Ítaca

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Mireu, he intentat escriure una introducció a aquesta pausa que faig ara en el relat del viatge mil cops, però no trobo les paraules adients per expressar com sento que aquest poema s'ajusta a aquest tomb que estic fent per la terra. D'altra banda, no ho poso per explicar què em mou sinó per compartir una reflexió que està bé fer de tant en tant.

Em fa por que el misticisme del poema em faci semblar un il·luminat. Crec que darrera les paraules hi ha un fons molt cert i vàlid, aplicable tan als que cerquen del significat de la vida com als que s'esforcen per un objectiu més pragmàtic.

Deuen ser milers les vegades que aquest poema s'ha citat. És bonic, parla de viatges, de la mística de la vida, de la cerca contínua, de l'anhel de la felicitat, dels camins fets i per fer... Segur que de tan citat s'ha convertit en una icona, una imatge ràpida d'un sentiment o pensament que més o menys intuïm però al que poca atenció li prestem. Segur que de tan repetit el seu significat s'ha diluït i poc ens n'arriba. Tan de bo us enganxi l'ànim i el temps per captar-lo (de ben segur les vostres vides estan tan atrafegades com sempre).

Com diu el poema "Ítaca t'ha donat el bell viatge"; sigui quina sigui la Ítaca que ens mogui, mística o terrenal, cal assaborir el viatge (el que sigui), que és el que finalment ens ha d'omplir.

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Kostantin Kavafis

(Traducció de Carles Riba)

Salut i a cuidar-se!

Córdoba - (Jesús María, La Cumbre, La Cumbrecita, Villa General Belgrano, Carlos Paz i Alta Gracia!)

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Quants llocs vistos en el primer cap de setmana en la que va ser la tercera d'abril! Poc abans de Sant Jordi.

El disset de d'abril pujava a un autobús a Ancud cap Santiago de Chile, Mendoza, Córdoba i Jesús María. Quaranta hores d'autobús gairebé ininterrompudes per retrobar-me amb l'Hernán a casa seva i passar una setmana per la província de Córdoba.

Així és com un bon matí de divendres arribava a Jesús María, conegut per acollir el festival nacional de doma, un orgull per la seva gent, i l'única escola de gendarmeria del país, un orgull per... Bé, seguim. Abans de res, però, un bon esmorzar amb l'Hernán. I ara sí, una volta ràpida per la ciutat per veure'n el recinte del festival, la plaça, el carrer principal, la missió jesuïta... i tornada a casa per conèixer a la família i preparar-se pel cap de setmana. Objectiu: veure la regió en dos dies -o el què seria equivalent, veure cinc cops Catalunya en dos dies-.

I quin fart de voltar... Ep, espereu! Primer un asado per sopar, el millor que vaig fer en tot el viatge. Ara sí, quin fart de voltar per la regió! De Jesús María a La Cumbre per una carretera que creua les Sierras Chicas (fantàstiques), amb parada al capdamunt per visitar una reserva de recuperació de monos oduladors, propis de les regions del nord est, on predomina el clima tropical i la selva. De La Cumbre, després de veure perdre al Barça davant el Madrid (adéu lliga) a... no ho sabem encara (merda de mapa!) i d'allà, com vam poder, a Villa General Belgrano, poble amb orígens germànics que conserva un cert aire alpí per la vegetació, l'arquitectura i la decoració. Òbviament no hi falta la festa de la cervesa un cop l'any i la presència intemporal de cerveses artesanals. Com tampoc hi falten les flors a les finestres, ni els rètols en taulons de fusta i lletra "Dampfplatz" o similar, ni res del que us vingui a la memòria tot pensant en una postal alpina... Incís abans de continuar el periple per la província: sapigueu que si us planteu al poble i us trobeu el càmping tancat no heu de patir, malgrat que els seients dels cotxes no són completament abatibles, el pendent dels carrers del poble són els adequats per contrarrestar la inclinació dels respatllers, de manera que si aparqueu cara amunt dormireu ben plans. Doncs apa, contiuem diumenge per Alta Gracia, on va viure el Che, i Carlos Paz fins a La Cumbrecita, un poble també amb aire alpí molt més petit que Belgrano, situat al vell mig de les muntanyes i on, per cert, no entren els cotxes.

I ara sí, a jaure o jeure o com més us plagui escriure-ho, que fins i tot el verb és tan mandrós que accepta qualsevol forma per no haver-se d'escarrassar. La qüestió és descansar i no fer res de bo. Llevar-se tranquil·lament quan el cos ho demani, anar a comprar quelcom per esmorzar i buscar amb calma un dia per voltar Córdoba capital. La ciutat té el seu encant, com sempre una plaça i una catedral molt maques, però també l'església dels caputxins i un canal flanquejat per arbres gegants que em va fer pensar en Toulousse.

I poc més a dir-vos. Menjar bé, fer conya amb l'Hernán, fer mates (molts mates) amb ell, la mare i la germana, veure Fernet amb coca-cola i escoltar música.

Salut i a cuidar-se!

Chiloé

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Després de tants dies d'Argentina, de muntanya i d'activitat, avui toca una parada en el camí, un canvi de rumb i d'aires. Ara toca uns dies tranquils, de passejades amb les mans a la butxaca i la contemplació del Pacífic a l'illa de Chiloé (Xile).

Com us vaig explicar l'últim dia, l'excursió pels afores de Bolsón va acabar de destrossar els meus peus ja cansats de Torres del Paine, Chaltén i Esquel, o sigui que em vaig buscar un destí més tranquil. A l'horitzó, a poc més d'una setmana vista, el retrobament amb l'Hernán a Córdoba; ell en sí ja és la meitat dels records que acumulo fins al moment d'aquest viatge. Però a Córdoba ja hi arribarem.

Chiloé era un punt en el mapa des de temps enrera (de fet, la idea inicial era anar-hi abans d'Esquel, Bolsón, etc., però, com us deia tot parlant de la Ruta 40, a última hora va quedar en el calaix de sastre). Ja me n'havien parlat però van ser la necessitat d'una pausa i les referències de la Sandra i la Tamara les que van acabar de desviar-me fins a aquest racó de món.

L'illa, la versió que n'he conegut, és un lloc tranquil, enboirat, plujós, fred; un punt melancòlic. Una illa amb pobles senzills, sense més a oferir que la seva gent, les seves esglésies fetes de fusta (patrimoni de la humanitat totes elles) i el simple fet de ser com són, llogarrets arran de mar on menjar salmó, paila marina i crestes de carn, formatge o peix. Llogarrets on passejar i contemplar el cel gris, sentir la pluja i olorar el vent que bufa de mar. Tot amb les mans a la butxaca. L'activitat del dia a Chonchi: fer fotos a les barques amarrades al port. L'activitat a Achao: gronxar-me tota la tarda mirant com el món es balancejava davant meu. L'activitat a Dalcahue: refugiar-me de la pluja en un menjador, sobre el mar, ple de parades i de gent omplint el pap. Dues crestes de carn, una coca-cola, un tall de pastís, un cafè, una conversa amb els del costat, un munt de xivarri de fons i uns músics ambulant arrodonint el moment. Un bon tiberi i molt d'ambient tot veient caure la pluja sobre les barques a través d'un dels molts ulls de bou que il·luminen el local.

N'hi ha que vénen aquí a veure passar pingüins (quan n'és temporada, que no és el mes d'abril). Jo hi vaig venir a entomar la pluja, ensumar el mar i veure passar les hores.

I a tot això em deixo el més important. L'hostal. A Ancud em vaig instal·lar a l'hospedaje Austral, on la Mirta, el Pedro i el Lorenzo (el gos) em van acollir com si fós de la família. Era l'únic hoste (és el què té viatjar fora de temporada) i en arribar vaig preguntar per on era la cuina per fer-me el sopar. No n'hi havia però podia utilitzar la seva; abans però "seu, que et prepararé un te". L'endemà em van convidar a dinar tot dient-me que m'esperaven per sopar. I així cada dia em llevava, em donaven esmorzar i em deien què visitar fins al tard, quan m'esperaven per fer "las once" (per què li diuen així a l'hora del berenar?) i posar-me un bon plat calent al davant per sopar. Una llàstima marxar, però el viatge m'empenyia i a Córdoba havia quedat amb l'Hernán.

Vocabulari xilè:
- Cachai (o "Cachai, cachai" millor encara)
- Hue'ón (per "huevón")
- Hue'á (per "huevá")
- puta (o puuuta)
- cuento corto
- entendís tu?
- ya mi niño

Salut i a cuidar-se!