atribuir a un dofí. Un o dos segons més tard ens vam adonar que aquella esquena s’allargava i s’allargava… una balena! El patró va frenar els motors (tot i que la balena se’ns creuava força més endavant) i així vam seguir fins a port, pràcticament a la deriva. Però ja us he dit que el poble no té port. Al mig del no res, entre Coromandel i Thames (fins al moment, per mi, amb la pronúncia anglesa ‘Temz’), hi ha un moll on, suposadament, esperen dos autobusos, un per cada poble. Però a algú se li va acudir que en dissabte ningú deu voler anar a Thames (What the Hell…?!) i em vaig trobar, sense temps a reaccionar, a Coromandel. Però no havíem dit canvi de plans? Doncs canvi de plans! Coromandel, si bé és bonic, m’oferia caminades a peu de platja i jo volia pujar i suar! I per què tanta història amb el viatge, pensareu? Doncs perquè, a part dels dofins i les balenes, tanta odissea per fer uns pocs quilòmetres em van fer dir prou i passar a una nova modalitat de transport que m’acompanyaria la resta de l’estada al país: Fer dit. A l’entrada del poble, amb un cartró pidolat i el nom de Thames (encara ‘Temz’) escrit amb bolígraf (mai més bolígraf, sempre rotulador), em vaig posar a aixecar el dit polze tot murmurant “Va, què et costa?” a cada cotxe que passava. I el cert és que no va ser tan difícil que algú em pugés; una dona molt simpàtica i xerraire em va portar fins a lloc mentre m’explicava que només pujava viatgers, motxillers; un cop va pujar uns novazelandesos i li van robar la cartera. Tant i com he arribat a necessitar la caritat dels conductors no puc entendre que algú pugui trair aquesta confiança que demostren al desconegut. Bé, ho entenc perquè conec que la condició humana és molt diversa, però a un no deixa de caure-li l’ànima als peus en saber que a la persona que l’està ajudant li van robar mentre feia el mateix favor a un altre desconegut.
I, no obstant l’experiència, em va ajudar. Serà que a la vida passen coses, sempre passen coses, i no totes són bones, però ben poques són dolentes i ens toca a nosaltres sospesar. Si no vols pols no vagis a l’era… però et perdràs tot el què hi passa. Hi ha molt per fer, a l’era!
Per cert, amb ella vaig descobrir que es diu ‘Timz’ (o ‘Tims’), a Nova Zelanda. Com deia la Trinca, coses de l’idioma…

Sobre el lloc quatre ratlles, només quatre perquè ja m’he allargat massa. Thames en sí és petit i no té molts racons per oferir, però té un passeig davant del mar on hi podeu perdre un munt d’hores escodrinyant l’horitzó fins a la posta de sol. Simplement seure en un banc dels que miren al mar (la de postes que han vist!) i veure caure el sol, els ocells que aprofiten la marea baixa per fer un plat variat d’insectes i les famílies que passegen. La canalla és igual a tot arreu, passen de somiquejar i dir que estan cansats a saltar i córrer amb qüestió de segons. Aquests sí que són volubles! No tenen trajectòria definida, només un munt de moments inconnexos que viuen com si no hi hagués altra cosa, sense solució de continuïtat amb l’anterior o el que vindrà. Em fa gràcia, m’agrada.

I no puc tancar aquest escrit sense quatre línies més dedicades a la muntanya! Parafrasejant la Trinca (avui m’ha picat per aquí): tanta propaganda amb la muntanya... Darrera de Thames, mirant a mar, hi teniu una muntanya frondosa i dreta que us portarà ben amunt amb qüestió d’hora i mitja. Pel camí, algun rierol, algun pont penjat i molt de verd. Al capdamunt, la carena és ben oberta i molt aèria, o sigui que sentireu com us traspassa l’aire tot gaudint de les vistes a banda i banda. Per fer millor el dia, l’amo de l’hostal em va deixar una bicicleta per fer l’aproximació fins al peu i la tornada tot pedalant. Dues hores per una carretereta de muntanya (penseu en les que tenim en les valls del pirineu) que avança fent esses amb una granja aquí i un prat allà. Ideal per pedalar sense presses.

Salut i a cuidar-se!