Chiloé

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Després de tants dies d'Argentina, de muntanya i d'activitat, avui toca una parada en el camí, un canvi de rumb i d'aires. Ara toca uns dies tranquils, de passejades amb les mans a la butxaca i la contemplació del Pacífic a l'illa de Chiloé (Xile).

Com us vaig explicar l'últim dia, l'excursió pels afores de Bolsón va acabar de destrossar els meus peus ja cansats de Torres del Paine, Chaltén i Esquel, o sigui que em vaig buscar un destí més tranquil. A l'horitzó, a poc més d'una setmana vista, el retrobament amb l'Hernán a Córdoba; ell en sí ja és la meitat dels records que acumulo fins al moment d'aquest viatge. Però a Córdoba ja hi arribarem.

Chiloé era un punt en el mapa des de temps enrera (de fet, la idea inicial era anar-hi abans d'Esquel, Bolsón, etc., però, com us deia tot parlant de la Ruta 40, a última hora va quedar en el calaix de sastre). Ja me n'havien parlat però van ser la necessitat d'una pausa i les referències de la Sandra i la Tamara les que van acabar de desviar-me fins a aquest racó de món.

L'illa, la versió que n'he conegut, és un lloc tranquil, enboirat, plujós, fred; un punt melancòlic. Una illa amb pobles senzills, sense més a oferir que la seva gent, les seves esglésies fetes de fusta (patrimoni de la humanitat totes elles) i el simple fet de ser com són, llogarrets arran de mar on menjar salmó, paila marina i crestes de carn, formatge o peix. Llogarrets on passejar i contemplar el cel gris, sentir la pluja i olorar el vent que bufa de mar. Tot amb les mans a la butxaca. L'activitat del dia a Chonchi: fer fotos a les barques amarrades al port. L'activitat a Achao: gronxar-me tota la tarda mirant com el món es balancejava davant meu. L'activitat a Dalcahue: refugiar-me de la pluja en un menjador, sobre el mar, ple de parades i de gent omplint el pap. Dues crestes de carn, una coca-cola, un tall de pastís, un cafè, una conversa amb els del costat, un munt de xivarri de fons i uns músics ambulant arrodonint el moment. Un bon tiberi i molt d'ambient tot veient caure la pluja sobre les barques a través d'un dels molts ulls de bou que il·luminen el local.

N'hi ha que vénen aquí a veure passar pingüins (quan n'és temporada, que no és el mes d'abril). Jo hi vaig venir a entomar la pluja, ensumar el mar i veure passar les hores.

I a tot això em deixo el més important. L'hostal. A Ancud em vaig instal·lar a l'hospedaje Austral, on la Mirta, el Pedro i el Lorenzo (el gos) em van acollir com si fós de la família. Era l'únic hoste (és el què té viatjar fora de temporada) i en arribar vaig preguntar per on era la cuina per fer-me el sopar. No n'hi havia però podia utilitzar la seva; abans però "seu, que et prepararé un te". L'endemà em van convidar a dinar tot dient-me que m'esperaven per sopar. I així cada dia em llevava, em donaven esmorzar i em deien què visitar fins al tard, quan m'esperaven per fer "las once" (per què li diuen així a l'hora del berenar?) i posar-me un bon plat calent al davant per sopar. Una llàstima marxar, però el viatge m'empenyia i a Córdoba havia quedat amb l'Hernán.

Vocabulari xilè:
- Cachai (o "Cachai, cachai" millor encara)
- Hue'ón (per "huevón")
- Hue'á (per "huevá")
- puta (o puuuta)
- cuento corto
- entendís tu?
- ya mi niño

Salut i a cuidar-se!

... comentaris ...

Per cert, varis de vosaltres m'heu dit que havíeu volgut deixar algun comentari però no havíeu pogut. No obstant, n'hi ha d'altres que sí que ho han pogut fer...
Com que vaig viatjant no he tingut gaire temps per mirar-m'ho amb calma (tot just sé com introduir els escrits que faig), o sigui que si algú dels que ho ha pogut fer sap el procediment i/o intueix on pot ser que tinguin problemes els altres, sisplau que m'ho faci saber.

Si té a veure amb alguna opció de configuració del blog ja ho canviaré.

Salut i a cuidar-se!

PS: Moltes mercès per tots els comentaris que m'aneu enviant! Em sembla que no n'he respost gaires... Perdoneu. No dono abast ni tansols amb escriure al blog (ja veieu el retard que porto).

Bolsón - Puelo - Bariloche

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

En primer lloc confessar-vos una cosa... tinc un negre que m'escriu el blog. Bé, un negre no, un gat. I vet aquí un gos (servidor, mandrós per escriure-us), i vet aquí un gat... a Bolsón hem arribat!

Però no només d'aquest poble us parlaré aquesta vegada, farem un petit compendi dels que vaig veure a l'extrem sud de la província de Río Negro, a tocar de Chubut. Ara ja sí que som a la part a la part més septentrional de la patagònia; Bolsón - Puelo - Bariloche marquen pels argentins l'inici del sud. Per mi, però, durant tres setmanes (ja hem arribat a la primera setmana d'abril) aquest va ser el meu nord, el final de la patagònia. Més enllà... qui sap.

D'entrada dir-vos que la regió dóna per molt més del què he vist i us puc explicar, Bariloche va passar massa ràpid i llocs com San Martín de los Andes o Villa la Angostura ni els vaig poder veure, o sigui que teniu més al·licients per anar-hi dels que us comento aquí.

Per començar em vaig instal·lar a Bolsón, un poble en altre temps referent dels hippies i que ara és un referent dels turistes, tant d'argentins com de fora (de fet, tota aquesta regió és un gran destí turístic). I per què? Doncs perquè l'entorn realment s'ho val. Els llacs i el verd d'aquesta zona del país bé es valen una parada. Bolsón és un poble abocat als visitants intentant mantenir un cert aire hippie, representat dia sí dia no per les parades d'artesans que es concentren a la plaça central. Un altre emblema del poble? La cervesa artesanal. A Argentina la cervesa és més suau que a Catalunya, tant que fins i tot un servidor en veu -això ja ho diu tot-. A Bolsón fins i tot es pot prendre cervesa artesanal de gerds, apta només per a paladars capaços de suportar les dolçors més extremes i embafadores. Bé, a Bolsón i a molts altres llocs, perquè la marca "Bolsón" es comercialitza per tot el país, però a on millor que aquí per provar-la? En molts llocs d'Argentina es fa cervesa artesanal, fins al punt que un viatge es pot traçar unint les de cada regió. A Bolsón doncs, mireu paradetes i bebeu cervesa. Jo, a més, vaig quedar amb un català, també de Sabadell, que ara viu allà. El vaig trobar gràcies a la Laura, una amiga comuna, però va resultar, xerrant, xerrant, que jo ja havia sopat en el pis que ell havia compartit amb uns amics. Curiosament cap dels dos no ens recordàvem d'haver coincidit en aquella casa, però ja us puc assegurar que no hi ha dues cases com aquella a Sabadell, o sigui que sí, ja havíem compartit taula temps enrera. I per més casualitats en el restaurant on treballa hi ha un altre català: hi ha un restaurant a Bolsón on els dos cambrers parlen català! "A punto", segons l'Oski el millor del poble.

De Bolsón vaig fer una escapada a Puelo, lloc que m'havia recomanat el conductor de l'autobús que us vaig comentar el dia que us parlava de la ruta 40 (el que surt a les fotos d'aquell dia). El llac és molt bonic però és una llàstima que només es pugui vorejar un trosset petitet. En plena temporada d'estiu es pot atrevessar en barca, però no en vaig tenir ocasió. No obstant la curta passejada, les vistes des del mirador estan molt bé. Del dia em quedo amb la conversa a l'autobús de tornada, xerrant amb la guarda del parc i una senyora molt preocupada per com tractarien la seva filla a Espanya (es veu que al cap de poc hi anava i volia fer el camí de Santiago). Entranyable, la dona.

I el camí al llac encara va ser més profitós. A l'anada vaig retrobar una noia que havia conegut a Esquel, una mossa de Buenos Aires que buscava algú per anar a la muntanya. Vinga va! Motxilla a l'esquena i a caminar per quarta vegada. Finalment vam trobar un altre noi, el Fran, i ens en vam anar els tres junts. Massa anècdotes en tres dies per resumir aquí ràpidament, ja us les explicaré en persona. Pel què fa al paratge... impressionant! Boscos humits plens de sotabosc a la part de baix. Boscos més oberts i d'aspecte fantàstic (en el sentit màgic, d'aparença mística si se'm permet l'expressió) a la part intermitja i paisatge d'alta muntanya al capdamunt, on els arbres s'acaben en una vall preciosa i només les pedres remunten una tartera fins al cim.

Moltes hores de caminar, molts paisatges, moltes anècdotes i una bona colla de gent coneguda allà dalt! Al arribar a baix, però, una cosa que no m'havia passat mai: no tenia llagues sinó que tenia els peus en carn viva i sagnant per quatre o cinc llocs cadascun! Ja fa uns anys que camino per muntanya més o menys sovint (no presumiré de ser un gran caminador però tampoc em ve de nou) i us asseguro que feia cosa de veure. Total, que Bariloche va haver de ser una visita descafeinada. Pels que hi vulgueu anar m'han aconsellat el Cerro Catedral per veure tota la regió dels llacs. Jo vaig canviar la natura per un parell de dies a casa el Fran, que compartia casa amb uns amics a Bariloche. El què vam riure tot sopant aquells dos dies! I quantes hores parlant de futbol! Messi, Bielsa, Maradona, Tévez,... selecció argentina, anglesa, espanyola, italiana,... Barça, Boca, River, Belgrano, Independiente, Instituto, Talleres, Vélez, Lanús, Newell's, Avellaneda... Vam repassar fins i tot la història de la llga argentina! Quan van instaurar els promitjos que regulen els descensos, els sistemes de promoció d'ascens... i quan Belgrano va enviar a River a segona!!!! Pregunta: per què tots els argentins, siguin de l'equip que siguin, són anti-River? Tots, excepte els de River, és clar, són d'un equip... i anti-River!

Salut i a cuidar-se!

Esquel - Los Alerces

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Com us deia en l'últim escrit no hi ha res com no saber què passarà i com anirà cada dia. I, malgrat que ja començo a semblar un il·luminat d'aquests que sempre expliquen que tots els surt perfectament, el cert és que o tinc molta sort o el món és així i jo no ho sabia! Tot el meu viatge és un gran descobriment i una gran improvisació. El màxim que tinc és una idea vaga, un punt en el mapa, sense ressenyes, sense logística, sense referències, res. Així, cada lloc és una sorpresa i de moment, per sort, sempre bona.

Després de 24h en un autocar cap al nord, ara és el torn d'Esquel, la població més propera al parc de Los Alerces. Amb les poques fotos que vaig fer aquests dies (llàstima) veureu que aquesta és una regió d'uns boscos frondosos i verds. Aquí els andes ja són una altra cosa.

Si voleu que us posi alguna cosa negativa... Bé, em va costar més d'una hora trobar un hostal on descarregar. Una hora sencera voltant carregat amb tot perquè volia pagar el mínim, menys de cinquanta miserables pesos! Això és el pitjor que puc arribar a imaginar d'aquests dies a Esquel. I mira per on, regatejant, regatejant, en un hostal em van fer preu si m'apuntava a l'asado que feien aquell vespre. Em van apuntar com a "descuento buena onda" i em van regalar un xupa-xups! Com voleu que li trobi pegues a la volta que vaig fer fins aquí? Bon preu, asado i xupa-xups! I la cosa no acaba aquí... Al vespre, tot fent l'asado amb gairebé tots els hostes (ningú s'ho va voler pedre) vaig fer amistat amb una parella de Québec que tenien un cotxe llogat per anar l'endemà al parc de Los Alerces i es van oferir a acompanyar-me fins allà. Olééé!

Així doncs, ja em teniu l'endemà al matí llogant una tenda i a punt per anar al parc. El parc pot ser un xic incòmode per als excursionistes, una pista forestal l'atrevessa de sud a nord (o de nord a sud) i d'ella en surten diferents camins que cap d'ells supera les tres o quatre hores, o sigui que el caminant es troba havent de fer quilòmetres per la pista per enllaçar una passejada amb una altra. Autobusos o cotxes per fer els enllaços... pocs. Amb aquesta perspectiva, per tant, imagineu què va significar que aquesta parella no només m'acompanyessin fins allà sinó que m'oferissin acampar amb ells i anar junts amunt i avall amb el cotxe a fer totes les excursions que vulguéssim! I no només això, sinó que, amb un maleter a disposició, anaven carregats amb ous, pebrots, vi, tomàquets, mermelada, mostassa, xocolata, nous, cacauets.... Quin luxe! Plantar la tenda en un sol lloc, caminar descarregat, menjar de gourmets, poder anar amunt i avall...

Pels que vulgueu visitar el parc penseu que val molt la pena (però això sí, si voleu veure els làrixs milenaris, haureu de pagar la barca que us porti a l'altre costat del llac més gran; jo vaig disfrutar igual, però els meus companys es van quedar un xic decebuts de no veure'ls). Al llarg de la pista forestal hi ha mil càmpings i també zones d'acampada lliure. El meu consell és buscar la zona d'acampada lliure més tranquil·la i bonica i pagar en un càmping per l'ús de dutxa, si és que us voleu dutxar algun dia... Una manera molt millor de sentir-se al mig de la natura. Nosaltres ens vam instal·lar a la Playa del francés, una àrea d'acampada que fa una platgeta de pedres al costat del llac. Cada dia fèiem llenya al capvespre i passàvem hores i hores amb un foc de camp espectacular que il·luminava tota la platja. Ens hauríeu d'haver vist fent llenya, vaig serrar un arbre mort en mil bocins amb només una navalla suïssa i aprofitant l'efecte palanca. Quina foguera!

I pensar que hauria passat els tres dies sol menjant només pasta i fent salsa amb una sopa de sobre... Us he explicat la meva gran recepta basada en el concepte que una sopa de sobre amb poca aigua és una salsa? El secret és fer la pasta amb poca aigua i, enlloc de colar-la en acabada de coure, simplement afegir-hi la sopa... Aprofitament al màxim de recursos; a muntanya no es pot deixar perdre un xic d'aigua calenta!

Salut i a cuidar-se!

Ruta 40

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Gent, la Ruta 40 és en sí un motiu suficient perquè us escrigui ni que sigui breument, no ho puc passar per alt. Moure's per la ruta 40 ja és en sí una experiència per la immensitat, pel no res, pel cel, pels colors, pel silenci...

La ruta 40 transcorre, en el seu extrem sud, pel mig de la pampa, una carretera sense asfaltar difusa en mig de la plana. Només l'absència d'herbes fa intuir que allò és una carretera. Els guanacos corren tranquil·lament només molestos per algun camió o autobús. I l'espai... és enorme. El cel és pràcticament infinit. Només algun turó o alguna petita depressió fan que la plana no ho sigui literalment, però com si ho fos. La paraula és immensitat.

Les fotos que podeu veure les vaig fer durant una parada feta expressament per gaudir de la posta de sol. Molt trempats els conductors, que em van veure amb la càmera i no van dubtar a frenar perquè tots gaudíssim del lloc i el moment. Us prometo que els colors eren aquests si no més espectaculars. L'instant no us el puc transmetre...

De fet aquest escrit s'hauria d'haver titulat "Ruta 40 i carretera Austral" o alguna cosa similar. La idea inicial era anar cap al nord per la ruta 40 fins a Los Antiguos, allí passar a Xile i seguir per la carretera Austral fins a l'illa de Chiloé (i d'allí a Bariloche, Bolsón, etc.), però, coses de la vida, quan ja tenia els següents quinze dies planificats vaig arribar a Los Antiguos el 30 de març a les sis del matí. La frontera a quatre quilòmetres, negra nit (impossible moure's, ni nord, ni sud, ni res a més de cinc metres), i res a fer fins a dos de nou del matí, hora en què sortia el primer autobús en direcció a la frontera. Una terminal buida, en silenci, amb prou feines quatre bancs. I de cop veig que surt un autobús seguint ruta 40 cap al nord! En cinc minuts... a cagar tots els plans! Pujo cap al nord per Argentina, me'n vaig a Esquel i Bariloche. Chiloé... ja veurem. La planificació, tal i com es fa, es desfà. S'improvisa. Que fantàstic és llevar-se i no saber què passarà. Que fantàstic arribar al final del dia i recordar tot el què ha succeït per atzar. És com tornar a l'escola, llevar-se i el món dirà.

Salut i a cuidar-se!

El Chaltén - Cerro Torres

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Avui, que és un dia fred i plujós de tardor, aprofito per quedar-me al costat de la llar de foc i explicar-vos, amb una tassa de cafè a un costat, el foc a l'altre i les gotes que repiquen a la taulada, l'última de les etapes viscudes al sud de la patagònia: El Chaltén.

En aquest mínuscul poblet allunyat de tot la gent hi ve a caminar fins al peu de dues muntanyes mítiques en el món de l'escalada, el Fitz Roy i el Cerro Torres. Qui no hi vingui a escalar (la majoria) podria pensar que si no és per les muntanyes és un lloc com qualsevol altre, però no, els colors de la vegetació al final de l'estiu són els més espectaculars que he vist mai. I no exagero, l'única cosa que m'ha impactat de manera similar és la Toscana a la tardor. Però així com la Toscana és una barreja contínua de tons suaus que passen constantment del verd al groc i al vermell formant un tapís de colors pastels, les excursions al peu d'aquestes muntanyes transcorren voltades d'arbres i arbustos de colors vermells, taronges, grocs i verds estridents.

He de dir que el Fitz Roy, el cim més emblemàtic del món pels escaladors, me'l vaig perdre, voluntàriament, però no em sap gens de greu. El primer dia, tal i com vaig arribar, em vaig trobar una colla que anava cap al Cerro Torres i m'hi vaig afegir. La sortida és molt agraïda, des del primer moment es veu la muntanya al fons i hom simplement s'hi aproxima disfrutant dels colors que l'envolten. De debò us dic que és un espectacle cromàtic (les fotografies no li fan justícia). El segon dia malauradament vaig petir una migranya i em vaig perdre la sortida amb l'Hernán, el Mauro, l'Any (tots de la colla de l'hostal Lago Argentino) i el Miguel al Fitz Roy, o sigui que no us en puc passar fotografies però, per les que vaig veure després, compteu que l'excursió també ha de ser molt bonica. A la tarda, quan ja em trobava millor, vaig fer una volta pels rodals del poble fins a un saltant d'aigua i, pel camí, vaig trobar-me uns pica-soques. La gent passava parlant amb veu molt alta i es van perdre el detall, però com que jo anava sol escoltant la muntanya, els vaig sentir i m'hi vaig apropar. Uns ocells negres de cap i cresta vermella que picotejaven els troncs d'uns arbres en busca de menjar. A la patagònia els animals no tenen por de la gent i hom s'hi pot atansar tant com vulgui. Altre cop vaig disfrutar més el camí que altra cosa. El tercer dia, entre anar a Fitz Roy sol o repetir el Cerro Torres amb l'Hernán, la Sandra i la Tamara (els que apareixen a les fotos) vaig preferir caminar en companyia. Una gent molt maca. El dia, aquest cop fred, enboirat i plujós com el d'avui, va convertir l'excursió en una de ben diferent. La muntanya no es veia i la boira, com sempre fa, li donava a tot plegat un aire misteriós.

En definitiva, que si mai teniu l'ocasió de venir fins aquí crec que fareu bé, si podeu escollir, de venir-hi a finals de març. Les muntanyes al final del camí només seran, aleshores, la cirereta del pastís que contemplareu assaborint un entrepà i una peça de fruita. Aquí, com a tota muntanya però amb més notorietat, el camí és l'important.

Ah!! I el què són les coses: al arribar aquí on sóc ara, a Ancud -Xile- (amb les indicacions de la Sandra i la Tamara), vaig començar a mirar com m'ho faria per tornar a Argentina però cap combinació m'anava bé, fes com ho fes em quedava tirat una nit a Puerto Montt, d'on no en sé res. Just mentre estava pensant això a l'estació d'autobusos, pensant què podria fer, on podria dormir, etc., va aparèixer una noia de la colla amb la que vaig fer la primera excursió a Chaltén, a 1200km!! Resulta que fa couchsurfing i el noi que l'havia acollit a Puerto Montt es va oferir per deixar-me un llit per passar la nit quan vulgui. Quines coses tenen els viatges, no?

Salut i a cuidar-se!

El Calafate - Lago Argentino

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Ostres, no podia, no podia escriure sobre El Chaltén sense escriure abans ni que fossin quatre ratlles explicant els tres dies i mig passats a El Calafate després de deu dies intensos des de Buenos Aires a Torres del Paine. Ja sé que surto de l'ideari que m'havia fet sobre aquest blog, on pretenia explicar-vos coses que us poguessin ser més interessants que les meves anècdotes i desventures, però m'ho vaig passar tan bé que forma tan part del viatge com qualsevol altra cosa que us pugui explicar. I és que els viatges en solitari són això, més les coses que et passen que allò que visites. I sobretot el què marca és la gent, i aquests tres dies vaig conèixer força gent molt trempada. Suposo que el què també ho fa remarcable és que tot té un entorn, un lloc on es desenvolupa la història, i aquest lloc va ser l'hostal on vaig arribar en aquesta segona parada a El Calafate; l'hostal Lago Argentino.

La primera nit hi vaig conèixer una parella belga molt trempada amb qui vaig sopar i xerrar fins a altes hores de la matinada mentre m'ensenyaven fotos del seu viatge per Mongòlia. Hi he d'anar. El segon dia vaig conèixer en Pere, un noi de Barcelona amb el que ens vam avenir molt i vam compartir, aquest i altres dies, algun vi, alguna cervesa, algun partit del Barça i alguna passejada. A vegades en els viatges es fan companys de circumstàncies però aquest no va ser el cas, ans al contrari, vaig trobar algú amb qui, sense haver-nos vist mai, podíem passar una tarda sencera fent un cafè i parlant de tot. Ja quedarem per Barna! El mateix dia que en Pere vaig conèixer en Mauro i l'Ani, les autèntiques ànimes del grupet durant els dies següents. Una parella de Buenos Aires que, oferint un mate aquí i un mate allà, van fer de tots plegats una colla. I encara em deixo l'Hernán, la Sandra i la Tamara. El primer un noi de Córdoba al que aniré a veure tan aviat com pugui i les altres dues unes aragoneses boges per la festa! Malauradament a n'en Pere se li acabaven les vacances, però els altres sis vam fer un grupet que es va mantenir unit durant encara els dies a El Chaltén. Tot plegat una setmana molt especial. La Tamara i la Sandra que em van portar de festa fins a les quatre de la matinada, l'Hernán que em va regalar un mate perquè me'l prepari "como me cante el culo", el Mauro que ens va fer un espectacle de màgia de prop... I moltes anècdotes, però no us vull avorrir amb les meves històries.

I tot això és rellevant? De fet no sé si ho és, però mostra que els viatges com aquest els conformen la gent que vas trobant. Els belgues em van fer reafirmar que he d'anar a Mongòlia. En Pere que he d'anar al nord d'Argentina, a Salta i Jujuy. Per poder retrobar l'Hernán me n'aniré a Córdoba i la Sandra i la Tamara  han estat el referent més actualitzat sobre què fer i veure al centre de Xile, ara que està com està. Mai m'havia plantejat allunyar-me dels Andes ni anar més al nord de Mendoza i ja em teniu passant per Córdoba camí de Salta i Jujuy...

El millor de viatjar així és poder canviar els plans a cada instant (quan hi arribi, si me'n recordo, ja us explicaré com, després de planificar creuar a Xile i pujar per la carretera austral, vaig fer mitja volta a la frontera).

Salut i a cuidar-se!

Puerto Natales - Torres del Paine

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Avui tinc molt per explicar, o sigui que espero que tingueu més estona que els dies passats. Aquesta ha estat una de les etapes més solitàries i alhora boniques del viatge. Just l'endemà de veure el Perito Moreno vaig anar cap a Xile, vers la següent destinació del viatge: Torres del Paine. Molts ja m'heu sentit dir mil vegades que aquesta era una de les fites en la ruta, si és que hi havia ruta, que se'm va ficar al cap després de veure unes fotografies d'un professional del que ara no recordo el nom. Cinc dies caminant sol per la muntanya, només amb el barret i la motxilla.

El parc queda al sud-oest de El Calafate, ja dins de Xile, però l'accés es fa des de Puerto Natales, poblet que, malgrat ser conegut per ser poc més que l'accés al parc, té el seu encant. No obstant he de dir que no li vaig dedicar molt temps perquè Xile resulta molt car.

Després de cinc hores d'autobús des de El Calafate i una tarda maratoniana informant-me i buscant el material de lloguer necessari per passar cinc dies caminant dins el parc (tenda, sac de dormir, marfegó), el divendres 16 agafava un autobús amb la motxilla ben carregada i disposat a caminar cada dia entre cinc i set hores. Res extraordinari si no fos que, com que anava sol, arrossegava tot el material sense poder-lo repartir. És més, he de dir que ni tansols portant tenda, menjar per cinc dies i cuina la mateixa persona resulta dur, el terreny és molt accessible i agraït, l'únic inconvenient que feia de la meva motxilla un pes similar al que arrossegava Atles era la càmera (ja ho sé, les fotos no ho demostren però porto un material per al·lucinar!!!).
Us explico breument la forma de la ruta perquè per aquí sembla que si no en parles amb propietat no saps res. La zona visitable del parc està formada, simplificant, per dues serres de muntanyes que van de nord a sud i que s'uneixen a l'extrem nord. Això deixa tres valls que també van de nord a sud (o de sud a nord, òbviament): una a l'oest, una al centre i una altra a l'est. La part surt la forma un llac que va d'est a oest i, passant entre el llac i les serres, es pot anar d'una vall a l'altra. És a dir, que el recorregut fa una forma "|_|_|", més coneguda com la "W". Si us trobeu algú que hagi anat al parc, si us plau, no li pregunteu "Has fet la W?", tothom fa la mateixa pregunta. Millor pregunteu-li si s'ho ha passat bé i que què li ha semblat. Sempre que en sento parlar sembla que hi hagi una segona intenció a la pregunta: n'hi ha que fan una volta més llarga unint els extrems de la "W" pel nord i miren per sobre l'espatlla els que no ho fan; els que fan la "W" miren per sobre l'espatlla els que només hi han passat el dia fent només una vall, però ningú parla de com ha disfrutat...

En fi, tota la història d'explicar-vos la forma de l'excursió (a més d'excusa per criticar) és per dir-vos que hi ha tres valls molt diferenciades a disfrutar. La de l'oest és una vall molt exposada als vents que vénen del pacífic i que gairebé tiren per terra al caminant. A més, el vent arriba atrevessant diferents glaceres i és absolutament gèlid. Si mireu les fotos veureu que les primeres, corresponents a aquesta vall, són d'un dia amb el cel tancat i plujós. És a dir, fred, vent i una pluja horitzontal que picava a la cara. Per cert, la part sud d'aquesta vall es va cremar durant el mes de desembre, o sigui que no vaig poder evitar passar els dos primers dies cantant, a duo amb el barret, "We didn't start the fire, it was always burning, since the world's been turning..." (els següents tres dies me'ls vaig passar cantant Redemption Song). L'encant de la vall? La vista sobre la glacera Grey. Aquí hom pot veure el mar de gel des de dalt i, segons com, us diré que impacta més que veure el Perito Moreno, per la proximitat, per la vista aèria, per estar a tres hores d'excursió dins la muntanya...
La vall central (anomenada la del francès), per mi la més agraïda i bonica, transcorre en dos trams ben diferents. Primer hom s'endinsa dins la vall ben ensotada entre les dues serres, de manera que hi ha molta humitat i un bosc molt verd. Després de pujar una bona estona entre rocs, s'agafa alçada i aquí desapareixen gairebé els arbres i només queden arbustos, el vent bufa fort de tant en tant i, si es mira enrera, ja es té suficient alçada per veure, més enllà del bosc, el llac que queda al sud. Pujant fins al fons de la vall s'arriba al Mirador britànic. Aquí, amb els cims nevats sobre el cap, el riu entre arbustos, el bosc més avall i el llac al fons... El millor lloc del parc.
La vall oriental és de llarg la més desagraïda, però té la seva recompensa al final. Després d'un dia llarg de caminar (amb uns quants més ja a l'esquena) pujant sota el sol s'arriba al Campamento de los guardas, just a sota la base de les Torres. La gent acampa aquí per pujar d'hora al matí i veure sortir el sol sobre les Torres, unes agulles de pedra impressionants. Jo vaig acampar i vaig pujar corrent (i destrossat) abans no marxés el sol. Ser allà dalt quan el dia s'acaba, tot sol, amb el fred que arriba... va ser la millor recompensa del dia. Fa basarda pensar que se't pugui fer de nit allà dalt, però... Ufff! Però fins i tot millor, potser, va ser llevar-se a dos de sis per pujar amb el sac. Vaig arribar a dalt encara en plena nit. Ningú puja tan d'hora i això em va permetre posar-me dins al sac, assegut entre dues roques, i contemplar en solitari, per la petita obertura del sac que correspon a la cara, les roques i la nit estrellada que lentament s'anava aclarint. Mitja hora vaig estar allà sol amb la nit i les estrelles, veient començar el dia des d'una petita finestra.

Sol al capdamunt de la muntanya quan cau la nit i quan despunta el dia... Un gran final per l'excursió i un bon principi pel següent destí, El Chaltén.

Salut i a cuidar-se!

El Calafate - Perito Moreno

Bon dia, bona hora i bon sol!!!

Avui continuo rememorant experiències de dies passats. Després de dia i mig a Buenos Aires i un dia de trasllat, el 14 de març em vaig llevar al sud de la Patagònia. No al punt més meridional, Ushuaia, ja que m'hauria costat molts diners, sinó un xic més al nord, a El Calafate, punt de referència durant gairebé quinze dies per veure aquest extrem dels Andes. Primera experiència... Perito Moreno.

Quan vegeu les fotos veureu que tot és gel, només gel. Certament no vaig saber trobar una visió que transmeti l'espectacularitat del lloc, però hi ha alguna forma i algun color que em crida l'atenció. Sobre la glacera he de dir que d'entrada costa sentir-se impressionat; tot està muntat com una atracció (no pot ser d'altra manera amb tant turista) i costa fer-se a la idea que hom és davant d'un fenòmen extraordinari de la natura enlloc d'un espectacle construït expressament per captar l'atenció de la gent. El lloc i el moment no em van impactar fins al cap d'uns quinze o vint minuts de ser allà al davant, quan vaig deixar de mirar la paret de gel que tenia davant per mirar al fons, a l'horitzó, allà on la neu comença a baixar de la muntanya. Allà, al fons, hom veu muntanyes i neu en comptes de la barana on es recolza i la passarel·la que trepitja. Després, resseguint la glacera fins a la paret que es té al davant, hom s'adona de com n'és d'espectacular el fenòmen, del temps que tot aquell gel ha tardat a arribar fins davant els seus ulls. Ser al mig de la glacera ha de fer fredat, un desert de gel esquerdat a tots costats.

Del poble no us en puc explicar gran cosa perquè no té gaire interès, és un lloc ple d'hostals plens a vessar de gent que ve per veure aquesta glacera i visitar la zona més austral del continent. Hi he estat tres cops perquè resulta un punt de referència, però aquest primer cop no el vaig exprimir, només hi vaig estar un dia. El temps just per veure el Perito Moreno i comprar el bitllet a la següent parada, de la que ja us en parlaré: Puerto Natales - Torres del Paine.

Salut i a cuidar-se!

Buenos Aires

Ostres, com passa el temps!! Sento tants dies d'absència sense escriure res. Els primers dies per Argentina han estat plens d'activitats i experiències i no he donat abast amb el blog. Buenos Aires, el Perito Moreno, Torres del Paine, el grupet de El Calafate, El Chaltén... Tenia al cap la idea d'escriure-us adjuntant fotos del què veia però la part fotogràfica em requeria un temps que no tenia i se m'ha acumulat tot el què us volia explicar i mostrar. Res, recapitularé una mica posant un post per cada cosa. De moment... Buenos Aires.

Només hi vaig estar un dia i mig però prou per impactar-me. Només pujar a l'autobús que porta de l'aeroport al centre de la ciutat ja vaig recuperar un munt de sensacions de fa 9 anys, les olors, els paissatges, les expressions dels companys de bus... Aquí se sent sempre una fortor de gas (alguns cotxes van amb gas) i tot sembla a mig fer o desfer segons es miri. El diumenge 11, dia en què vaig aterrar, me'l vaig reservar per mi, així que no hi ha fotos, però us recomano que camineu, si en teniu l'ocasió, pel carrer Defensa en diumenge, un carrer sense interès entre setmana que mena cap al sud des de la Plaza de Mayo. Diumenge el tallen al trànsit i s'hi instal·len un munt de paradetes d'artesans, majoriàriament de pell o bijuteria... i gent, molta gent. A més, el mercat de San Telmo és obert i a la plaça Dorrego hi venen antiguitats. La tarda la vaig passar a la gespa de la plaça dedicada al Liberador José San Martín, simplement xafardejant què feia la gent. Ja us dic, cap foto però una opció tranquil·la per veure la ciutat si mai hi sou en diumenge. (de fet, això he vist posteriorment que ho recomana tothom però jo no ho sabia, o sigui que compta com a descoberta genuïna!)
El dilluns va ser extraordinàriment plujós i em vaig mullar de cap a peus, però vaig gaudir d'una vista diferent de la ciutat. Vaig repetir el carrer Defensa, que atrevessa San Telmo, Monsterrat i arriba a la Boca. Aquest cop vaig arribar fins al final del carrer i vaig retrobar llocs de fa anys: la botiga on vaig comprar unes figuretes de follets que toquen flautes i guitarres (El rincón de los duendes, una botigueta rídicula amb dos passadissos estrets amb prestatges plens de follets de totes les mides, formes, expressions, activitats... impressionant al meu parer) i la plaza Lezama, on fa anys vam fer una reunió a la gespa. Aquests llocs no us diran res però em fa gràcia explicar-ho, em vaig retrobar amb moments que tinc gravats de quan vaig venir per primer cop i em van retornar moltes coses. La primera anècdota del viatge: un noi que vaig conèixer i que viu al carrer. Li vaig donar donar 2 pesos i poc després ens vam retrobar i vam començar a xerrar. Vam estar parlant del passat i del present del país, de les relacions, de... de moltes coses. Em va acompanyar a la Boca perquè no em passés res. Curiós tot el què pot passar fruit d'un creuament casual.
Es pot aprendre molt d'un desconegut.

(Nota: Buenos Aires dóna més per explicar-vos, com si es tractés d'un diari, el què vaig fer que per explicar-vos la bellesa o la magnificència del lloc. És una gran ciutat tirant a deixada o decadent, la bellesa o l'encant del lloc l'haurà de buscar cadascú. Jo em quedo amb una conversa de 20minuts amb un desconegut. En futures ocasions espero poder explicar coses que us puguin arribar més).

Salut i a cuidar-se!