Per cert, varis de vosaltres m'heu dit que havíeu volgut deixar algun comentari però no havíeu pogut. No obstant, n'hi ha d'altres que sí que ho han pogut fer...
Com que vaig viatjant no he tingut gaire temps per mirar-m'ho amb calma (tot just sé com introduir els escrits que faig), o sigui que si algú dels que ho ha pogut fer sap el procediment i/o intueix on pot ser que tinguin problemes els altres, sisplau que m'ho faci saber.
Si té a veure amb alguna opció de configuració del blog ja ho canviaré.
Salut i a cuidar-se!
PS: Moltes mercès per tots els comentaris que m'aneu enviant! Em sembla que no n'he respost gaires... Perdoneu. No dono abast ni tansols amb escriure al blog (ja veieu el retard que porto).
dimecres, 16 de maig del 2012
Bolsón - Puelo - Bariloche
Bon dia, bona hora i bon sol!!!
En primer lloc confessar-vos una cosa... tinc un negre que m'escriu el blog. Bé, un negre no, un gat. I vet aquí un gos (servidor, mandrós per escriure-us), i vet aquí un gat... a Bolsón hem arribat!
Però no només d'aquest poble us parlaré aquesta vegada, farem un petit compendi dels que vaig veure a l'extrem sud de la província de Río Negro, a tocar de Chubut. Ara ja sí que som a la part a la part més septentrional de la patagònia; Bolsón - Puelo - Bariloche marquen pels argentins l'inici del sud. Per mi, però, durant tres setmanes (ja hem arribat a la primera setmana d'abril) aquest va ser el meu nord, el final de la patagònia. Més enllà... qui sap.
D'entrada dir-vos que la regió dóna per molt més del què he vist i us puc explicar, Bariloche va passar massa ràpid i llocs com San Martín de los Andes o Villa la Angostura ni els vaig poder veure, o sigui que teniu més al·licients per anar-hi dels que us comento aquí.
Per començar em vaig instal·lar a Bolsón, un poble en altre temps referent dels hippies i que ara és un referent dels turistes, tant d'argentins com de fora (de fet, tota aquesta regió és un gran destí turístic). I per què? Doncs perquè l'entorn realment s'ho val. Els llacs i el verd d'aquesta zona del país bé es valen una parada. Bolsón és un poble abocat als visitants intentant mantenir un cert aire hippie, representat dia sí dia no per les parades d'artesans que es concentren a la plaça central. Un altre emblema del poble? La cervesa artesanal. A Argentina la cervesa és més suau que a Catalunya, tant que fins i tot un servidor en veu -això ja ho diu tot-. A Bolsón fins i tot es pot prendre cervesa artesanal de gerds, apta només per a paladars capaços de suportar les dolçors més extremes i embafadores. Bé, a Bolsón i a molts altres llocs, perquè la marca "Bolsón" es comercialitza per tot el país, però a on millor que aquí per provar-la? En molts llocs d'Argentina es fa cervesa artesanal, fins al punt que un viatge es pot traçar unint les de cada regió. A Bolsón doncs, mireu paradetes i bebeu cervesa. Jo, a més, vaig quedar amb un català, també de Sabadell, que ara viu allà. El vaig trobar gràcies a la Laura, una amiga comuna, però va resultar, xerrant, xerrant, que jo ja havia sopat en el pis que ell havia compartit amb uns amics. Curiosament cap dels dos no ens recordàvem d'haver coincidit en aquella casa, però ja us puc assegurar que no hi ha dues cases com aquella a Sabadell, o sigui que sí, ja havíem compartit taula temps enrera. I per més casualitats en el restaurant on treballa hi ha un altre català: hi ha un restaurant a Bolsón on els dos cambrers parlen català! "A punto", segons l'Oski el millor del poble.
De Bolsón vaig fer una escapada a Puelo, lloc que m'havia recomanat el conductor de l'autobús que us vaig comentar el dia que us parlava de la ruta 40 (el que surt a les fotos d'aquell dia). El llac és molt bonic però és una llàstima que només es pugui vorejar un trosset petitet. En plena temporada d'estiu es pot atrevessar en barca, però no en vaig tenir ocasió. No obstant la curta passejada, les vistes des del mirador estan molt bé. Del dia em quedo amb la conversa a l'autobús de tornada, xerrant amb la guarda del parc i una senyora molt preocupada per com tractarien la seva filla a Espanya (es veu que al cap de poc hi anava i volia fer el camí de Santiago). Entranyable, la dona.
I el camí al llac encara va ser més profitós. A l'anada vaig retrobar una noia que havia conegut a Esquel, una mossa de Buenos Aires que buscava algú per anar a la muntanya. Vinga va! Motxilla a l'esquena i a caminar per quarta vegada. Finalment vam trobar un altre noi, el Fran, i ens en vam anar els tres junts. Massa anècdotes en tres dies per resumir aquí ràpidament, ja us les explicaré en persona. Pel què fa al paratge... impressionant! Boscos humits plens de sotabosc a la part de baix. Boscos més oberts i d'aspecte fantàstic (en el sentit màgic, d'aparença mística si se'm permet l'expressió) a la part intermitja i paisatge d'alta muntanya al capdamunt, on els arbres s'acaben en una vall preciosa i només les pedres remunten una tartera fins al cim.
Moltes hores de caminar, molts paisatges, moltes anècdotes i una bona colla de gent coneguda allà dalt! Al arribar a baix, però, una cosa que no m'havia passat mai: no tenia llagues sinó que tenia els peus en carn viva i sagnant per quatre o cinc llocs cadascun! Ja fa uns anys que camino per muntanya més o menys sovint (no presumiré de ser un gran caminador però tampoc em ve de nou) i us asseguro que feia cosa de veure. Total, que Bariloche va haver de ser una visita descafeinada. Pels que hi vulgueu anar m'han aconsellat el Cerro Catedral per veure tota la regió dels llacs. Jo vaig canviar la natura per un parell de dies a casa el Fran, que compartia casa amb uns amics a Bariloche. El què vam riure tot sopant aquells dos dies! I quantes hores parlant de futbol! Messi, Bielsa, Maradona, Tévez,... selecció argentina, anglesa, espanyola, italiana,... Barça, Boca, River, Belgrano, Independiente, Instituto, Talleres, Vélez, Lanús, Newell's, Avellaneda... Vam repassar fins i tot la història de la llga argentina! Quan van instaurar els promitjos que regulen els descensos, els sistemes de promoció d'ascens... i quan Belgrano va enviar a River a segona!!!! Pregunta: per què tots els argentins, siguin de l'equip que siguin, són anti-River? Tots, excepte els de River, és clar, són d'un equip... i anti-River!
Salut i a cuidar-se!
En primer lloc confessar-vos una cosa... tinc un negre que m'escriu el blog. Bé, un negre no, un gat. I vet aquí un gos (servidor, mandrós per escriure-us), i vet aquí un gat... a Bolsón hem arribat!
Però no només d'aquest poble us parlaré aquesta vegada, farem un petit compendi dels que vaig veure a l'extrem sud de la província de Río Negro, a tocar de Chubut. Ara ja sí que som a la part a la part més septentrional de la patagònia; Bolsón - Puelo - Bariloche marquen pels argentins l'inici del sud. Per mi, però, durant tres setmanes (ja hem arribat a la primera setmana d'abril) aquest va ser el meu nord, el final de la patagònia. Més enllà... qui sap.
D'entrada dir-vos que la regió dóna per molt més del què he vist i us puc explicar, Bariloche va passar massa ràpid i llocs com San Martín de los Andes o Villa la Angostura ni els vaig poder veure, o sigui que teniu més al·licients per anar-hi dels que us comento aquí.
Per començar em vaig instal·lar a Bolsón, un poble en altre temps referent dels hippies i que ara és un referent dels turistes, tant d'argentins com de fora (de fet, tota aquesta regió és un gran destí turístic). I per què? Doncs perquè l'entorn realment s'ho val. Els llacs i el verd d'aquesta zona del país bé es valen una parada. Bolsón és un poble abocat als visitants intentant mantenir un cert aire hippie, representat dia sí dia no per les parades d'artesans que es concentren a la plaça central. Un altre emblema del poble? La cervesa artesanal. A Argentina la cervesa és més suau que a Catalunya, tant que fins i tot un servidor en veu -això ja ho diu tot-. A Bolsón fins i tot es pot prendre cervesa artesanal de gerds, apta només per a paladars capaços de suportar les dolçors més extremes i embafadores. Bé, a Bolsón i a molts altres llocs, perquè la marca "Bolsón" es comercialitza per tot el país, però a on millor que aquí per provar-la? En molts llocs d'Argentina es fa cervesa artesanal, fins al punt que un viatge es pot traçar unint les de cada regió. A Bolsón doncs, mireu paradetes i bebeu cervesa. Jo, a més, vaig quedar amb un català, també de Sabadell, que ara viu allà. El vaig trobar gràcies a la Laura, una amiga comuna, però va resultar, xerrant, xerrant, que jo ja havia sopat en el pis que ell havia compartit amb uns amics. Curiosament cap dels dos no ens recordàvem d'haver coincidit en aquella casa, però ja us puc assegurar que no hi ha dues cases com aquella a Sabadell, o sigui que sí, ja havíem compartit taula temps enrera. I per més casualitats en el restaurant on treballa hi ha un altre català: hi ha un restaurant a Bolsón on els dos cambrers parlen català! "A punto", segons l'Oski el millor del poble.
De Bolsón vaig fer una escapada a Puelo, lloc que m'havia recomanat el conductor de l'autobús que us vaig comentar el dia que us parlava de la ruta 40 (el que surt a les fotos d'aquell dia). El llac és molt bonic però és una llàstima que només es pugui vorejar un trosset petitet. En plena temporada d'estiu es pot atrevessar en barca, però no en vaig tenir ocasió. No obstant la curta passejada, les vistes des del mirador estan molt bé. Del dia em quedo amb la conversa a l'autobús de tornada, xerrant amb la guarda del parc i una senyora molt preocupada per com tractarien la seva filla a Espanya (es veu que al cap de poc hi anava i volia fer el camí de Santiago). Entranyable, la dona.
I el camí al llac encara va ser més profitós. A l'anada vaig retrobar una noia que havia conegut a Esquel, una mossa de Buenos Aires que buscava algú per anar a la muntanya. Vinga va! Motxilla a l'esquena i a caminar per quarta vegada. Finalment vam trobar un altre noi, el Fran, i ens en vam anar els tres junts. Massa anècdotes en tres dies per resumir aquí ràpidament, ja us les explicaré en persona. Pel què fa al paratge... impressionant! Boscos humits plens de sotabosc a la part de baix. Boscos més oberts i d'aspecte fantàstic (en el sentit màgic, d'aparença mística si se'm permet l'expressió) a la part intermitja i paisatge d'alta muntanya al capdamunt, on els arbres s'acaben en una vall preciosa i només les pedres remunten una tartera fins al cim.
Moltes hores de caminar, molts paisatges, moltes anècdotes i una bona colla de gent coneguda allà dalt! Al arribar a baix, però, una cosa que no m'havia passat mai: no tenia llagues sinó que tenia els peus en carn viva i sagnant per quatre o cinc llocs cadascun! Ja fa uns anys que camino per muntanya més o menys sovint (no presumiré de ser un gran caminador però tampoc em ve de nou) i us asseguro que feia cosa de veure. Total, que Bariloche va haver de ser una visita descafeinada. Pels que hi vulgueu anar m'han aconsellat el Cerro Catedral per veure tota la regió dels llacs. Jo vaig canviar la natura per un parell de dies a casa el Fran, que compartia casa amb uns amics a Bariloche. El què vam riure tot sopant aquells dos dies! I quantes hores parlant de futbol! Messi, Bielsa, Maradona, Tévez,... selecció argentina, anglesa, espanyola, italiana,... Barça, Boca, River, Belgrano, Independiente, Instituto, Talleres, Vélez, Lanús, Newell's, Avellaneda... Vam repassar fins i tot la història de la llga argentina! Quan van instaurar els promitjos que regulen els descensos, els sistemes de promoció d'ascens... i quan Belgrano va enviar a River a segona!!!! Pregunta: per què tots els argentins, siguin de l'equip que siguin, són anti-River? Tots, excepte els de River, és clar, són d'un equip... i anti-River!
Salut i a cuidar-se!
Esquel - Los Alerces
Bon dia, bona hora i bon sol!!!
Com us deia en l'últim escrit no hi ha res com no saber què passarà i com anirà cada dia. I, malgrat que ja començo a semblar un il·luminat d'aquests que sempre expliquen que tots els surt perfectament, el cert és que o tinc molta sort o el món és així i jo no ho sabia! Tot el meu viatge és un gran descobriment i una gran improvisació. El màxim que tinc és una idea vaga, un punt en el mapa, sense ressenyes, sense logística, sense referències, res. Així, cada lloc és una sorpresa i de moment, per sort, sempre bona.
Després de 24h en un autocar cap al nord, ara és el torn d'Esquel, la població més propera al parc de Los Alerces. Amb les poques fotos que vaig fer aquests dies (llàstima) veureu que aquesta és una regió d'uns boscos frondosos i verds. Aquí els andes ja són una altra cosa.
Si voleu que us posi alguna cosa negativa... Bé, em va costar més d'una hora trobar un hostal on descarregar. Una hora sencera voltant carregat amb tot perquè volia pagar el mínim, menys de cinquanta miserables pesos! Això és el pitjor que puc arribar a imaginar d'aquests dies a Esquel. I mira per on, regatejant, regatejant, en un hostal em van fer preu si m'apuntava a l'asado que feien aquell vespre. Em van apuntar com a "descuento buena onda" i em van regalar un xupa-xups! Com voleu que li trobi pegues a la volta que vaig fer fins aquí? Bon preu, asado i xupa-xups! I la cosa no acaba aquí... Al vespre, tot fent l'asado amb gairebé tots els hostes (ningú s'ho va voler pedre) vaig fer amistat amb una parella de Québec que tenien un cotxe llogat per anar l'endemà al parc de Los Alerces i es van oferir a acompanyar-me fins allà. Olééé!
Així doncs, ja em teniu l'endemà al matí llogant una tenda i a punt per anar al parc. El parc pot ser un xic incòmode per als excursionistes, una pista forestal l'atrevessa de sud a nord (o de nord a sud) i d'ella en surten diferents camins que cap d'ells supera les tres o quatre hores, o sigui que el caminant es troba havent de fer quilòmetres per la pista per enllaçar una passejada amb una altra. Autobusos o cotxes per fer els enllaços... pocs. Amb aquesta perspectiva, per tant, imagineu què va significar que aquesta parella no només m'acompanyessin fins allà sinó que m'oferissin acampar amb ells i anar junts amunt i avall amb el cotxe a fer totes les excursions que vulguéssim! I no només això, sinó que, amb un maleter a disposició, anaven carregats amb ous, pebrots, vi, tomàquets, mermelada, mostassa, xocolata, nous, cacauets.... Quin luxe! Plantar la tenda en un sol lloc, caminar descarregat, menjar de gourmets, poder anar amunt i avall...
Pels que vulgueu visitar el parc penseu que val molt la pena (però això sí, si voleu veure els làrixs milenaris, haureu de pagar la barca que us porti a l'altre costat del llac més gran; jo vaig disfrutar igual, però els meus companys es van quedar un xic decebuts de no veure'ls). Al llarg de la pista forestal hi ha mil càmpings i també zones d'acampada lliure. El meu consell és buscar la zona d'acampada lliure més tranquil·la i bonica i pagar en un càmping per l'ús de dutxa, si és que us voleu dutxar algun dia... Una manera molt millor de sentir-se al mig de la natura. Nosaltres ens vam instal·lar a la Playa del francés, una àrea d'acampada que fa una platgeta de pedres al costat del llac. Cada dia fèiem llenya al capvespre i passàvem hores i hores amb un foc de camp espectacular que il·luminava tota la platja. Ens hauríeu d'haver vist fent llenya, vaig serrar un arbre mort en mil bocins amb només una navalla suïssa i aprofitant l'efecte palanca. Quina foguera!
I pensar que hauria passat els tres dies sol menjant només pasta i fent salsa amb una sopa de sobre... Us he explicat la meva gran recepta basada en el concepte que una sopa de sobre amb poca aigua és una salsa? El secret és fer la pasta amb poca aigua i, enlloc de colar-la en acabada de coure, simplement afegir-hi la sopa... Aprofitament al màxim de recursos; a muntanya no es pot deixar perdre un xic d'aigua calenta!
Salut i a cuidar-se!
Com us deia en l'últim escrit no hi ha res com no saber què passarà i com anirà cada dia. I, malgrat que ja començo a semblar un il·luminat d'aquests que sempre expliquen que tots els surt perfectament, el cert és que o tinc molta sort o el món és així i jo no ho sabia! Tot el meu viatge és un gran descobriment i una gran improvisació. El màxim que tinc és una idea vaga, un punt en el mapa, sense ressenyes, sense logística, sense referències, res. Així, cada lloc és una sorpresa i de moment, per sort, sempre bona.
Després de 24h en un autocar cap al nord, ara és el torn d'Esquel, la població més propera al parc de Los Alerces. Amb les poques fotos que vaig fer aquests dies (llàstima) veureu que aquesta és una regió d'uns boscos frondosos i verds. Aquí els andes ja són una altra cosa.
Si voleu que us posi alguna cosa negativa... Bé, em va costar més d'una hora trobar un hostal on descarregar. Una hora sencera voltant carregat amb tot perquè volia pagar el mínim, menys de cinquanta miserables pesos! Això és el pitjor que puc arribar a imaginar d'aquests dies a Esquel. I mira per on, regatejant, regatejant, en un hostal em van fer preu si m'apuntava a l'asado que feien aquell vespre. Em van apuntar com a "descuento buena onda" i em van regalar un xupa-xups! Com voleu que li trobi pegues a la volta que vaig fer fins aquí? Bon preu, asado i xupa-xups! I la cosa no acaba aquí... Al vespre, tot fent l'asado amb gairebé tots els hostes (ningú s'ho va voler pedre) vaig fer amistat amb una parella de Québec que tenien un cotxe llogat per anar l'endemà al parc de Los Alerces i es van oferir a acompanyar-me fins allà. Olééé!
Així doncs, ja em teniu l'endemà al matí llogant una tenda i a punt per anar al parc. El parc pot ser un xic incòmode per als excursionistes, una pista forestal l'atrevessa de sud a nord (o de nord a sud) i d'ella en surten diferents camins que cap d'ells supera les tres o quatre hores, o sigui que el caminant es troba havent de fer quilòmetres per la pista per enllaçar una passejada amb una altra. Autobusos o cotxes per fer els enllaços... pocs. Amb aquesta perspectiva, per tant, imagineu què va significar que aquesta parella no només m'acompanyessin fins allà sinó que m'oferissin acampar amb ells i anar junts amunt i avall amb el cotxe a fer totes les excursions que vulguéssim! I no només això, sinó que, amb un maleter a disposició, anaven carregats amb ous, pebrots, vi, tomàquets, mermelada, mostassa, xocolata, nous, cacauets.... Quin luxe! Plantar la tenda en un sol lloc, caminar descarregat, menjar de gourmets, poder anar amunt i avall...
Pels que vulgueu visitar el parc penseu que val molt la pena (però això sí, si voleu veure els làrixs milenaris, haureu de pagar la barca que us porti a l'altre costat del llac més gran; jo vaig disfrutar igual, però els meus companys es van quedar un xic decebuts de no veure'ls). Al llarg de la pista forestal hi ha mil càmpings i també zones d'acampada lliure. El meu consell és buscar la zona d'acampada lliure més tranquil·la i bonica i pagar en un càmping per l'ús de dutxa, si és que us voleu dutxar algun dia... Una manera molt millor de sentir-se al mig de la natura. Nosaltres ens vam instal·lar a la Playa del francés, una àrea d'acampada que fa una platgeta de pedres al costat del llac. Cada dia fèiem llenya al capvespre i passàvem hores i hores amb un foc de camp espectacular que il·luminava tota la platja. Ens hauríeu d'haver vist fent llenya, vaig serrar un arbre mort en mil bocins amb només una navalla suïssa i aprofitant l'efecte palanca. Quina foguera!
I pensar que hauria passat els tres dies sol menjant només pasta i fent salsa amb una sopa de sobre... Us he explicat la meva gran recepta basada en el concepte que una sopa de sobre amb poca aigua és una salsa? El secret és fer la pasta amb poca aigua i, enlloc de colar-la en acabada de coure, simplement afegir-hi la sopa... Aprofitament al màxim de recursos; a muntanya no es pot deixar perdre un xic d'aigua calenta!
Salut i a cuidar-se!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)